Reflexions

                 Crec que una de les coses més complicades que han de ser capaces de fer aquelles persones que tenen la sort de ser pares és la d'evitar al màxim que els seus problemes personals puguin influir els seus fills. La vida, a vegades, es pot posar difícil, i això no ha de quedar reflectit en els més petits que han de seguir gaudint de la seva innocència i estat de felicitat permanent.

                 Evidentment, hi ha algunes coses que és inevitable que no trastoquin l'ambient familiar com, per exemple, una malaltia, supòs que el millor serà tractar el tema a casa amb el màxim de naturalitat possible, però n'hi ha d'altres que sí que es pot evitar que arribin a  tota la família com els  problemes a la feina, els econònimcs o els matrimonials, tanmateix moltes de vegades els tres van lligats.

                Hi ha nins que estan tristos, angoixats i sense ganes de jugar en una edat en la qual les preocupacions dels adults no haurien d'existir, perquè això ja els arribarà quan sigui l'hora. El pitjor de tot és que molts d'aquests pares ni tan sols s'adonen que estan traspassant la seva problemàtica als seus fills i els estan empaltant d'un estat d'infelicitat innecessari.

               Voldria fer una alabança, per tant, a tots aquells pares que els toca viure moments complicats, pel que sigui, però fan el possible perquè els seus fills ho visquin de la millor manera possible i segueixin essent el més important de tot, per damunt del benestar propi. Problemes sempre n'hi pot haver, l'important és com viure'ls i la manera que s'adopta per superar-los.

D’assignatura os, a lúdica i divertida, escrit d'en Joan Lladonet publicat al Diari de Balears

Aquí teniu un escrit molt interessant sobre els mètodes del professorat. Si s'aplicassin mètodes diferents dels tradicionals, la cosa aniria molt millor perquè l'alumnat estaria motivat i faria més feina, sens dubte- Avui en dia, amb les noves tecnologies a l'abast, no tenim excusa, ni el professorat, ni l'alumnat. Tothom a fer feina, i amb gust.

                        

Qui no recorda amb temor haver de sortir a la pissarra durant les classes de matemàtiques o esperar la nota d'un examen? Aquesta assignatura era o és la més temuda per l'alumnat. Un professor que explicava i omplia la pissarra de nombres, lletres i operacions en pocs minuts, que només era seguit per uns quants alumnes de la classe, era un fet habitual. Les famílies que podien pagaven un professor particular als seus infants. La dificultat de l'assignatura duia aparellada una major disciplina a la classe. És indubtable que la metodologia que s'utilitzava era equivocada.

Des que un infant s'aixeca cada matí fins que se'n va a dormir, el seu cap està farcit de nombres, hipòtesis, preses de decisions, càlculs, etc., com per exemple conèixer i entendre els horaris escolars, saber a quina hora ha de sortir de casa per arribar puntual a l'escola, quants dies falten per a l'aniversari o per arribar a la setmana blanca, quines possibilitats té de comprar el jersei que li agrada amb els seus estalvis, quants anys, mesos o dies té ell o altres familiars, marcar una ruta en un plànol, etc.

S'ha de fer possible que qualsevol alumne aprengui a desenvolupar-se dins la vida i no perdre el temps de la classe a fer innombrables comptes, com es feien amb els quaderns Rubio. Molts d'objectes que ens envolten (tassons, pilotes, tubs, llaunes de begudes, edificis, peces de trencaclosques, taulers de jocs, etc.) seran útils per entendre la geometria. El secret de l'aprenentatge de les matemàtiques és saber convertir-les en divertides i màgiques. Es pot aprendre utilitzant jocs numèrics i d'enginy, transformacions geomètriques i resolució d'enigmes mitjançant càlculs matemàtics. És indubtable que es pot utilitzar una metodologia lúdica per a les matemàtiques sense perdre ni un gram de rigor científic.

                                                                                       Joan Lladonet

Joana Raspall, la poetessa dels infants!

 Des del blog de Bib.Botó (blog del Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya) han llençat per a fer-li un més que merescut homenatge a la poetessa Joana Raspall: Novembre poètic amb Joana Raspall. Joana és bibliotecària i escriptora. Una altra característica d'aquesta escriptora és l'amor als nins i per això escriu poemes per a ells, encara que també n'escriu per a adolescents i per a adults.

Aquí trobam  uns versos delicats i dedicats als lectors de poesia, en homenatge a tots nosaltres:

Al lector de poemes

(Joana Raspall)

Llegeix a poc a poc.
El vers té pes i ales;
endinsa al fons del cor
i forja les sagetes
que vencen temps i espai.
Respira a poc a poc
l’embruix de les paraules,
i fes-te’n un tresor
de ritme i harmonia
que ja no et prendran mai.

La il·lustració és de Marina Marcolin

Tots els infants neixen motivats...

   

    Els infants neixen motivats per a fer totes les coses, per a conèixer, per a investigar, per a ensumar, per a participar, per a llegir, per a cantar, per a aprendre... i la base d'aquesta motivació és fer-ho davant dels pares ja que cerquen la seva aprovació constantment. 

   Aquest escrit el faig després de veure la gran motivació amb què es desperta el meu fill de dos anys per viure el dia al màxim i conèixer coses noves. Tot i que també coneix el mal humor, a l'hora d'acceptar alguna petita frustració, sempre mostra entusiasme pels moments que viu i, el més important, aquest entusiasme i felicitat existeixen quan ho comparteix amb els seus pares i familiars. Això vol dir que necessita la nostra atenció i aprovació constants per assaborir les seves vivències i els seus petits èxits. Un exemple d'un petit èxit seu seria torcar-se la boca després de menjar. Un gest tan rutinari sempre és bo que sigui valorat pels pares i, el més important, que ell se senti valorat i amb energia per a seguir aprenent i volent fer les coses bé. Per tant, consider que és important valorar les petites coses que fan els petits, per insignificants que siguin, perquè això els fa molt feliços.

    I per què poden arribar a perdre aquesta motivació per a fer les coses? Tot i que depèn del propi caràcter, una part responsable important són els pares que, inmersos en les preocupacions quotidianes, moltes vegades no paren esment a les necessitats d'atenció dels seus fills i no valoren suficient els petits reptes que van aconseguint. Sobretot quan els fills van creixent ja que pareix que no necessiten tanta d'atenció, però cada vegada en necessiten més.

     A l'institut ens trobam fracàs escolar per aquesta manca de motivació. Nins que no tenen ganes de fer res, sense esma, i que es veuen incapaços de fer una o amb un tassó. En realitat, no són conscients de les capacitats que tenen i de les coses que poden arribar a fer molt bé. Arrosseguen una baixa autoestima que no els deixa concentrar-se, ni exigir-se a si mateixos. Són insegurs i així fan les feines, quan les fan, de manera insegura. 


     Ben cert és que aquests nins varen néixer motivats per a aprendre, però el decurs de la vida i diferents situacions personals els ha duit a no mostrar interès per res. Són víctimes de la vida que els ha tocat viure, fins i tot aquells que tenen una família benestant, però que tal vegada no ha valorat prou els petits esforços quan era el moment, entre altres causes que hi pugui haver.


      Això vol dir que sempre s'han de responsabilitzar els pares de tot el que passa als seus fills? Evidentment no, però tot el que es pugui evitar sempre anirà bé i tot el que es pugui saber à priori, també.


      


      


    

Diferents reflexions sobre la comunicació...

                 Sempre he pensat que la comunicació és el motor de qualsevol relació humana. És totalment necessària a les relacions de parella, d'amistat, entre germans i germanes, entre pares i fills, entre el professorat i l'alumnat, en definitiva... entre les persones. I no estic parlant només de la comunicació que s'estableix entre els sers humans quan parlen entre ells, sinó també d'aquella comunicació que es pot arribar a establir, entre les persones, sense necessitat de parlar-se.

                La comunicació és un concepte molt ampli que es podria tractar sota diferents punts de vista. En aquest escrit, voldria fer referència a la importància d'aquesta entre pares i fills. Els pares són els responsables que, entre ells mateixos i els seus fills, hi hagi una bona comunicació.

                 Si ho pensam bé, la comunicació entre una mare i el seu fill comença ja en el ventre matern. Mare i fill, intercanvien informació constantment i sense haver de fer cap esforç. El petit pot captar si la mare estar tranquil·la o nerviosa, o si està contenta o trista i, a la inversa, la mare sap quan el petit dorm, si té fam o si està nerviós. Són coses extraordinàries de la naturalesa. Des dels primers moments de vida de l'infant, la comunicació brilla per la seva presència. La mare entén el que el seu fill demana a través de la seva mirada o dels seus gestos. I no en parlem del lligam comunicatiu que s'estableix en el moment de l'alletament, l'he viscut i és una de les coses més meravelloses d'aquesta vida. El pare també es comunica, amb el seu fill, sense necessitat de paraules, evidentment.

              Aquesta bona comunicació primària que s'ha establert entre els pares i el seu fill no s'ha de perdre en el moment en què el fill comenci a parlar. I sol passar... El fill no necessita que únicament se li donin ordres i ja està, sinó que necessita entendre el per què de la rebuda d'aquestes ordres o negatives a les seves peticions. Per exemple, quan el meu fill de dos anys em demana, insistentment, un plàtan a les 19h de l'horabaixa, tot i ser encara molt petit, li dic que no, però sempre amb l'explicació pertinent al darrera. Li dic: No perquè prest és l'hora de sopar i llavors no tendràs fam, i t'espera un soparet molt bo. I així en totes les coses que demana. Moltes de vegades són respostes que obviam perquè les tenim com a molt clares, però ells no, i necessiten una explicació de tot. Se solen rebotar davant un NO rotud, fins i tot els més petits. Això de: Perquè ho dic jo i s'ha acabat, ja no funciona, en realitat, no ha funcionat mai.

                Aquesta comunicació anirà progressant així com el petit es vagi fent gran i permetrà que la relació sigui cada vegada més estreta. Puc dir-vos que gaudesc d'una molt bona comunicació amb els meus pares i mai no m'ha faltat una explicació quan l'he necessitada, i això és el que vull viure amb el meu fill.

               Per acabar, voldria dir que el símptoma més clar que una relació, sigui del tipus que sigui, viu un bon moment és la comunicació sense paraules, la del gest, la visual, la del tacte, la dels sentits, aquella en què les paraules, senzillament, sobren.

            

Els dos primers anys de vida d'un infant, determinaran el seu caràcter quan arribi a l'edat adulta

seu 

                  
         Sempre he sentit a dir que els dos primers anys de vida d'un infant són molt importants i en determinaran, d'una manera definitiva, el caràcter i la personalitat quan arribi a l'edat adulta.

         Per això, i coincidint amb el fet que el meu fill tot just acaba de complir els dos anys, i tenint en compte que tots els infants neixen amb uns determintats gens que en condicionaran la seva manera de ser, voldria reflexionar sobre la importància de la nostra actuació a l'hora de demostrar-li el nostre amor.

          L'estimació no només l'hem de manifestar amb paraules o amb besades, no és suficient. Està clar que aquesta estimació és un sentiment que es té envers un fill. És sentir la seva unicitat, i estimar-la. Romandre oberts a la meravella que hi ha en ell, malgrat les tensions passatgeres. De fet, a mi em passa sovint, cada cosa que fa, diu o expressa em sorprèn, m'admira i m'enlluerna. Ell, això ho percep, i tant que ho percep, i el fa feliç i li dóna seguretat. Per percebre aquestes petites coses dels infants els hem d'observar, hem d'aturar el temps i dedicar-nos-hi. Moltes vegades pareix que ells no s'adonen i que no ho valoren, però sí, s'adonen de tot.

           Tot el que he escrit al paràgraf anterior és molt bonic, sobretot si es duu a la pràctica, però sabem que  és complicat. Hem de ser conscients que aquesta estimació, moltes de vegades, es perd pel camí i no els arriba com cal. Com és possible? La vida quotidiana amb els infants ens fa oblidar el miracle representat per cada un d'ells. Tot i estar disposats a donar la vida per ells, molt sovint els deixam de banda, sigui pel que sigui.

           Qualsevol esforç que facem per augmentar la nostra capacitat d'estimació quedarà reflectit en l'autoestima del nostre fill. D'aquí la importància de les nostres actuacions i de la manera de relacionar-nos amb ells. L'autoestima és sinònim de felicitat i si podem posar el nostre granet d'arena per ajudar el nostre fill a tenir-ne, ho hem de fer, però n'hem de saber.

            Tot el que viu l'infant en aquesta etapa seran els ciments que més endavant ajudaran a construir el seu caràcter. És importan deixar que s'expressin, investiguin, facin i desfacin i que visquin les seves pròpies emocions com plorar i riure, així trobaran allò que els dóna benestar. És important que plorin, per tant és bo deixar-los plorar, per descobrir després el riure.

            Per acabar, i sempre des de la meva humil opinió i recerca sobre aquest camp, voldria dir que tots els infants necessiten sentir-se estimats i valorats. I, com més digne de ser estimat se senti l'infant, serà més probable que actuï de manera satisfactòria, ja que s'agradarà a si mateix.

          

      

      

 

Magnífic poema...

Ens trobam davant d'un poema breu que associa el pas del temps amb la terra...

En els temps que corren, un poema que parla d'arrels l'he de penjar al meu blog perquè quedi en el record.

Cultius  de la memòria.

Terra  fructífera

on ha arrelat  el blat

i les  prunes més  dolces.

No siguis erm

de reminiscències.

Plantarem noves llavors,

i estrenarem  diversitat

també  en els  records.

 Carme Rosanas

La situació sociolingüística a Mallorca ha millorat els últims temps? Crec que no...

   Aquest any he fet feina a un institut de poble i he gaudit molt de poder sentir la meva llengua, la catalana, a totes hores. La diferència ha estat notable ja que sempre havia fet feina a instituts de Palma o de la costa i la llengua vehicular dels centres, tot i que hauria de ser la catalana, era la castellana, i això dificultava molt la feina, tenint en compte que som professora de llengua catalana i la seva literatura.

   El professorat sempre s'ha de guanyar l'alumnat, pel simple fet de ser-ho. El professorat de llengua catalana, també ens l'hem de guanyar, però no només pel fet de ser professors, sinó també pel fet de ser professors de llengua catalana, una assignatura que sol ser molt rebutjada en segons quines zones de Mallorca.

   Als instituts de poble això no passa, però apareixen altres problemes que deixen molt clara la situació sociolingüística actual de la nostra llengua. Ha millorat? Pens que no.

   Si als instituts de costa has de lluitar perquè, com a mínim, l'alumnat se't dirigeixi a classe en català,  als instituts de poble, encara que la situació sigui molt diferent, has d'explicar, encara, que el mallorquí és un dialecte del català. Molts són els alumnes que estan en contra d'aprendre llengua catalana, voldrien aprendre llengua mallorquina. A part d'això, també te trobes amb la trista situació de tenir nou nins mallorquins i un nin sudamericà que entén perfectament la nostra llengua i quan parla, la resta passa a parlar en castellà, tenint molt clar que sinó seria una falta de respecte. Per no contar-vos el que costa que deixin de dir alguns barbarismes, ja que els tenen tan interioritzats que els senten com a propis i pensen: "Però si ho hem dit així tota la vida".

   Crec que tot el que he explicat és símptoma d'una situació anormal i negativa per a la nostra llengua. Per a alguns no hauré dit res de nou, tot això ja se sap des de fa temps, però n'hi haurà d'altres que diran que som derrotista i que la situació no està tan malament. I sí que ho està, principalment per la manca de conscienciació lingüística i per l'autoodi, molts el pateixen sense ni adonar-se'n.

   Som els propis catalans els qui hem de defensar el que és nostre, però molts no ho fan i es necessita aquesta unió, la unió fa la força. No conec cap andalús que no defensi la seva cultura per damunt de tot, en canvi sí conec molts de mallorquins que passen de la seva. Si a tot això li afegim la situació política i econòmica actual, ens adonam que es necessita un canvi, el problema és que els que ens adonam de la necessitat d'aquesta canvi sempre som els mateixos i així, no arribam enlloc.

  Com pot canviar la situació si no canvia la consciència del poble? Si algú té la resposta ja sap el que ha de fer.

  Ara que... jo estic contenta de tenir-la aquesta consciència i caminar, menjar, dormir, beure i estimar... en català.
   

  

    

Et sento, et respiro, t'estimo... Poema preciós... Quan estimar no és fàcil...

Ens trobam davant d'un poema ple de sentiments, enigmàtic, amb grans metàfores, bones d'entendre. D'un amor desitjat però complicat. Quan estimar no és fàcil... Gràcies Onatge.

Et sento, et respiro

però no llaurem junts.

L’aixada dels sentiments

troba moltes pedres i poca terra.

Estimar no és un camí,

no és un estel volador,

no és un poema en paper de lluna,

no és una flama d’amor,

potser és viure i renéixer a l’interior,

i fondre dos ecos en la mateixa paraula,

no desfullar els dies i viure’ls en flor,

i sentir el crit de viure a dos.

No deixar que la teòrica

ens faci oblidar la pràctica,

el dia a dia i sempre.

Et sento, et respiro, t’estimo,

i només et puc oferir

totes les mancances d’home,

inclosa la tendresa,

però t’estimo, no com un home,

t’estimo com sóc jo...

onatge

Educar no ha de ser sinònim de prohibir, ha de ser sinònim d'ensenyar responsabilitat

Moltes vegades associam la paraulaeducació a prohibició  i, tot i que els infants quan són petits, necessiten d'aquestes prohibicions per la seva integritat física, quan creixen, funcionen molt millor amb el raonament que no pas amb una prohibició.

Amb això no vull dir que no se'ls hagin de prohibir coses, és clar que sí, però és important basar la nostra tasca educativa en ensenyar-los a ser responsables i  a saber quan una cosa no s'ha de fer, no perquè estigui prohibida, sinó perquè el seu coneixement els diu que no s'ha de fer, per tal cosa o per tal altra.

La paraula  prohibició  crida els subjectes que estan en procés de creixement a les ganes de rebel·lió,  a uns més que a uns altres, però normalment, sobretot a l'etapa de l'adolescència, a les ganes de dur a terme la transgressió d'aquestes normes. Per què? Perquè és divertit, perquè és una manera d'autoreafirmar-se com a persones, de cridar l'atenció, de sentir-se diferents, de sentir-se majors, de rebutjar el món adult...

La millor opció és la comunicació, com sempre, a través de la qual es podran transmetre valors importants per a la vida d'una persona que viu en societat.

Un exemple que explica el que vull dir amb tot això:
Un professor o una professora de secundària es troba davant un grup d'alumnes. El professor o professora ha de sortir un moment de classe. Quan torna, la classe està desbaratada, alguna taula pel terra, etc... El professor o professora decideix no castigar el grup, sinó fer-lo reflexionar. Els diu que ja són grans i que els vol tractar segons l'edat que tenen, però que l'actitud mostrada no equival a la maduresa que haurien de tenir. Els diu que se'ls ha de poder donar llibertat, sense que es converteixi en llibertinatge i els explica que, si veu que no els pot deixar sols perquè fan desastres, sempre hauran d'estar vigilats pel professorat, i no podran gaudir de moments sense la figura de l'adult.

Com que tot això els ho diu amb bones paraules, l'alumnat escolta amb atenció. S'adona que si la pròxima vegada que el professorat el deixa sol es porta malament, sempre estarà sota vigilància, per tant, sap el que ha de fer la propera vegada. El professor o professora tot això ho té molt clar i sap que, després della xerrada, han après alguna cosa, la responsabilitat de portar-se bé, encara que no hi hagi cap adult.
Això és educar... És lògic no poder deixar un grup d'adolescents sol durant un determinat temps? Un grup d'alumnes demostra la seva educació, precisament, quan està sol. Clar que és molt més fàcil el càstig ràpid i efectiu de tot el grup i dir-los que no estaran sols mai més, però l'alumant no aprèn, sinó que encara li augmenten les ganes de rebel·lar-se.

Explicar-se, donar-se a entendre, parlar de les coses i no únicament prohibir... són les claus per a una bona comunicació entre l'educador i l'educand i per a una bona educació, com a resultat.
 

La família i l'escola han de caminar en la mateixa direcció

L'educació de l'infant, a part d'estar en mans de la seva pròpia família, màxima responsable, rebrà influències de l'escola i de la societat. En aquest escrit voldria reflexionar sobre la necessitat de la bona relació família-escola, perquè aquesta educació sigui el més beneficiosa possible i vagi ben encaminada.

La repercussió que per a l’educació té la relació família-escola és molt important, en general; però ho és molt especialment la relació més directa pares-mestres, tot establint entre ells criteris educatius comuns. També es consideren prou importants les relacions amb el CE i AMPAs i la coordinació conjunta –entre famílies i escola- de les activitats complementàries i extraescolars. La intervenció dels pares en activitats més curriculars d’aula depenen de les dinàmiques que s’estableixin entre pares i mestres a cada col.lectiu; no obstant, cal dir que els pares s’hi mostren, en general, força predisposats.

A secundària la cosa canvia i no hauria de ser així. L'alumnat, tot i ser més gran, necessita la mateixa atenció i la mateixa implicació, per part dels pares, i veure que l'institut i i la família caminen en la mateixa direcció sinó, arriba la desmotivació i el temut fracàs escolar del qual no només l'alumnat n'és responsable. La família i l'institut també.

L’escola és la que ha de facilitar la comunicació activa, a tot nivell, en un clima
de confiança i amb actitud acollidora i oberta a la col.laboració. Quan l’escola ha actuat així –encara que, al començament, no li hagi estat fàcil-, les famílies ho han valorat positivament.

La presa de consciència per part de pares i de mestres que l'escola és de tots,
facilita dinàmiques de relació més col.laboratives que no pas únicament
assistencials: tothom queda obert a col.laborar amb tothom i les situacions
d’ensenyament/aprenentatge es donen a molts més nivells que al de mestre-alumne
a l’aula,...; la qual cosa possibilita un més ampli desenvolupament
personal, grupal i institucional. A més, tota aquesta relació fa que l'infant se senti molt segur, que valori el món escolar, que se senti protegit i important i, com a conseqüència de tot això, augmenta la seva autoestima.

Els infants depenen dels adults. Els adults som responsables de la seva felicitat, tant si som els seus educadors, com si som els seus pares. Els nostres esforços són necessaris i ells, sempre són molt agraïts. El seu futur també ens ho agrairà.

En algunes professions la vocació és imprescindible...

En algunes professions la vocació és imprescindible...

Una professió com la meva, la d'educadora, ha de ser vocacional ja que tenim a les nostres mans personetes que necessiten de la nostra dedicació, plena i absoluta. I dic personetes, encara que estigui parlant de nins que ja están a l’adolescència, perquè tenen una edat encara no adulta, una edat complicada, a cavall entre la infància i el món dels grans, el de les responsabilitats.

Em sent afortunada d'aixecar-me cada dia i saber que la meva feina té un sentit, encara que hi hagi dies en què tot es vegi fosc o inútil, la mirada positiva i el fet de creure-hi fa que tot funcioni molt millor.

Cada dia estic més convençuda que la manera de tractar els alumnes té molt a veure amb el que rebrem d’ells à posteriori. A vegades, i això no vol dir que em posi en contra del professorat, l’alumne titllat de conflictiu, no ho seria tant si fos tractat de manera diferent. Amb això tampoc no vull dir que ens hàgim d’agenollar davant d’ells i que els hàgim de deixar fer el que vulguin. Precisament aquest tipus d’alumnat necessita més dedicació que qualsevolal altre perquè, segurament, és la dedicació que li falta a casa seva i nosaltres, ja que en tenim l’oportunitat, l’hem de veure amb uns altres ulls, observar-lo amb tota la nostra capacitat empàtica, i intentar ajudar-lo amb les eines que tenim a l’abast i, sobretot, posar en marxa la nostra part més humana.

Quan un alumne capta que se’l respecte, que se’l protegeix (no que se’l sobreprotegeix), que se li ofereix ajuda i que se’l té en compte i que no se’l tracta com al típic alumne conflictiu que sempre molesta i del qual no se’n podràtreure res, ni se n’espera res, respon bé, gairebé sempre. M’agrada parlar sobre aquest tema perquè no en parl des d’un punt de vista teòric, sinó des d’un punt de vista totalment pràctic.

L’alumne titllat de conflictiu, moltes de vegades, és vist com un provocador, maleducat i com un agressor i això, crea un clima de crispació. En el moment en què el vegem com una persona sense recursos, amb poques habilitats socials i víctima de la vida que li ha tocat viure, les coses canviran, segur. Per què? Perquè el voldrem ajudar i no només amonestar i treure de classe per llevar-nos el problema del damunt.

És veritat que sempre hi haurà aquell alumne impossible, amb el qual ja no es pugui fer res, però abans d’arribar a n’aquesta conclusió, s’ha de recórrer un llarg camí, un camí de coneixença d’aquest alumne, de la seva situació, de la seva problemàtica i tractar-lo segons les seves necessitats.

Per tot això, perquè primer s’ha de pensar amb l’alumnat abans que amb nosaltres mateixos, aquesta professió necessita ser estimada com la cosa més preuada d’aquest món.

Petoneja'm tot el cos... Poema suggerent...

He trobat aquest poema de na Carolina Ibac per casualitat i... M'ha agradat moltíssim. El vull compartir amb vosaltres, segur que després d'haver-lo llegit, vos han entrat unes ganes terribles de fer una besada a algú. Au idò, anau a besar la persona que tengueu més aprop...

Petoneja’m tot el cos

Carolina Ibac Verdaguer Petons que ens besen les ànimes amb els dits del sentir. Petons que somnio quan a prop ets de mi. Petons fugissers que les presses espavilen. Petons d'amagatotis quan sentim que ens vigilen. Petons innocents que ens desperten la pell. Petons inesperats que provoquen rampells. Petons misteriosos que et deixen bocabadada. Petons robats que s’amaguen sota la taula. Petons austers que fugen de la tendresa. Petons que em duen a l’orgasme mental. Petons en espiral amb una llengua juganera. Petons mentiders que dissimulen la veritat. Petons que fan pessigolles al ventre. Petons de papallones, lliures de tot mal. Petons maternals. Petons filials. Petons amicals. Petons amants. Petons familiars. Petons banals. Petons acompanyats Petons en soledat. Petons sense resposta. Petons sense volta. Petons, només petons. El llenguatge de l’amor. El meu cos espera... els teus petons. Tan sols... petons.

L'infant autònom és i serà més feliç

Un tema important que cal plantejar-nos a l’hora d’educar els nostres fills és el de la seva autonomia. El fet que siguin menuts, encara sense coneixement i indefensos fa que, moltes de vegades, els sobreprotegim i aturem, sense adonar-nos, el seu créixer.

L’excés de zel, que es pot donar tant des del costat matern com des del patern, condueix a l’extrem de la sobreprotecció que he esmentat abans. Sovint els pares no veim la biga a l’ull propi, i ens justificam amb arguments de sentiments accentuats que impliquen conductes d’excessiva preocupació. La quantitat, evidentment, és subjectiva, però establir-ne una mesura és una dificultat que amb freqüència es deixa de banda i que, no obstant, seria bo controlar.

L’infant s’ha de desenvolupar amb normalitat en un món que, contínuament, presenta dificultats a les quals a d’aprendre a fer front tot sol. És bo preveure i evitar petits accidents domèstics, però no fins al punt que no hi hagi cap possibilitat d’experimentar novetats que puguin implicar algun plor. Tot això és molt fàcil de manera teòrica, posar-ho en pràctica és més complicat, sobretot pels grans sentiments d’amor i de protecció que s’hi sumen, però és important tenir-ho ben present.

En general, aquesta sobreprotecció física condueix a la sobreprotecció alimentària, emocional educativa i de tot ordre. D’aquesta manera, demanarà sempre la presència, física o emocional dels pares. Sense voler-ho, els pares conformaran la personalitat d’un fill dèbil i vulnerable que no en tots els moments podrà accedir a ells, per la qual cosa se sentirà frustrat i arribarà, fins i tot, a culpar-los del seu fracàs, ja sigui a l’escoleta, a l’escola o a l’institut.

L’infant és un organisme viu, actiu, amb capacitats i competències innates. Cal valorar la seva activitat autònoma. Això l’ajudarà en la presa de consciència de sí mateix i el descobriment de l’entorn, així com en el seu benestar físic.

La protecció que hem de donar als nostres fills ha de ser la justa. Hem de deixar que es coneguin, que coneguin les seves limitacions, febleses, fortaleses… D’aquesta manera, podran moure’s pel món al qual estan obligats a anar-se adaptant.

És important donar la confiança a l’infant perquè faci les coses sol. Tot d’una que el nin mostri interès en fer alguna cosa de manera autònoma, li hem de donar aquesta llibertat ja que el farà evolucionar d’una manera increïble. Segur que, des de  l’any, ja voldrà agafar la cullera sol i endur-se’n el menjar a la boca, deixem que ho faci, encara que ho tiri tot pel terra per la manca de coordinació i d’equilibri, perquè aquesta és la millor manera que n’aprengui. I com aquest, podríem trobar molts més exemples.

Si el que volem és que el nostre infant se senti segur, estimat i feliç, serà important el seu grau d’autonomia, quan més elevat sigui, millor.

Aquí vos deix un escrit molt interessant d'en Joan Lladonet sobre com pot arribar a influir la crisi i el mal model econòmic a l'Estat espanyol actual en el sistema educatiu i com pot fer desaparèixer les igualtats d'oportunitats als estudis superiors. Tot això pot tenir conseqüències molt greus per a la nostra societat, necessitada de gent formada i amb un mínim de cultura per poder circular pel món d'una manera lògica i coherent.

Amb els estudis universitaris, no s’hi juga

Els vents neoliberals que bufen devers la universitat no proporcionen bones vibracions. Si a l'exigència d'eficiència, competitivitat i excel·lència hi afegim la tendència a la contenció de la inversió pública, això implicarà un augment de la despesa per part dels estudiants que tenguin possibilitats intel·lectuals i de preparació per accedir als estudis universitaris. Si, a més, patim la major crisi coneguda de tots els temps, que es veu incrementada per un mal model econòmic a l'Estat espanyol, podem augurar la desaparició de la igualtat d'oportunitats a l'educació superior (ES), més si tenim en compte que la concessió actual de beques no compensa les deficiències de la inversió de l'Estat.

Quan sembla que la crisi s'allargarà i que l'atur es torbarà a disminuir sensiblement, encara que hi hagi alguns brots verds conjunturals; quan pareix que la joventut serà una de les que pateixi més sensiblement l'atur, i si se'n surt serà perquè accepta sous miserables, és un dels moments oportuns per haver augmentat la inversió a les universitats, per aconseguir que gran part de la joventut que abans abandonava els estudis que ara es dediqui a la seva formació. Un país amb un elevat nombre d'universitaris ben preparats és més apte per fer canvis estructurals i de model de vida i producció.

L'Estat perd una gran oportunitat d'invertir en ES, d'augmentar aquesta formació i de preparar un sistema de viure que superi les properes crisis. Crec que un dels països que no se sent massa afectat per la crisi és Finlàndia, que és l'enveja de molts altres per haver quedat líder en les avaluacions de l'Informe Pisa i que té una majoria d'estudiants a la universitat. Doncs allà els estudis universitaris són gratuïts. Aquí mai no ens cansarem d'equivocar-nos.
                            Joan Lladonet

El camí cap a la felicitat, inabastable?

         Em fa il·lusió fer aquestra entrada ja que parlarà sobre un terme perseguit per cada persona que habita aquest món i l'objectiu final del fet d'existir. A més, en parlaré de manera totalment subjectiva. 
          
         Al llarg de les nostres vides anam perseguint aquest "fantasma" que anomenam felicitat. Reb aquest nom, no en un sentit pejoratiu, sinó perquè ningú no se l'ha trobat mai de cara, perquè la seva presència només hi és per a alguns i perquè apareix i desapareix sense explicació.


        Hi ha persones que malgasten les seves vides en una recerca constant i estèril de la felicitat com estat gairebé permanent, amb la il·lusió quimèrica que algun dia la trobaran. Però la felicitat és, normalment, una situació passatgera que desapareix a la mínima sense avisar. A més, moltes de vegades la felicitat és confosa amb l'eufòria, manifestació exagerada de joia, de satisfacció i d'alegria, que sol durar poquet i no sol ser del tot real. 

           Al llarg dels anys una de les preguntes recurrents que et sols  i te solen fer és: -Ets feliç? Aquesta pregunta sol ser difícil de respondre, la resposta més adequada tal vegada seria a través d'una interrogació retòrica: -Qui sap?  Però amb el pas del temps i, amb la maduració com a persones que això suposa, et vas adonant que la felicitat són aquells petits moments diaris i quotidianis que et donen tranquil·litat i et fan sentir bé. Aquesta felicitat s'ha de cercar perquè és difícil saber valorar les petites coses del dia a dia. 
           Evidentment, el que és felicitat per a uns, no ho és per a altres, i això fa que en el món hi hagi persones     felices i persones infelices de per vida. Una persona pot ser infeliç tota la seva vida a causa del seu caràcter o d'haver rebut una mala educació. Una persona inconformista, envejosa, capriciosa, venjativa, rencorosa, orgullosa, incapaç de valorar els petits detalls,  necessitada de viure experiències intenses, pot no arribar a trobar mai aquest bell camí. I dic camí perquè és el que primer s'ha de trobar, una vegada trobat, s'ha de saber seguir i valorar el que ens hi anam trobant, com aquell camí cap a Ítaca en el qual és més important aquest camí que no l'arribada a l'illa. 

         També  hi ha persones a qui la vida posa a prova, una vegada rera una altra, amb dificultats greus i això pot ser motiu d'infelicitat. Però pens que l'actitud d'aquesta persona i  la manera de viure les coses pot fer-la més feliç que no una altra a qui la vida li ho hagi posat tot molt fàcil. L'important no és el fet de viure una vida sense problemes ni dificultats, sinó la manera de viure aquests problemes i de superar els obstacles que vagin sorgint. I és bo estar preparat, perquè en sorgiran de problemes, i precisament aquests seran els responsables de fer-nos valorar els moments en que tot va bé.

        Què és per a mi la felicitat? La felicitat la puc trobar en el meu dia a dia perquè a mi el que més em fa feliç són les seves petites coses: Anar a fer un cafè amb un amic o amiga, el somriure del meu fill, compartir un bon àpat amb el meu marit, beure una copa de vi, passejar per un lloc tranquil, veure una estona la tele després de sopar, llegir un llibre interessant, escoltant un poc de música de la que m'agrada, anar a cercar el nin a l'escoleta, rebre abraçades de la meva família, una dutxa d'aigua calenteta, escoltar la gent, parlar amb la gent, cuidar els meus... La llista podria seguir de manera indefinida. Moltes d'aquestes coses les puc trobar diàriament i això ajuda a endolcir la meva existència i a fer-la més feliç.


         Evidentment, aquesta felicitat del dia a dia no és el mateix que la felicitat que sentim quan ens passen coses fora de mida com tenir un fill, treure una carrera, aprovar unes oposicions, muntar el teu propi negoci i que funcioni, partir de viatge, guanyar algun premi... Però, precisament, serà més feliç aquella persona que no necessiti d'aquestes grans coses, o d'altres, per sentir-s'hi. S'ha de saber trobar un equilibri i  aspirar a n'aquelles coses que podem arribar a aconseguir.

          Finalment podria dir que per ser feliços...

La persona que es considera feliç sap que la desgràcia és una possibilitat, mentre que la felicitat és una elecció. Si apostem perquè en la nostra vida hi siguin presents el màxim de moments feliços possibles, ens anirà bé:

Acceptar-nos com som i confiar en nosaltres mateixos.

• Una actitud positiva davant la vida.
• Habilitats socials i de comunicació.
• Afrontar amb realisme i bona actitud cada situació en què ens trobem.
• Expressar i viure els nostres sentiments i les emocions.
• Consciència de viure i gaudir de cada instant.
• Ganes dejugar, riure, descobrir i transgredir alguns límits del que és convencional.
• Alegrar-nos amb el que tenim i entusiasmar-nos en projectes nous.
• Estar orgullosos de nosaltres i del que hem estat capaços d'aconseguir.
• Cuidar-nos, valorar-nos i apassionar-nos amb l'aventura de viure.

                 

           Au idò, a ser feliços!

           


         

Com motivar l'alumnat? L'ús de les noves tecnologies ens pot ajudar moltíssim!

TREBALLAR L’ÀMBIT DE LA COMUNICACIÓ A UN MÒDUL VOLUNTARI  O A L’ESO A TRAVÉS D’UN BLOG MOTIVA L’ALUMNAT

EL DELIT DE VIURE ESSENT EDUCADOR, ESSENT EDUCAT

  

         Una de les fites més importants, i també una de les més difícils, que tenen les persones humanes és la d’arribar a  sentir-se feliços, es passen gran part de la seva vida cercant moments gojosos, moments que donin sentit a la seva existència, sense ser capaços de trobar-los en ells mateixos i en les coses més senzilles del seu voltant. Cada persona entén la paraula felicitat de diferent manera, el que és felicitat per a uns, no ho és per a uns altres, però de manera genèrica i segons diu el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, la felicitat és l’estat de l’ànim plenament satisfet, és a dir, estar content amb el que un fa, amb el que té i amb el que és . Tot això seria sinònim d’autorealització. Per arribar a aquest estat hi haurà d’haver hagut un esforç personal previ i, sobretot, una motivació i perquè aquesta darrera sigui latent, haurà d’anar acompanyada d’una bona autoestima que serà la causant d’aquest estat de felicitat que tothom desitja.

         Si traslladam tot això al món de l’escola entendrem la seva importància. Moltes vegades el fracàs escolar amaga infants que, tot i tenir una situació familiar estable, són insegurs, amb dificultats d’expressió, poc comunicatius i amb una gran desmotivació per fer les coses. Tot això crea una manca d’autoestima que no els deixa actuar amb autenticitat.

        D’altra banda, també es troben educadors i educadores sense motivació perquè pareix que la seva feina no té sentit quan es troben amb  alumnes que no els responen com toca, també perquè estan cansats de fer sempre el mateix i necessiten nous reptes que es converteixin en al·licients que alimentin les seves ganes de seguir educant.

       Seria possible trobar un estímul que motivàs els nins i nines i aconseguís augmentar la seva autoestima? I la dels i de les docents?

       A aquests interrogants se’ls haurà de respondre afirmativament ja que la motivació es podrà aconseguir a través de cercar activitats que agradin a l’alumnat i que surtin de les tasques rutinàries habituals, com podrien ser el joc dramàtic o l’ús de les noves tecnologies. El delit de viure educant o essent educat pot  ser una realitat? Sí, ho pot ser.

   

     L’alumnat del mòdul voluntari té com a objectiu principal treure’s el graduat escolar i precisament és això el que ofereix aquest mòdul. El repte que tenim el professorat amb aquest tipus d’alumnat, és el d’engrescar-lo a fer feina ja que és la millor manera d’aprendre. Amb l’engrescament pot arribar la motivació, vital per a l’èxit escolar.

L’alumnat ha de ser autònom i aprèn més i millor sense rebre classes magistrals en les quals el professorat fa una gran exposició sobre els continguts apresos a la facultat i l’alumnat resta passiu, assegut a la cadira, amb el cap a una altra banda. L’educand aprèn fent feina, sol o en equip, i l’educador ha de guiar-lo en tot aquest procés i ajudar-lo en tot el que faci falta. Per tot això, s’han de conèixer els interessos del grup per tal de poder veure els continguts de l’àmbit de la manera més motivadora possible. Les noves tecnologies, gràcies a internet, són una finestra oberta al món i, a més, són capaces d’entusiasmar l’alumne més desmotivat. Els encanta fer exercicis de morfologia, d’ortografia, de recerca... És important saber o com a mínim intuir allò que interessa els alumnes, allò que els motiva, allò que els fa autònoms, allò que els obliga a consensuar, a exercitar la paciència, la calma, a ser metòdics. Tot això es troba allunyat de l’avorriment a les aules, de les classes magistrals que només interessen puntualment, de la rutina...

Tot i que és difícil la convivència entre la tecnologia i les persones, aquesta va entrant poc a poc en la seva vida i els està donant tot un ventall de possibilitats que abans no tenien. La tecnologia està entrant a les aules lentament, però imparable. Les generacions més joves tendran a l’abast més recursos que mai gràcies a les possibilitats que ofereixen les noves plataformes de contingut digital, però les incerteses i les desconfiances no ens permeten desentendre’ns dels detractors  i simplement gaudir del plaer de fer recerca sobre nous continguts didàctics.

Les noves tecnologies ens ofereixen recursos didàctics diferents dels que ja tenim en els llibres escolars, que també es poden seguir emprant. Ens ofereixen nous continguts basats en el suport digital que complementen el que ja existeix en el mercat. En aquest nou context, el recurs audiovisual pot convertir-se en un bon aliat per a nosaltres, els educadors. Fa molt de temps que el cinema, la ràdio, la televisió i fins i tot la publicitat són presents a les aules com a recurs didàctic. Ara, amb els mitjans tecnològics, se’ns proporcionen eines que faciliten més la nostra feina. Crec que hem d'estar al dia dels nous mitjans i aprendre com s'empren, però també podem seguir emprant els bons mètodes de sempre, ja que també són útils i en la varietat hi ha la riquesa. No podem canviar el llapis i el paper de tota la vida pel teclat, ni el llibre real per la pantalla...

Tot el que he exposat ha estat per a explicar-vos que existeix una eina nova (de tothom coneguda, però poc utilitzada) per motivar l’educand, que necessita aquesta motivació per animar-se a fer feina i l’alumnat del mòdul voluntari encara més. Per tant, s’han de cercar activitats estimulants. Per fer tot això és molt important conèixer el grup, per això, a començament de curs, està molt bé emprar les tutories per fer dinàmiques de grup que ajudin a conèixer-los molt millor, així com les seves preferències, inquietuts i interessos. Aquest serà el punt de partida per saber quins recursos haurem d’emprar, perquè puguin treballar i arribar a assolir els continguts del curs.

Aquest any amb el grup del mòdul voluntari estam treballant part dels continguts del mòdul de comunicació a través d’un blog. La idea se’m va ocórrer per casualitat. Vaig aprofitar els coneixements adquirits fent el meu propi blog personal i, tenint en compte que els agradava molt el tema de les noves tecnologies i que disposàvem dels mitjans necessaris, això també és molt important, vaig decidir fer un blog grupal, La veu dels pecupins (que es troba a la xarxa i qualsevol pot consultar i llegir), però no només això, a través d’aquest blog grupal es podria accedir a cada un dels blogs que crearia cada alumne amb la meva ajuda. La idea els va entusiasmar i la vàrem dur a terme amb resultats molt positius.

Un blog és una eina que ens permet generar diferents continguts digitals. Podem penjar-hi d’una manera molt senzilla continguts de vídeo, àudio o material de presentacions. Si l’organitzam bé, podem oferir a l’alumnat molts de recursos diferents als que estan acostumats, a la vegada que els permetem participar-hi a través de l’apartat de comentaris. A més, permeten poder mostrar continguts digitals creats pels mateixos alumnes, penjar-hi un vídeo que ells hagin elaborat o seleccionat sobre un tema curricular, donar a conèixer poemes, contes, explicacions, etc. a través del blog.

El més important de tot això és que treballar amb un blog és avui en dia una possibilitat a l’abast de tothom. Amb aquest recurs donam la possibilitat que l’alumnat sigui el creador de continguts i per tant que sigui el protagonista del seu aprenentatge. A més, permet que el nostre alumnat interactuï i es comuniqui amb altres, tant del mateix centre com d’altres, perquè es poden posar en contacte amb els comentaris que poden deixar escrits als “posts”. Fins i tot es poden publicar les tasques a fer al blog grupal o felicitar-los i felicitar-se pel seu aniversari, amb la consegüent millora de la comunicació entre tots.

Tot això els motiva moltíssim, no vos en podeu fer una idea. S’ho miren molt abans d’escriure i posen més esment amb els accents, l’expressivitat i la forma. A més, el fet que els corregeixis els escrits al moment, davant d’ells, fa que aprenguin molt més ràpid.

Les possibilitats que ofereix internet són infinites. El fet de poder penjar imatges en les seves entrades les enriqueix molt i uneix l’escrit amb la imatge. Per exemple, si treballam un poema, han de cercar una imatge que el representi i és curiós, perquè cada alumne tria una imatge diferent pel mateix poema. Cada un interpreta les coses de manera diferent i això els dóna personalitat i fa que ens coneguem millor entre tots. A més, cada blog pot dur una plantilla diferent. L’alumnat la tria al seu gust. Ell mateix es fa el seu propi llibre de text al llarg del curs a través del blog. I no cal dir que, gràcies a la millora de la comunicació, també millora la seva cohesió i un grup unit rendeix molt més.

Què es necessita per a poder treballar d’aquesta manera? Disponibilitat de l’aula d’informàtica del centre i un nombre reduït d’alumnes. Nosaltres enguany som vuit i això facilita molt la feina. Treballar amb les noves tecnologies i amb internet ens ha permès encetar un projecte amb una poetessa de Catalunya, Carolina Ibac, i comunicar-nos-hi. L’alumnat comenta els poemes de la poetessa al seu blog i ella els contesta. Ens escriu poemes, els temes dels quals han estat triats pel grup. A final de curs els recollirà en un poemari que serà publicat, el pròleg del qual vol que l’escriguem nosaltres. Tota aquesta empresa els ha motivat moltíssim i els ha acostat, d’una manera sorprenent, a la poesia. El títol del llibre serà Tu ets la teva estrella i  l’haurem fet entre tots.

A mode de cloenda voldria dir que treballar d’aquesta manera és molt enriquidor. Treballar una part dels continguts del curs a través d’aquesta eina garanteix l’èxit de la classe. S’ha de crear un blog grupal que sigui el centre de totes les gestions i a través del qual es pugui accedir als diferents blogs personals dels  alumnes.

            Si voleu visitar el nostre blog: www.pqpicampos.blogspot.com.     

                                                                                                                     Antònia Lladonet Riera