dissabte, 17 d’abril del 2010

Algunes reflexions personals sobre el fet de ser pares...


         Ser pares és meravellós però s'ha d'anar molt alerta a cometre errors, ja que els qui pagaran aquests errors seran els infants, que no tenen culpa de res.

         Consider que un dels grans errors que podem arribar a fer és voler que els nostres fills siguin tot el que ens hauria agradat ésser a nosaltres, els seus pares. És injust i crea unes exigències excessives envers el nin. Si el nin veu que els seus pares tenen unes expectatives massa elevades sobre el que pot aconseguir es veurà angoixat, insegur i privat de la llibertat d'elecció.

         Moltes vegades privam l'infant de fer alguna cosa pensant en nosaltres mateixos i no en el petit, i això no és just. En els seus esforços per agradar-se a ell mateix, l'infant s'esforça per obtenir aprovació i treballa incansablament per desenvolupar habilitats que eliminin les seves incapacitats. Quan els que l'envolten passen per alt el creixement dels seus poders, el nin no té cap inconvenient a cridar l'atenció sobre el que ha aconseguit perquè ho necessita. Quan aquests infants passen a ser adolescents fan el mateix, necessiten aquestes aprovacions dels seus pares, encara que sigui a un altre nivell. Referent a n'això hi ha uns versos plens de saviesa que diuen "Viu la teva vida com vulguis, que nosaltres tendrem els braços estesos per a tu, fill, i guardarem els teus secrets per sempre". Aquesta és la situació ideal per a un fill.

        El que trob terrible és dur un nin petit a la televisió a demostrar que sap cantar o ballar com un adult. És veritat que hi ha nins que ho fan molt bé, però no fa falta anar a guanyar-hi doblers o concursos! A més, el que un nin fa molt bé als sis anys, pot no fer-ho tan bé, perquè no ha evolucionat suficient, als dotze anys i endur-se'n una decepció molt gran.

        Crec que els fills s'han d'acceptar tal com són. Han de sentir-se valorats, preciosos i especials pel simple fet d'existir. Només llavors podran gaudir íntimament de ser qui són. L'estimació no s'ha de manifestar necessàriament amb paraules, més aviat es tracta d'un sentiment que es té envers un fill. És sentir la seva unicitat, i estimar-la. Romandre oberts a la meravella que hi ha en ell, malgrat les tensions passatgeres.

          El més important de tot és el temps que els hi dedicam. Tots necessiten atenció concentrada per sentir-se estimats. L'afecte físic no sempre és suficient per transmetre el nostre amor al nostre fill. És probable que l'infant vegi l'allunyament constant dels seus pares, preocupats pel passat, pel futur, pels horaris i per la feina, com a falta d'amor. Ell només se sentirà digne d'amor si nosaltres ens prenem el temps necessari per estar per complet amb la seva persona.

Crec que aquesta és l'assignatua pendent de tots els pares, perquè tots treballam, tots pensam en el passat i en el futur, tots tenim problemes, etc, però el més important és, de tant en tant, aturar-nos a fer aquestes reflexions i mirar de millorar en tot el que poguem. Ara mateix me'n vaig a dedicar al meu fill una d'aquestes estones meravelloses, tan gratificants per a ell, com per a mi...

Per acabar, uns altres versos sobre el fet de saber escoltar-los "Si em toques suau i dolçament, si me mires i em somrius, si m'escoltes alguna vegada abans de parlar tu, jo creuré en l'amor i creixeré, creixeré de veritat".

dijous, 15 d’abril del 2010

Preparant Sant Jordi...

Bona manera de contar la història d'aquest cavaller, que s'ha convertit en símbol de catalanitat i d'estimació a la lectura, i això ja ens va bé!

Cançó del cavaller Sant Jordi: preparant el 23 d'abril



Cançó del cavaller Sant Jordi
(Gabriel Janer Manila-Vicent Ferragut)

Damunt el cel veig un drac
brodat de foc,
un drac que guarda una jove
en estrany lloc.
Sos cabells creixen i creixen
per dins l'espai.
El drac no la deixa viure,
ni ara ni mai.
La jove porta un vestit
color de nard;
sobre la tela, pintades,
tres flors de card.
A la punta dels cabells
llenques de lluna
resplendeixen dins la nit
una per una.
Ben de pressa que la cerca
dins la gran vall
un jovençà valerós
en un cavall.
Travessa els llargs sementers,
la nit fa por,
una por fonda que crema
l'arrel del cor.-Cavaller, bon cavaller,
alerta al drac,
que s'amaga rere els núvols
ran d'aquest llac.
-No temeu, estelets, no,
no temeu ara,
que jo no tenc gens de por,
vull dar la cara.
El drac enfurit bramula,
treu foc pel nas,
cent llamps forcats resplendeixen
sota el seu pas.
-Cavaller, cavalleret,
ai, si t'aplega,
pots fer valent l'escut,
que el drac ofega!
-No temeu, que dins les mans
tenc una daga.
Ran d'aquest tall esmolat,
la mort s'hi amaga.
-Cavaller, cavalleret,
vés-te'n a casa.
-A casa, no hi vull anar
sense la dama.
A casa, no m'hi envieu,
que ella em reclama.
El cavaller, tan ardit,
entrà en batalla,
-el drac treia pels queixals
foc i metralla.
Res no atura aquell guerrer.
Les espasades
sobre el coll de l'enemic
cauen fiblades.
I el firmament s'omple de sang,
roja és la nit;
roses enceses que esclaten
talment un crit.
Sobre la fosca dels parpres
el drac és mort.
Quan repiquin les campanes
que toquin fort.
Que repiquin nit i dia
que és bon treball.
Pels sementers de la fosca
corre el cavall.

dissabte, 3 d’abril del 2010

Poema al meu fill Oriol...

No sé si té qualitat literària, segurament no, però té tota la meva sinceritat i tots els meus sentiments... Per a tu Oriol, l'estrella que il·lumina la meva vida...


                       
 AL MEU FILL ORIOL

    T'estim, carona dolça, t'estim.
  Encens la meva ànima
i la converteixes en el llumeneret blau
que seguiràs la resta de la teva vida.
Vull ser la teva guia, per ajudar-te a encarar
el món amb alegria i tastar-ne tots els fruits,
conèixer-ne tots els colors, acceptar-ne les diferències
i estimar sense límit.
Ets innocència blanca,
una baldufa rondinaire.
Ets la meva nit i el meu dia,
la frescor de gener que em desperta cada dia.
T'agrada conèixer, trescar, investigar...
Et menges el món amb una mirada
i mai no et perds en la tristesa,
vius la vida amb fermesa.
Quan no hi ets, t'enyor.
Quan estam junts, et menj a besades 
i tu et deixes estimar,
com el moixet que cerca escalfor, 
com la flor que acaba de néixer,
com el sol quan fa fred 
i com la papallona cercant el vol.
Feliç vull que siguis.
T'ensenyaré a encertar el camí,
i quan t'equivoquis o caiguis
hi seré, fent-te costat.
T'estim, carona dolça, t'estim.

Ta mare

Quin és el vostre millor moment del dia? La nit. Inclosos tres poemes sobre la nit...



           Quin és el millor moment del dia per a tu? Matí, migdia, horabaixa o nit?  Justifica la teva resposta i penja una imatge adient amb el moment del dia que més t'agradi, també un poema.

El meu és el moment del descans, de gaudir de la família i de la comunicació amb aquesta... En definitiva, el moment de descansar.


                               
  CUES D'ESTELS 
Cues d'estels  que baixen fent uns tels  que creixen com els pèls  que naixen com arrels  del nostre cos.  Així com flors. 
Cues d'estels.  S'ajunten els espais.  

                 Ovidi Montllor
                                                                     
LLUNA ESTIMADA 
Lluna blanca, carona trista,  la llum de l'alba te fa petita,  lluna, lluna, lluna de l'alba,  digue'm què esperes per anar a dormir. 
Jo sé què esperes, lluna coqueta:  algú que et faci d'acompanyant,  que et digui coses a cau d'orella  i et prengui el rostre en les seves mans. 
Lluna blanca, carona trista,  la llum de l'alba te fa petita,  lluna, lluna, lluna de l'alba,  digue'm què esperes per anar a dormir. 
Jo sé què esperes, lluna bonica:  vols que m'arribin els teus perfums  i amb els teus ulls plens de melangia  vols emportar-te'm molt lluny, molt lluny. 
Lluna blanca, carona trista,  la llum de l'alba te fa petita,  lluna, lluna, lluna de l'alba,  digue'm què esperes per anar a dormir. 
Jo sé què et passa, lluna estimada:  el teu cor es va enamorar de mi  pro tu ets al cel i jo estic en terra  i no veus camins que ens puguin unir.  Però, oh!  no et desesperis, pàl.lida lluna,  jo sé un camí que podràs seguir:  va fins la vall, entre les muntanyes,  i ajeu-te al riu que ell et durà aquí. 
Lluna blanca, carona trista,  la llum de l'alba te fa petita,  lluna, lluna, lluna de l'alba,  en lloc d'anar-te'n, vine aquí amb mi.                            Pau Riba  

M'ESTIM LA NIT 
Demà no tinc feina  i tal vegada em desperti tard.  M'estim la nit,  perquè sé que tothom dorm  i que el carrer baixa buit de silenci.  M'estim la nit,  perquè de dia no es veuen les estrelles  ni se sent el soroll dels camions del fems.  M'estim la nit,  perquè la nit és somni,  i el somni és...  és un llac d'aigües cristal•lines  on els cignes marxen cap al sol  i els xiprers siulen tranquils  vora una tomba oblidada.  M'estim la nit,  perquè la nit pot ser dia.                              Pau Riba


                                              

dijous, 1 d’abril del 2010

Com ocell que deixa el niu...

Poema impressionant... Ens falten defensors de la nostra pàtria, per això aquesta pàtria és covarda, salvatge, pobra i bruta per a Salvador Espriu... Però, tot i desitjar l'exili, per no veure les injustícies que passen a la seva terra, decideix no fer-ho i quedar-s'hi, per la gran estimació, una estimació tan profunda que fa mal...




   Assaig de càntic en el temple



(Salvador Espriu - Ovidi Montllor)

Oh!, què cansat estic de la meva covarda,
vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà, on diuen que la gent és neta,
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç.

Aleshores a la congregació,
els germans dirien desaprovant:
"Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que abandona el seu indret",
mentre jo ja ben lluny, em riuria,
de la llei de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble,

Però no he de seguir mai el meu somni,
i em quedaré aquí fins a la mort,
car sóc també molt covard i salvatge,
i estimo a més amb un desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Com ocell que deixa el niu...