diumenge, 28 de febrer del 2010

"Los abrazos rotos"


     Ahir, el meu marit i jo ens vàrem entregar a n'aquesta pel·lícula d'Almodóvar i la veritat és que la vàrem trobar molt interessant. Almodóvar, que es caracteritza per la provocació, la intensitat, el sentit de l'humor i la irreverència, no ens va deixar sense cap d'aquestes característiques en aquesta pel·lícula.

    Los abrazos rotos podria ser titllada de ser un film melodramàtic, d'intriga, una comèdia o un trhiller. Per tant, pot arribar a una gran part del públic ja que toca molts de gèneres diferents. Tot i així, trob que és una pel·lícula freda, i això és el que impacta més, ja que és freda però amb un argument que bull i amb una idea volcànica: Un amor fossilitzat eternament.

    El paper protagonista cau en la seva musa per excel·lència, Penélope Cruz. Tampoc s'oblida de dues de les seves actuals "Chicas Almodóvar", Blanca Portillo i Lola Dueñas. I també en treu d'antigues com Rossy de Palma.

    La pel·lícula té tots els elements del cine dins el cine, però davant tot, i per això m'agrada, és una gran història d'amor. Un amor desesperat, irracional, apassionat, amb un final tràgic que recorda aquells amors del segle XIX que pertanyien al Romanticisme.

    Evidentment, no vos en contaré l'argument, però vos la recoman si sou d'aquells que, de tant en tant, vos agrada veure una manera de fer cine diferent.

Resultats de l'enquesta sobre si preferim els mètodes tradicionals o els mitjans tecnològics.


         Idò com podeu veure, la gent que ha votat, que ha estat poqueta, prefereix emprar, tant els mètodes tradicionals, com els mitjans tecnològics. Una part més petita òbvia els tradicionals i prefereix emprar sempre els tecnològics perquè pensa que no podem quedar estancats i hem d'evolucionar.

         Crec que hem d'estar al dia dels nous mitjans tecnològics i aprendre com s'empren, però no hem de deixar d'emprar els mètodes de sempre, ja que també són molt útils i en la varietat hi ha la riquesa. No podem canviar el llapis i el paper de tota la vida pel teclat, ni el llibre real per la pantalla...

divendres, 26 de febrer del 2010

Poema sobre la llibertat. Forma part del nostre projecte "Tu ets la teva estrella"




Espectacular… L’ha fet tal i com li havíem demanat…Ha tocat tots els temes que li havia comentat! Ha de ser difícil fer un poema a la carta, i na Carolina se n’està sortint molt bé. Tota una experiència per ambdues parts… Gràcies a poemes com els seus i al sistema com els treballam, alguns pecupins estan agafant gust per la poesia!


 Siguem lliures a l'hora de triar parella, a l'hora d'expressar les nostres idees, a l'hora de triar com volem morir, llibertat per parlar la nostra llengua i per triar el nostre sistema de vida. No convé confondre la llibertat amb el llibertinatge, hem de respectar les normes socials per a conviure millor tots plegats. La nostra llibertat acaba quan posa en perill la llibertat de l'altre. Facem un bon ús d'aquesta llibertat i apel·lem la responsabilitat. Ara, a llegir i a gaudir del moment...El títol...inmillorable...Llimem els barrots...molt significatiu.





LLIMEM ELS BARROTS

Rere els barrots, veig la llibertat com dansa.
Nua de complexes, nua d’obligacions, nua de sort.
S’estima a si mateixa, estima a tothom, de cor.
I jo la miro des de la garjola, molts errors comesos, masses.
Les lleis de la natura ens esgarrapen el primer tros de llibertat, de vida.
Les normes socials tot seguit ens retallen els límits, això sí i això no. Oi, tant!
Deixes de ser lliure allà on jo començo a ser-ho. Llibertats compartides.
La generositat ens fa regalar engrunes de llibertat en favor de la societat.
Existeix la llibertat?
L’absoluta llibertat dorm en un concepte utòpic.
Qui té la veritat?
La llibertat és com un ventall de colors.
No és cap tòpic.
Els esclaus tenien el color fosc, ben fosc.
Els amos tenien el color blanc, ben blanc.
Després seguiren els serfs i els senyors.
Més endavant, els mestres i els aprenents.
I finalment, arribaren els patrons i els obrers.
Ara la llibertat pren el color verd del diner.
De presons, n’hi ha una pila:
La presó capitalista.
La presó de l’armari.
La presó dictatorial.
La presó cultural.
No acabaríem mai.
Quedar-se sense llibertat no té misteri.
El seu foment troba un munt de dificultats:
repressions, prohibicions, insatisfaccions.
Els esclaus emmudits, ben nus d’expressió són.
Anem llimant els barrots,
una mica cada dia.
La llibertat és un brot
que neix, creix i mor.
                                                         Carolina Ibac

dijous, 25 de febrer del 2010

Vos present un poema preciós titulat "Electra-dorment"

   En paraules escrites per la pròpia poetessa "l'electra-dorment del poema figura que ha dormit 100 anys[quasi 20]. ara s'està despertant i el que li fa una mica poqueta de recança és la cosa de caure del llit". M'agrada perquè és un poema misteriós, amb un personatge mític, abandonat al món dels somnis...Però just ens conta com és el seu despertar...
    

electra-dorment



I tant hi fa la puresa
agresta i clara, diamantina,
urbana que encara t’amara,
Electra-dorment,

Un fred humit, gebrat,
s’immiscia al plec de dins
de la teva geniva,
I aquella cara pètria
que d’antic et fitava
amb innocència
i nitidesa,
i que se’t feia meravella
i esperança,
aparenta ser amable
i t’ensenya dentetes 
gèlides

mentre aprèn a cuinar un fricandó
(oi que bo...) 
de la nova recepta que ostenta.

I els dies no passen.
I es desfibren les cabòries 
teixides al fus virtuós,
Electra-dorment,
expert i destre,
i vell, 
que filava sol
i com una seda
freda,

I se t’hi adormia el peu.
       Lurdes Estruch

dimarts, 23 de febrer del 2010

Aquí teniu el poema que es va llegir el dia de les meves noces!!! Marit meu, va per tu...

           Un poema preciós que és una adaptació que va fer mon pare, especialment per a nosaltres, de Violant de Bru (2003) i que fou llegit pel meu germà durant la cerimònia civil. Parla sobre el fet d'emprendre un camí plegats, les coses bones i dolentes que ens podem trobar i sobretot, és una felicitació, sense més, per a un dia important. Per al meu marit i per a mi és molt especial...
Només em queda dedicar aquest poema al meu marit i dir-li que som molt feliç al seu costat.


                                                Ja ha arribat l'hora
                                               d'emprendre el camí
                                               ple de roses daurades
                                                i pedres glaonades.
                                                 Procurau no caure,
                                                 deixau-vos anar
                                               com a bons viatgers
                                               ajudau-vos a sortejar
                                               els possibles obstacles
                                            que vos puguin sorprendre
                                                durant el creuer.
                                            No hi ha vehicle més grat
                                               per fer aquest viatge
                                             que l'amor engendrat
                                               entre vosaltres.
                                             Els vostres camins
                                            conflueixen a un pont
                                               d'un sol sentit,
                                              el destí del qual
                                              és aquí el paradís.
                                            On anau no hi valen penes,
                                            ni dolor, ni desesperança.
                                            Només es permet la felicitat,
                                                  la fe i la confiança.
                                            Permeteu que aquest poema
                                                 sigui per felicitar-vos,
                                            que la unió sigui de pau,
                                             en aquesta hora baixa
                                             que mil promeses omplin l'aire
                                             d'aquest pacífic jardí
                                            perquè totes es compleixin,
                                            continuau el vostre camí.
                                              

diumenge, 21 de febrer del 2010

Ser mare i treballadora, duet complicat...

      Ser mare és la cosa més meravellosa que pot existir i que he experimentat mai i exercir la professió que sempre havia somniat, em realitza com a persona però,compaginar les dues coses, és complicat.

      Avui en dia, les dones que volem ser mares i seguir amb la feina que fèiem abans de ser-ho, ens trobam amb diverses complicacions que dificulten la nostra labor en ambdós casos.

      Els primers anys de vida d'un infant són molt importants per al futur del mateix i per als propis pares novells que s'estrenen en aquesta nova labor i voldrien dedicar-li tot el seu temps i fer-ho de la millor manera possible. A part, són els anys de més dependència, per part del petit, ja que necessita una atenció constant.

     En el meu cas, encara no em puc queixar si em compar amb altres mares, perquè quan va néixer el petit, vaig tenir una baixa de sis mesos en els quals m'hi vaig dedicar de ple. Baixa que trob, per altra banda, insuficient. Si la maternitat és considerada una cosa tan important, hauríem de rebre més ajudes perquè es fa complicat compaginar-ho tot. Hauríem de poder gaudir d'un any de baixa remunerada, com a mínim. Això no té res a veure amb el fet que m'agradi més o manco la meva feina, ja que a mi m'apassiona i em dóna vida, però el petit que ha arribat al món requereix tot aquest temps. També depèn de la situació personal de cada família, de la disponibilitat que tenen els familiars pròxims per poder guardar-lo. En el meu cas, quan vaig acabar el període de baixa per maternitat, el petit va quedar amb els padrins materns, és a dir, amb els meus pares. Va anar molt bé i va ser una experiència enriquidora per ambdues parts, però i si no hagués tengut ningú amb qui deixar-lo? L'hagués hagut de dur a una escoleta, amb els perills que això suposa, ja que el primer any de vida ho agafen tot i, si tenim en compte que quan s'acaba la baixa només té sis mesos, hem de ser conscients que agafar constipats pot ser molt més greu que quan és més grandet. I tot això sense comptar amb la gent que té problemes econòmics i no es pot permetre ni pagar una escoleta.

      El problema amb el qual ens trobam ara és, una vegada el petit té un any i mig, que es posa malalt cada dos per tres, ja que ho agafa a l'escoleta i, per circumstàncies personals, segons quines temporades, no tenim ningú amb qui deixar-lo. Què feim? Idò un dia, deixa la feina el meu marit i un altre dia, la deix jo. Però això ens crea un estrès que hauria de ser innecessari i repercuteix, de manera negativa, en les nostres feines respectives.

    Per això el títol de l'escrit, ser mare i treballadora a la vegada és complicat, però som conscient que encara ho podria ser més. Tenc la sort de tenir un molt bon marit i millor pare, amb qui ens repartim les feines de manera equitativa, i això no té preu.

   Voldria acabar l'escrit dient que tot això no enfosqueix per res l'experiència de ser mare, és el millor que m'ha passat a la vida.

divendres, 19 de febrer del 2010

Article d'en Joan Lladonet!

Escrit interessant sobre les ajudes que podem obtenir davant els problemes que puguin sorgir en la nostra tasca com a docents. Tots els problemes es poden resoldre sempre, encara que hi hagi vegades que, algunes situacions, es facin insostenibles.



Senzillament, assessorament sindical

Joan Lladonet | 17/02/2010 | Vistes: 84
Una quarantena d'anys d'experiència docent i haver passat per quasi tots els nivells educatius de l'educació obligatòria m'han ensenyat que, quan es tenen problemes amb un o uns quants alumnes, el primer que s'ha de fer és analitzar-ne les causes, reflexionar sobre el currículum que et toca impartir i els interessos de l'alumnat i fer els canvis adients. Si les conductes malèvoles continuen, s'ha d'aplicar taxativament el Reglament de Règim Intern del Centre, segons la característica de la falta. Si és necessari, s'ha de recórrer al tutor o tutora, al pare o a la mare, si cal, i a la prefectura d'estudis o a la direcció. Amb els recursos de totes aquestes persones, s'ha de poder resoldre el problema. Si és necessari s'han de cercar solucions a l'equip docent, al claustre o al consell escolar, i si no és suficient, a la inspecció.

Els principals problemes solen passar a Secundària, i tots aquests centres docents compten amb un servei d'orientació psicopedagògica que ens pot donar una mà. Amb tota aquesta ajuda i una bona preparació professional se superen la majoria de problemes existents. Si sorgeixen dificultats amb altres professionals o amb la direcció, es pot acudir al sindicat, on es trobaran persones que t'assessoraran per saber com o cap a on s'han de dirigir les passes per resoldre la qüestió plantejada o t'oferiran assessorament jurídic, si cal. Per qüestions patològiques es pot recórrer a la medicina habitual, ja que totes les persones que treballen en l'ensenyament tenen tot tipus de metges als quals es pot acudir. Per tant, em sembla que es deu aproximar alguna època electoral si un sindicat anuncia que ofereix un servei de "defensor del professor", perquè són nombrosos els defensors del professorat que tenen els sindicats STEI-i, CCOO, UGT, USO, etc.

dimecres, 17 de febrer del 2010

Preciós poema sobre l'esperança, Tot arriba! No la perdeu mai!


                
L’acab de llegir i m’ha arribat, m’ha fet sentir i m’ha emocionat. M’han agradat molt els tres versos finals, la poetessa  ha fet un joc de paraules perfecte. Les repeticions aconsegueixen un ritme poètic preciós. Pot anar dedicat a totes aquelles persones que necessiten aquesta esperança per viure millor. M’ha arribat especialment...



            

TOT ARRIBA
Tot és fosc.
Tot és costa amunt.
Tot costa un munt.
Tot és fos.
Tot va ben tort.
Tot és quasi mort.
Tot esdevé poc.
Tot va sense sort.
Tot i així, sempre hi ha esperança.
El camí és molt llarg , és el nostre bagatge.
Fins que no arriba la mort, res no s’acaba.
Lluitarem fins al final, mentre hi hagi aire.
La foscor ens envolta de vegades.
Mai apaga la llum que roman amb nosaltres.
Sobreviure és la nostra fita establerta.
I sempre se’ns encén la bombeta,
quan pensem que no hi ha solució,
apareix una drecera,
apareix una nova raó.
No desesperem,
Pensem, pensem,
Rumiem, rumiem,
Ideem, ideem,
Innovem, innovem,
Imaginem, imaginem,
Hi arribarem!
Sens dubte,
serem el què volem ser!
Mentre podem somniar
L’esperança serà ben viva
Un món millor és possible
Només cal anar tots de la mà.
Espera sempre,
Esperança meva,
Esperança teva.
                                                                                
                                                                           Carolina Ibac

                      






dimarts, 16 de febrer del 2010

Què és per a tu la poesia?

   He trobat aquest poema a un blog de poesia, trob que pot ser interessant que el llegiu. El jove poeta explica molt bé el que pot significar la poesia per a les persones. La poesia pot ajudar molt a créixer, perquè toca una part tan important de nosaltres com és la dels sentiments. I ara, em toca demanar-te, què és per a tu la poesia? 

                  



Poemes
(Zoe Gascó)

Són el més forts sentiments
els que mouen la tinta,
bé siga per amor, pàtria o fe,
sens importar qui ho sent.

Per a mi són somnis de paper,
la cura de molts problemes
i un immortal refugi
per qui no tem conèixer-se.

dilluns, 15 de febrer del 2010

Avui hem tengut un gran disgust...


         Sempre havia sentit a dir que el fet de ser mare era meravellós però que feia patir molt. M'ho creia, però mai no m'havia imaginat que es pogués arribar a passar tanta de pena. Coses que, per a alguns, poden resultar insignificants, per a una mare (Per a un pare també, és clar, però ara mateix estic parlant en la pell d'una mare) són un món.

          Tot això ho dic pel que ens ha passat avui referent al nostre fill. Quan he arribat a l'escoleta, n'Oriol no ha vengut de la mà de la seva mestra Diana, com cada dia, sinó amb la seva madona. Aquesta mateixa, m'ha contat que na Diana, la seva mestra, ha trobat una altra feina i ja no tornarà. De cop, he sentit com un sentiment de desprotecció cap al meu fill, en hores d'escoleta, i un petit buit. El seu referent, fora de casa, havia desaparegut, a més, sense poder acomiadar-nos. Aquests sentiments i sensacions poden parèixer exagerats però, per a una mare, la persona amb qui deixa el seu fill, tantes d'hores, ha de ser especial i ha de donar confiança, no pot ser una persona qualsevol. Na Diana, estricta i dolça a la vegada, s'havia guanyat aquesta confiança, ha estat la seva primera mestra i a ell li agradava. Pareix que els petits i les petites no s'adonen d'aquestes coses, però clar que sí, clar que s'adonaran que ja no hi és la persona amb qui estaven tantes d'hores quan no són amb els seus pares...

          Ara queda esperar la persona que la substitueixi, amb l'esperança que faci la seva feina amb dedicació i responsabilitat. Haurem de confiar en l'escoleta i  amb el fet que el petit ho dugui de la millor manera possible.

          Aquest escrit podria ser un homenatge a tots i a totes les mestres ja que la seva feina és molt important, importantíssima.

        

dissabte, 13 de febrer del 2010

"Només hi veiem amb el cor. Tot el que és essencial és invisible als ulls". El petit príncep d'Antoine de Saint-Exupéry



Aquí teniu un fragment del llibre El petit príncep. Esper que vos agradi i vos faci meditar. Reflexionar sobre el que és realment important en aquesta vida i adonar-nos de si ho tenim oblidat. Aquest llibre no vos el podeu perdre!


El Petit Príncep i la Guineu.

“Hola, bon dia -digué la guineu.
- Qui ets? -digué el petit príncep-; ets força bonica.
- Sóc una guineu -digué la guineu.
- Vine a jugar amb mi -digué el petit príncep-: estic molt trist…
- No puc -digué la guineu-, no hi puc jugar, amb tu. No estic domesticada.
- Ah! Perdona -va fer el petit príncep.
Però després d’una reflexió, afegí:
- Què vol dir “domesticar”?
- És una cosa molt oblidada -digué la guineu-. Vol dir “crear lligams”.
- Crear lligams?
- Sí -digué la guineu-. Per ara tu només ets per a mi un noi semblant a d’altres cent mil nois. I jo no tinc necessitat de tu. I tu tampoc no tens necessitat de mi. Jo no sóc per a tu sinó una guineu semblant a cent mil d’altres. Però, si em domestiques, tindrem necessitat l’un de l’altre. Tu seràs per a mi únic al món. Jo seré per a tu única al món.
(…)
-La meva vida és monòtona. Jo caço les gallines, els homes em cacen a mi. Totes les gallines s’assemblen i tots els homes s’assemblen. Això em provoca tedi. Però si tu em domestiques, la meva vida serà assolellada. Coneixeré un soroll de passos que serà diferent de tots els altres. Els altres passos em fan tornar al cau. Els teus me’n faran sortir, com una música. I després, mira! veus, allà baix, els camps de blat? Jo no en menjo, de pa. El blat és inútil per a mi. Els camps de blat no em recorden a res. Què n’és de trist això. Però els teus cabells són color d’or. Serà meravellós quan m’hauràs domesticat. El blat, que és daurat, em farà recordar de tu. M’agradarà la remor del vent entre el blat…
La guineu va callar i es quedà mirant el petit príncep llarga estona:
- Si em vols fer el favor… domestica’m! -digué.
- Prou voldria -respongué el petit príncep-, però no tinc gaire temps. Tinc amics per descobrir i moltes coses per conèixer.
- Només es coneixen les coses que domestiquem -digué la guineu-. Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Tot ho compren fet, a les tendes. Però com que de tendes d’amics no n’hi ha, els homes ja no tenen amics. Si vols un amic, domestica’m.
- Què s’ha de fer? -digué el petit príncep.
- S’ha de ser molt pacient. Primer t’asseuràs una mica de lluny de mi, sobre l’herba. Jo et miraré de cua d’ull i tu no diràs res. El llenguatge és font de malentesos. Però cada dia podràs seure una mica més a prop…
El petit príncep va tornar l’endemà.
- Hauria estat millor venir a la mateixa hora -digué la guineu-. Si véns, per exemple, a les quatre de la tarda, des de les tres començaré a ser feliç. Com més temps passi, més feliç em sentiré. A les quatre ja em posaré anguniosa i plena de neguit; descobriré què val la felicitat!! Però si véns a qualsevol hora, mai no sabré a quina hora guarnir-me el cor…
És així com el petit príncep domesticà la guineu. Quan fou hora de marxar:
- Tinc ganes de plorar!… -digué la guineu.
- Tu en tens la culpa -digué el petit príncep-; jo no et volia pas cap mal, però tu vas voler que et domestiqués…
- És clar que sí -digué la guineu.
- Però te tocarà plorar!
- I força -digué la guineu.
- Així no hi has guanyat res!
- Sí que hi he guanyat -digué la guineu-, per allò del blat.
(…)
- Adéu -digué.
- Adéu -digué la guineu-. Heus aquí el meu secret. És molt senzill: només hi veiem bé amb el cor. Tot el que és essencial és invisible als ulls.
- És el temps perdut amb alguna cosa el que la fa important. Els homes han oblidat aquesta veritat -digué la guineu-. Però tu no ho oblidis. Et fas responsable per sempre més del que tu has domesticat”.
Antoine de Saint-Exupéry. El Petit Príncep.

Sortit del forn, ja tenim aquí el poema sobre el racisme: Tu podries ser jo



Nou poema de Carolina Ibac, com sempre m’ha agradat molt el títol, ajuda a crear la capacitat d’empatia, una capacitat que costa molt tenir, en general, ho dic perquè, si tothom en tengués, molts de problemes s’evitarien. Si sempre ens posàssim en la pell de l’altre, evitaríem la crítica fàcil i la ràbia, perquè entendríem molt millor la manera d’actuar de la gent. Moltes gràcies, dilluns el treballarem amb els nins…També m’ha agradat això d’incidir en la diferència i no en la desigualtat, està molt bé!


Tu podries ser jo

Sóc nouvingut.
La meva pàtria estrangera.
La meva pell ben negra.
La meva religió l’ Islam.
Sóc aquí per la fam.
La cultura meva és diferent.
Els meus costums i tradicions també.
Em costa força trobar el meu racó.
Sembla que hagi de demanar perdó.
Els ulls em miren de vegades amb menyspreu.
Jo vull sobreviure, però no a qualsevol preu.
Vull una vida digna, amb feina i un llit on dormir.
Conec les mancances de tot, fins ara només he patit.
Diuen que abans tots érem la mateixa raça.
Tots veníem de l’Àfrica, ben torrats pel sol.
La manca de llum emblanquí la pell
dels qui nedaren al nord.
No vull la mort, només la sort.
No vull la desigualtat, accepto les diferències.
No vull l’odi, només vull l’amor.
No vull els judicis ni tampoc les sentències.
Per desgràcia no tots són com jo,
Ni d’aquest ni del meu món.
Sóc negre de mena.
Tu ets blanc de naturalesa.
Ell xinès i l’altre qui sap el què és.
Fujo de les etiquetes,
Tan se val l’envàs
Tan se val el cabàs.
Si el que portem endins
Són els valors purs i sentits
Som éssers humans
Tots tenim cervell
No importa la pell
Cal donar-nos les mans.
No hi ha ningú igual al món
No formem grups separats
Tots arribem ben despullats
I un cop morts, anem al mateix forat.
Tots fills de la natura
De vegades dura, ben pura.
No caiguem en la ignorància,
No ens deixem endur per la por rància
Que només ens cega davant l’evidència
De totes les mancances
Que arrosseguem amb nosaltres.
Carolina Ibac