dijous, 31 de desembre del 2009

FELIÇ ANY NOU I AGRAIMENTS...

         Vos volia desitjar feliç any nou a tots aquells i aquelles que perdeu un minutet en entrar al meu blog! Que vos ho passeu molt bé aquesta nit i esteu acompanyats dels sers més estimats. Ja que hi som, volia dir: -Esper que prohibeixin el tabac en tots els llocs públics!!! Ja que alguns fumadors no tenen respecte pels que no ho som, ni per als infants, que fumin sense empaltar els altres! És un tema que em preocupa molt ja que, moltes de vegades, no podem entrar a algun lloc perquè és ple de fum, pel nin.

      FELIÇ ANY NOU I GRÀCIES A TOTS I A TOTES LES PERSONES QUE ENTRAU AL MEU BLOG, TAMBÉ ALS QUE FEIS COMENTARIS, I ALS QUE VOS HEU FET SEGUIDORS, EM FA MOLTA D'IL·LUSIÓ!!! SALUTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTT!


                                              


                              
        

Camí cap a un canvi de vida...




                   Aquest darrer dia de l'any volia compartir amb vosaltres un esdeveniment que ens fa molta d'il·lusió al meu marit i a mi, el petit encara no n'és conscient però també en gaudirà. Estam veient com es fa la casa dels nostres somnis, una casa feta a la nostra mida (amb un dels millors arquitectes de Mallorca, hehe), on n'Oriol podrà créixer de la millor manera possible. Aquesta casa té un valor molt especial ja que, primer era dels meus padrins, per part de mon pare, després fou dels meus pares i ara ja és nostra, i també perquè és situada a Campos, on varen néixer els meus pares i on hi tenc família. Varen començar les obres fa dos mesos i han avançat moltíssim. En nosaltres significarà un canvi radical a millor qualitat de vida, tant per l'habitatge, com pel modus vivendi. Ens fa moltes de ganes viure a un poble, i a Campos més, perquè és allà on tenc totes les meves arrels. Ara estam vivint a una urbanització i no és el mateix, no té caràcter ni possibilitats de fer coses pel nin. Aquesta any el nin ja va a una escoleta de Campos i jo vaig demanar plaça al seu institut, d'aquesta manera, ja ens estam integrant al poble, i a la seva gent i, la veritat, és que ens està agradant molt. Tot és molt familiar, vagis on vagis, te tracten molt bé i no et diuen: -No te entiendo, en castellano, por favor! A més, anam molt per Sa Ràpita, que n'està a deu minuts, on hi ha un passeig marítim meravellós. Ja vos aniré fent un petit seguiment de l'obra i, quan arribi el dia que estigui acabada, farem una gran festa d'inauguració!

                   No volia acabar aquest escrit sense fer referència a dues persones, entre altres, que han fet molta de feina perquè tot això tiri endavant. Una d'elles és mon pare, a qui hem d'agrair tots els esforços que ha fet per aquesta causa, i al meu marit, que és qui s'encarrega de fer les visites d'obra setmanalment. A tots dos, moltes de gràcies!!!
          

                                        

dimecres, 30 de desembre del 2009

Poema impressionant de Carolina Reugradev, sobre el maltractament...


Estam davant d'un poema inquietant que a mi, particularment, m'ha deixat sense paraules. La seva autora l'ha escrit fa un parell de dies. La seva intenció és despullar la seva ànima i explicar el seu dolor a través dels versos. Comença exposant uns sentiments tan profunds d'amor cap a la seva filla i, a la vegada, tan temerosos pel  possible patiment d'aquesta nina innocent, que et deixa sense alè només començar a llegir-lo. Tema d'actualitat duit al món literari. Quina manera tan bella de d'explicar una angoixa. 

LA BARRUFETA


NO MARXIS
Abans de marxar, ja et trobo a faltar.
Et miro i el cor se’m desfà.
No puc deixar de pensar, no.
Em domina la por, el dolor.
El dia s’apropa i no ho puc evitar.
Vull ser forta però m’esgarrifo.
No deixo de dir-te que t’estimo.
Vida meva, no sóc res sense tenir-te.
Les llàgrimes se m’escapen
però amb un somriure baden.
Com puc salvar-te de la fera?
Què puc fer per protegir-te?
Conec molt bé la bèstia.
I temo pel perill, fill.
T’esperaré com l’Hèstia,
a casa teva, meva, nostra.
Les dues, víctimes som del monstre.
On és la llei que et protegeix a tu de les ferides?
Només néixer ja tenies unes experiències vestides.
La sentència civil ens obliga a patir sense pietat.
La sentència penal ens dóna 1000 metres de llibertat.
Víctimes en tota regla, per tots els cantons.
Haig de mirar enrere, no em surti amb una destral.
No sabem quan durarà aquest malson.
És una tortura psicològica que no s’acaba mai.
Els maltractaments físics quedaren al passat.
Ara segueixen els psíquics sense poder-los solucionar.
“Només -diuen els què saben- s’ha de saber acceptar”.
Així és el nostre destí, tot de pedres per esmicolar.
Esmicolaré, doncs, la vida fins poder-me-la menjar.
I quan me l’hagi ben empassada, cridaré al vent:
Barrufeta sempre et tinc present!
Sense tu no sóc res.
Te m’han pres.
Per un moment.
T’esperaré impacient.
El trencaclosques el guarirà el temps.
Ben pacient, sent.
                        Carolina Reugradev






NO MARXIS

Abans de marxar, ja et trobo a faltar.
Et miro i el cor se’m desfà.
No puc deixar de pensar, no.
Em domina la por, el dolor.
El dia s’apropa i no ho puc evitar.
Vull ser forta però m’esgarrifo.
No deixo de dir-te que t’estimo.
Vida meva, no sóc res sense tenir-te.
Les llàgrimes se m’escapen
però amb un somriure baden.
Com puc salvar-te de la fera?
Què puc fer per protegir-te?
Conec molt bé la bèstia.
I temo pel perill, fill.
T’esperaré com l’Hèstia,
a casa teva, meva, nostra.
Les dues, víctimes som del monstre.
On és la llei que et protegeix a tu de les ferides?
Només néixer ja tenies unes experiències vestides.
La sentència civil ens obliga a patir sense pietat.
La sentència penal ens dóna 1000 metres de llibertat.
Víctimes en tota regla, per tots els cantons.
Haig de mirar enrere, no em surti amb una destral.
No sabem quan durarà aquest malson.
És una tortura psicològica que no s’acaba mai.
Els maltractaments físics quedaren al passat.
Ara segueixen els psíquics sense poder-los solucionar.
“Només -diuen els què saben- s’ha de saber acceptar”.
Així és el nostre destí, tot de pedres per esmicolar.
Esmicolaré, doncs, la vida fins poder-me-la menjar.
I quan me l’hagi ben empassada, cridaré al vent:
Barrufeta sempre et tinc present!
Sense tu no sóc res.
Te m’han pres.
Per un moment.
T’esperaré impacient.
El trencaclosques el guarirà el temps.
Ben pacient, sent.


No som a la Xina!



        Article interessant d'avui al diari de Balears d'en Joan Lladonet, sobre l'arribada dels xinesos a Mallorca i la poca necessitat d'aprendre la nostra llengua i d'integrar-se. Ni tan sols saben la súper llengua de l'imperi: l'anglès! Del castellà ja ni en parlem. Podeu dir-hi la vostra, gràcies!
         

                                





Opinió | Joan Lladonet

L’anglès no deu servir a la Xina

Joan Lladonet | 30/12/2009 | Vistes: 44
El meu comentari serà bastant tangencial, o no, però sobre aquest tema les explicacions d'Andreu Mir en aquestes pàgines, crec que són ben aclaridores. Després d'haver llegit la seva informació he trobat que 7.000 estudiants de xinès a l'Estat espanyol no eren massa, encara que el creixement comparatiu amb uns quants anys enrere, era notable. El primer que se m'ha ocorregut pensar és que ara resultarà que la dèria de l'anglès, que ha estès aquest idioma pels quatre punts cardinals de l'ensenyament, es veu que no deu servir per tenir relacions comercials amb els xinesos, i ja se sap, que allò de la pela és la pela, molt d'aprofitar-ho per fer acudits sobre nosaltres, però qui més qui menys està amarat d'aquest fet ben generalitzat. D'aquí a uns quants anys, l'aprenentatge de xinès a l'escola podrà estar a l'ordre del dia.
Es veu que per una part els xinesos aprofiten l'embranzida dels jocs olímpics de Pequín i, per l'altra, l'estudiant de xinès ho fa per a les seves necessitats professionals relacionades amb el món comercial i econòmic xinès. A l'Estat espanyol, els anys 60 del segle passat, molta gent quedava admirada pels primers aparells japonesos que arribaven, per allò que tot el que venia de fora era millor, o perquè aquí no es feia gran cosa relacionat amb la tecnologia. Ara resulta que a Espanya hi haurà més universitats que faciliten estudis de xinès que no de català. Aquesta és una prova més que no consideren el català com a llengua espanyola i, per tant, també ens exclouen a nosaltres, que només se'ns permet esser explotats. La lliçó, ja sabuda, és que les llengües s'estudien quan hi ha vertaderes necessitats, i el fet que a les autopistes hi hagi cartells bilingües fa que la necessitat creada sigui estudiar castellà.


                                




          

dimarts, 29 de desembre del 2009

Poema preciós de Daniel Ferrer i Esteban, no vos el perdeu!

Aquí teniu un poema amb una força magistral. M’ha posat la pell de gallina, preciós…És profund, intens i càlid a la vegada. Les repeticions i els signes de puntuació creen un ritme que fa que no puguis aturar de llegir fins al final, i que, quan has acabat, el rellegeixis…Som dona, i com a dona vos puc dir que diu tot el que voldríem escoltar…



T'ESTIMO, TENDRESA
Ets la meva deessa,
la fada dolça i eterna,
ets la font allà on bec,
ets el camí que segueixo,
vers concís, instant preciós,
t’estimo, tendresa mai sentida,
t’estimo i et desitjo, sempre,
i ara com mai, ets la llum,
la força i l’enginy, mim a mim,
cossos fosos per passió i desig,
sortint de tots els límits, endins,
alliberant-nos de totes les nits,
de tots els dies, de tot, tothom,
de cadascú, u a u, tots amb tots,
un sol amor, un sol cor, una lluna,
un desig, un univers, intens, endins.
T’estimo, tendresa, mars i coralls,
les paraules mai no ens diran,
tot allò que sentim i vivim,
seran pinzellades on escriure,
on descriure, on creure i ser.
Tantes albades deslliurades,
el nostre moment etern de pau,
el dolç embruix de llum intensa.
Seguiré escrivint sense pensar,
només sentint-ho tot endins,
del teu cor, del meu cor, així,
sense premeditar, vull el teu vers,
ben encès, el bes, les teves paraules,
que siguin de traç veloç, només sentits,
com ho fa el vent i els llençols al volar,
voleiant deslliurats i purs, tant dolços,
com les cortines fines i blanques,
que s’inflen com les veles lliures,
transportant tot el sentiment.
T’estimo, tendresa, corall pur, encanteri,
Carolina, ma bella flor, nom del meu món.
 Daniel Ferrer i Esteban

                              

Aquí teniu la primera cançó que canta el meu petit!


                  

                                                              Som el peixos, som petits...
                                                               De colors i molt bonics!



                     




                 

Aquí teniu uns poemes de cap d'any!


S’acaba l’any                                                

S’acaba l’any, la pressa
de complir tot el promès,
la grandària de la festa,
el desig d’ésser pagès.
No un pagesot de mena,
d’aquells de blat i raïm,
parlo de pagès sense eina
tot cercant el paradís.
De plantar sense mirar
el sentiment de la lluna,
un anar sense parar,
un fer d’un tros una engruna.
De collir si és que li plau,
al cellut i ample sol,
que és qui dóna giravolt
sense deixar son palau.
S’acaba l’any i la mossa
vol un nuvi intel·ligent,
que li pregui mentre posa
els somnis on vol el vent.
S’acaba l’any, el vell avi
mira el cel sense recança,
avui es fa tard, es cansa
ni gosa sortir del barri.
S’acaba l’any la mestressa
tindrà la taula parada,
menja dolça, més salada,
ningú plora, algú es queixa.



 Arriba
 
Arriba ara l’ Any Nou
sense ordre ni saviesa,
és un nadó poca pena,
res de gràcia, minsa dot.
L’ any més vell com l’ha deixat
al bell mig del gran desert,
esmaperdut, descobert,
amb una barra de pa.
Ens portarà, si li plau,
alegria, mitja pena,
el desig de l’ ésser grans,
final d’hivern, primavera.
Deu capses amb il·lusions,
potser alguna romandrà,
som firaires sense sou,
pastorets sense ramat.
I l’ Any nou serà menys nou,
tot i envellint, nou serà,
només volem treballar,
jugar a estones i pensar
en paratges menys asprius:

Algú ens guarirà!


                               

Per a tu, Oriol...




                                                                                                        

Aparagueres a la nostra vida
com un llampec enlluernador,
il·luminant la nostra llar reeixida,
omplint-la de joia, d'amor i candor.

No crec possible albirar una flor més dolça
un despertar més engrescador
que descobrir de nou el teu rostre
cobert de boira d'infant redemptor.

No perdis mai la teva humil bellesa,
la teva tedresa que brolla del cor
que no sabria on falcar la meva àncora
ni cap a on dirigir el meu timó.
Car seria mancat de tota riquesa,
doncs tu n'ets la joia que tés més valor.

T'estimam               

Pensaments en veu alta quan falten tres dies per acabar l'any...

          Quan arriba aquesta època, la del canvi d'any, sempre estic un poc més sensible del normal ja que, vulguis o no, et fa pensar en com ha anat l'any que està a punt d'acabar, i en com serà el que està a punt d'arribar. L'aire és ple de sentiments de nostàlgia, a uns, els fa pena abandonar aquest any perquè els ha agradat molt i perquè han viscut moments molt especials, a d'altres, els provoca una inmensa alegria, una alegria esperançadora que l'any que arriba tot vagi millor. També n'hi ha que passen de tot, i que viuen aquests dies amb normalitat, com si això del canvi d'any no anàs amb ells. I en realitat, si ho pensam bé, l'únic que canvia és el número, de 2009 a 2010, perquè la resta seguirà igual. Tot i així, persones com jo, no deixarem de sentir aquest cuquet quan arriba la nit de cap d'any, nit especial que passes amb els més arribats, amb un sopar que et llepes els dits, i emocionant pel moment de les dotze campanades, el brindis posterior, les besades de molts d'anys, els focs artificials del barri i la ballada posterior!
           Amics blocaires, com vos podeu imaginar, no podia acabar aquest escrit sense esmentar el que significa passar aquest dia amb el petit. Per a ell també és un dia especial, tot i no saber què passa, ja que vetlla fins més tard. Riu, bota, balla, corr, besa, abraça...És la felicitat personificada i fa tornar dolç tot el que toca.
          Per acabar, un pensament per tota aquella gent que no té amb qui passar aquest dia, ni què menjar, per tota aquella gent que està malalta i no el pot gaudir com toca, i per tota aquella gent que està trista perquè enyora persones que han format part de la seva vida. A tots, en un moment o en un altre, ens ha tocat, ens toca o ens tocarà viure moments difícils, però l'aixopluc dels sers estimats és la medicina que cura qualsevol mal.


                          

dilluns, 28 de desembre del 2009

Cançó de bona nit per al meu petit...

                            
             De dia surt el sol,
             de nit se'n va a dormir.
             La lluna li fa un petó
             i li canta així:
             Na, na, na, na, na, naaaa
             bona nit Oriol,
             na, na, na, na, na, naaaa.
             La lluna li fa un petó
             i li diu bona nit...



                                            
            

La millor pel·lícula que he vist mai!


              La Vida és Bella de Roberto Benigni

   És una de les meves pel·lícules preferides per totes les sensacions i emocions que et fa viure mentre la mires. Rius, plores, sents pena, alegria, ràbia, tendresa, admiració...
   És una comèdia bufonesca, paròdica i vital, combinada amb la tragèdia de l'holocaust hebreu. És tendra, divertida i optimista, precisament és aquesta mescla de factors el que la fa especial i única.
   A mi em crida l'atenció el personatge del nin. Caracteritza la inocència, la tendresa, la generositat, la vitalitat, l'amor...I tot això ho acompanya d'una expressivitat majestuosa.
                                                         També m'agrada molt el paper del pare, veure com es desviu per protegir el seu fill de la infelicitat, de l'horror i del desastre.
                                                         Magnífica pel·lícula que no deixa indiferent a ningú, amb la que s'aprèn, i molt. Per això moltes de vegades la faig veure al meu alumnat, bona manera d'aprendre història, literatura, ètica, entre altres. Sempre comencen a veure-la amb resignació, però acaba agradant-los a tots.
                        



Els progressos del petit

                        N'Oriol ara farà 18 mesos i els seus progressos són evidents dia a dia. Un dels  més significatius ha estat el fet que ja fa un meset, més o manco,  menja sol, la qual cosa ens omple de satisfacció i ens lleva molta de feina. Però, el progrés significatiu dels darrers dies ha estat en la parla, i n'estam molt contents. Ja repeteix, a imitació de sa mare i de son pare, els cinc sons vocàlics, i ho fa molt bé. Una cançó que feim servir perquè aprengui les vocals és la següent:

                                        Aaaaaa, la mestra em fa quedar.
                                        Eeeeeee, jo li fugiré.
                                        Iiiiiiiiiiiiii, per un foradí.
                                       Oooooo, per un finestró.
                                       Uuuuuuu, pel forat del lloc comú.





                                  


                         

Un poema per començar el dia, a veure si vos agrada!


                                    








Poema tret de la pel.lícula "La nit de la iguana" tal com va aparèixer en l'emissió de TV3. Aquest poema el va escrivint al llarg de la pel.lícula un personatge secundari, el vell cec que s'està a l'hostal juntament amb la seva filla ... El vell mor de l'emoció en acabar el seu propi poema.





Amb quina calma la branca d'olivera
contempla del cel la nova pal.lidesa,
sense una llàgrima, sense un sol prec,
sense un senyal de desesper!
Un dia, quan la nit
comenci a enfosquir-li les arrels
el gemec de l'existència de l'arbrell
haurà passat per sempre més.
I en aquell precís moment
començarà a escriure's una història diferent,
una crònica que ja no serà d'or,
un pacte que la boira fa amb fang
i, finalment, la malmenada soca
fulminada caurà sobre les roques.
I, aleshores, una relació potser poc adequada
per uns éssers d'una mena tan daurada,
la puresa dels quals està
molt per damunt del terrenal amor,
tan corromput, i encara
el fruit madur i la branca d'olivera
contemplaran del cel la nova pal.lidesa,
sense una llàgrima, sense un sol prec,
sense un senyal de desesper.
Oh coratge!
Per què no vas voler triar
en aquest món més habitatge?
Per què només el tronc daurat,
per què et vas oblidar
d'aquest cor espantat?





diumenge, 27 de desembre del 2009

Les vacances de Nadal

     Les vacances de Nadal sempre havien provocat un gran interès en mi perquè significaven un temps de descans, de menjar molt bé i de rebre regals. Ara, han adquirit una dimensió molt més gran i menys materialista, són centrades en veure com les gaudeix el meu fill, com queda admirat davant els llumets que va trobant a tot arreu, com es relaciona amb els familiars, com rep els regals...També m'interessen per les reunions familiars. Les nostres cases es vesteixen de gala, de color i de festa i es fan coses que normalment no se solen fer. Evidentment, si pensam en els més necessitats, aquest escrit perd tot el sentit, però ara mateix només puc parlar sobre el que visc, aquest seria un debat a part.

    També tenen molt de sentit perquè ve la meva família del Masnou, el meu fillol, germà i cunyada...Això sí que les fa especials...