dimecres, 30 de novembre del 2011

Una cala petita equipada amb tots els colors reglamentaris...

 
 Aquest poema m'ha robat el cor, m'ha compungit i m'ha emocionat molt. Una cala petita, equipada amb tots els colors reglamentaris... Era el que deia sobre la nostra llengua, com a literària, una Cèlia Sànchez-Mústich joveneta (1989) al seu primer llibre de poemes LA cendra i el miracle. Espectacular.
 
Petita llengua

La llengua amb que escric
... no és un oceà
ni un mar
ni una llarga platja.
Més aviat s'assembla a una cala petita,
equipada amb tots els colors reglamentaris,
terrible i temptadorament fotogènica
des del poema.

dilluns, 28 de novembre del 2011

Projectar-se en els fills




           Des del moment en què les persones ens convertim en pares i mares la nostra vida canvia molt i les nostres prioritats també. Giram al voltant del petit i és normal que així sigui. Deixam un poquet de banda les nostres inquietuds, les nostres aficions i les nostres diversions per a dedicar-nos-hi en exclusiva. Tot això és normal i molt necessari perquè els primers anys de vida dels infants ho requereixen.

         El problema pot arribar en aquells pares que únicament viuen a través dels seus fills i projecten la seva felicitat a partir de la felicitat dels petits, assumint els seus èxits o fracassos com a propis. En certa manera, és normal que passin a ser el centre del nostre món, però s'ha d'evitar caure en excessos perquè aquests fills creixeran i volaran del niu, deixant en alguns casos una buidor difícil d'omplir, que pot arribar a provocar un estat depressiu difícil de superar.

        Hi ha pares que viuen els seus fills com una extensió d'ells mateixos, esperant que arribin on ells no han estat capaços d'arribar, dipositant en ells la responsabilitat de l'èxit i exigint-los que en tenguin, per a compensar les seves pròpies frustracions. Cal que els pares en prenguem consciència d'aquests fets i aprenguem a distingir-nos dels fills, tolerant les pròpies frustracions. Els pares frustrats poden traspassar la seva frustració als fills i això s'ha d'evitar.

       Una manera d'aconseguir-ho serà desenvolupant els nostres interessos i les nostres ocupacions, això ens farà sentir bé com a persones autorealitzades i no dependrem tant dels èxits o fracassos dels fills. S'han de cercar altres fonts de satisfacció, ja que els fills no han de ser l'única via, encara que siguin els que ens en procuparan més. Si nosaltres ens sentim autorealitzats com a persones, donarem seguretat als nostres fills i això els ajudarà molt a créixer i a ser feliços.

      

      
  

Color de novembre

         He trobat aquest poema en un blog de literatura infantil i juvenil i l'he trobat espectacular i adient en el mes que estam, evidentment. Un mes marronenc, tenyit de pluja fosca que fa treure les mantes i els abrics de l'armari. La conjugació imatge i poema és increïble. Au, perquè també en gaudiu! Tot i que aquest mes de novembre estigui essent tan estiuenc! Pots triar tu la imatge adient per a aquest poema? 


                     


Color de novembre

Quan l'aire afluixa els pins i fa girar
el bàlsam de la branca tenebrosa,
novembre, a la finestra pots mirar!
El cel és com un vidre rosa.
Teulats molls de claror, color de vi.
S'allisa una fumera esperitada.
La mar a vespre deu tenir
una profunda morada.

dimecres, 23 de novembre del 2011

El retorn a les meves arrels...


              Ara ja fa un poc més d'un any que ens vàrem instal·lar a Campos i estic contenta de veure que va ser una molt bona decisió. Implicà un canvi radical d'estil de vida que ara agraïm molt.

              Tota la meva vida havia viscut a la ciutat i no m' imaginava que la vida a un poble m'agradaria molt més. A això s'hi han d'afegir els valors sentimentals que m'uneixen a aquest poble en concret,  ja que és el poble on varen néixer i créixer els meus pares i on hi tenim gairebé tota la família, dic gairebé perquè també en tenim de propera a Palma i a Barcelona. Ha significat el retorn a les meves arrels i això no té preu, sobretot en els temps que corren.

              Una de les coses que em fa feliç de viure al poble és la manera en què viurà i creixerà el nostre fill. És un sistema de vida molt diferent al d'una ciutat, més lliure, més sa, més familiar, més arrelat a la cultura, als costums, i més tranquil. Estic convençuda que aquest fet determina en gran mesura la personalitat de les persones i n'augmenta la seva qualitat de vida.

               El fet que treballi al poble també ha fet que ens hàgim adaptat molt més ràpid. Personalment, m'he sentit molt ben rebuda i he conegut algunes persones que s'han convertit en grans amistats.

              Una cosa que m'agrada moltíssim és l'aroma nocturna que desprèn aquest poble, ajuda a convertir-lo en un poble càlid, acollidor, amb certs tocs nostàlgics que el fa especial.

              A la nostra arribada alguna gent que no em coneixia sempre se'm dirigia en castellà, la qual cosa em sorprenia i em demostrava que hi ha molta de feina a fer en aquest sentit. Però aquest no és el tema del meu escrit d'avui. Això sí, en aquests moments ara ja tothom em parla en mallorquí, la qual cosa m'alegra.

              El jovent d'un poble no és millor que el jovent d'una ciutat, evidentment, però els seus valors són diferents i el seu modus vivendi ens agrada més, i és el que volem per al nostre fill.

dimarts, 15 de novembre del 2011

Vesprada de divendres: sense avorriment amb un somriure, una poesia i excel·lent companyia


   He trobat aquest poema  que m'ha entendrit el dia, perquè parla del que és realment important a la vida. Els divendres horabaixa poden arribar a ser molt actius, es pot anar al cinema, o a qualsevol altra banda, però res ens omplirà tant com passar-lo a casa observant, jugant o llegint amb el petit. 
 
   M'ha recordat aquells dies quan el meu fill era encara un nadó, i em podia passar hores i hores observant-lo mentre dormia, és increïble...

Vesprada
I aquí ho tens,
sense res més a dir,
una vesprada de divendres més
al costat del coixí.

Pensant entre lletres,
somiant entre fils,
barrejant idees
dins un únic sentit.

I sense mastegar
amb poc menys d'un bocí,
et crees quilos d'històries,
però cap d’elles té fi.

Comences un llibre,
Acabes en vers,
i tot et fa riure
pensant que és pervers.

Et dediques un somni,
realment és dolent,
tanques bé la finestra
i no surts al carrer

I la gent mentre passa
impassible et somriu,
et diu allò que tant ànsies,
no ets sols un motiu.

Penses que tot gira,
que res para,
que tot crida
i res té màgia.

Aleshores el veus,
dins el bressol,
que per allò has viscut,
i et mira als ulls, -sols-.

Et toca amb innocència complida,
et crida la infantesa no existida,
et somriu entre fades de carícies,
i crida que vol (altra vegada)
el teu somriure.

I el petit és allí,
sense res més a dir,
una vesprada de divendres més
al costat del coixí.

dilluns, 14 de novembre del 2011

Educar l'esperit crític i reivindicatiu dels més joves. PELS NOSTRES DRETS!

                           
             Dissabte vàrem assistir amb la família a una manifestació en defensa dels nostres drets com a ciutadans, en defensa dels nostes drets lingüístics, en defensa dels nostres drets com a treballadors de l'administració pública, en definitiva, en defensa dels nostres drets com a persona. Ens va agradar molt l'ambient que s'hi respirava, gens crispat, ja que el dret a queixar-nos ens fa sentir millor i perquè ens manifestàvem des del respecte, l'educació i el civisme, a mode de festa.

             Vàrem decidir anar-hi amb el petit perquè sabíem que era un acte pacífic i perquè, tot i la seva curta edat, pensam que és molt important per als seus futurs valors. I vàrem fer bé, perquè ell ho va viure com una festa. Hi havia batucada i un grup de dimonis, que tot i ser reivindicatius, convertien la manifestació en una revetlla de Sant Antoni. És extraordinari veure gent que encara fa les coses per pròpia convicció, i canvia un dissabte tarda de cinema o de gresca, per aquests tipus d'actes.

             Tota aquesta moguda em va fer reflexionar com a professora també. Pens que hem d'educar l'alumnat en l'esperit crític. Els hem d'ensenyar com va el món i han de tenir unes idees bàsiques de política, ja que mou el món. Encara que no ens agradi, la política i l'educació van íntimament lligades.

            Hem d'aprendre a ser ciutadans de primera, ciutadans preocupats pel nostre futur i pel futur dels nostres fills, preocupats per la nostra llengua i cultura, per les desigualtats socials, i hem d'aprendre a comunicar-ho als nostres fills, a ensenyar-los a través de l'exemple, a obrir-los els ulls quan tenguin l'edat adequada i sobretot, hem de fer tots els possibles perquè formin el seu propi esperit reivindicatiu. Aquesta és una més de les moltes labors que tenim com a educadors.
        
        

  

dimecres, 9 de novembre del 2011

Responsables, en certa mesura, dels seus somriures...


               Fa molt de temps que no actualitzo el meu blog i trob que ja comença a ser hora. Realment el desig de fer-ho és el que m'ha empès a escriure-hi i no el sentit de l'obligació.

              M'agradaria fer un parell de reflexions sobre el que més m'agrada, les qüestions d'educació. La veritat és que he de dir que no aconseguesc ser molt objectiva, i tampoc no ho pretenc, ja que la faceta de mare em guia molt en tots els meus escrits.
              Avui m'agradaria parlar sobre la importància dels estímuls que rep l'infant de la gent que l'envolta, i de l'enorme necessitat de sentir el reforç positiu d'aquesta mateixa. Els pares tenim el paper protagonista en aquest sentit, ja que el nostre, és el reforç positiu que més necessita. Actua cercant la nostra aprovació, i és una cosa normal, natural i lògica. I, precisament és aquesta necessitat d'aprovació la que motivarà l'infant a fer les coses bé, i provocarà satisfaccions per a ambdues parts. De fet, se sol funcionar així a la vida en el món adult, ens agrada fer les coses ben fetes per a nosaltres mateixos, però també necessitam l'aprovació dels altres.

              L'infant encara  necessita més aquesta aprovació i la nostra actuació diària és molt important. Cada cosa positiva feta per l'infant ha de ser valorada i reforçada. Ha de tenir ben clar que si fa les coses ben fetes els adults ho valoraran. De quina manera? Fent-li saber que ho ha fet molt bé, amb paraules, gestos, mirades, amb una abraçada, una besada... Depèn del que es tracti, però l'important és que no hem de deixar de valorar les petites coses, perquè per als petits són grans coses.
             El fet de conèixer molt bé els nostres propis fills ens ajudarà a saber quins tipus de reforços positius necessiten, i no em referesc als reforços materials, regals, etc, sinó als de les nostres paraules, dedicació i atenció. Al cap i a la fi, és el que més necessiten, atenció i sobretot, amor.

             Exemples concrets de reforç positiu en l'etapa infantil: Si el nostre fill menja de manera correcta i autònoma és important recordar-li diàriament que ho fa molt bé. Si es passa estones a la seva habitació jugant solet, també, ha de saber que els pares valoram la seva autonomia. El simple fet d'acabar un trencaclosques solet, encara que ho hagi fet ja trenta vegades, també se li ha de valorar. Evidentment, tampoc no se n'ha de fer un gra massa. Les coses noves s'han de valorar per damunt de les altres, sinó també perdria el sentit.

            No hem d'oblidar que quan aquests infants es converteixen en adolescents també necessiten el reforç positiu, sobretot per tot el que es refereix a l'estudi. El fet que hagin crescut no vol dir que no necessitin saber que estam pendents d'ells, que ens interessa tot sobre el seu món i que valoram moltíssim tots els seus progressos.