.jpg)
Aquest any he fet feina a un institut de poble i he gaudit molt de poder sentir la meva llengua, la catalana, a totes hores. La diferència ha estat notable ja que sempre havia fet feina a instituts de Palma o de la costa i la llengua vehicular dels centres, tot i que hauria de ser la catalana, era la castellana, i això dificultava molt la feina, tenint en compte que som professora de llengua catalana i la seva literatura.
El professorat sempre s'ha de guanyar l'alumnat, pel simple fet de ser-ho. El professorat de llengua catalana, també ens l'hem de guanyar, però no només pel fet de ser professors, sinó també pel fet de ser professors de llengua catalana, una assignatura que sol ser molt rebutjada en segons quines zones de Mallorca.
Als instituts de poble això no passa, però apareixen altres problemes que deixen molt clara la situació sociolingüística actual de la nostra llengua. Ha millorat? Pens que no.
Si als instituts de costa has de lluitar perquè, com a mínim, l'alumnat se't dirigeixi a classe en català, als instituts de poble, encara que la situació sigui molt diferent, has d'explicar, encara, que el mallorquí és un dialecte del català. Molts són els alumnes que estan en contra d'aprendre llengua catalana, voldrien aprendre llengua mallorquina. A part d'això, també te trobes amb la trista situació de tenir nou nins mallorquins i un nin sudamericà que entén perfectament la nostra llengua i quan parla, la resta passa a parlar en castellà, tenint molt clar que sinó seria una falta de respecte. Per no contar-vos el que costa que deixin de dir alguns barbarismes, ja que els tenen tan interioritzats que els senten com a propis i pensen: "Però si ho hem dit així tota la vida".
Crec que tot el que he explicat és símptoma d'una situació anormal i negativa per a la nostra llengua. Per a alguns no hauré dit res de nou, tot això ja se sap des de fa temps, però n'hi haurà d'altres que diran que som derrotista i que la situació no està tan malament. I sí que ho està, principalment per la manca de conscienciació lingüística i per l'autoodi, molts el pateixen sense ni adonar-se'n.
Som els propis catalans els qui hem de defensar el que és nostre, però molts no ho fan i es necessita aquesta unió, la unió fa la força. No conec cap andalús que no defensi la seva cultura per damunt de tot, en canvi sí conec molts de mallorquins que passen de la seva. Si a tot això li afegim la situació política i econòmica actual, ens adonam que es necessita un canvi, el problema és que els que ens adonam de la necessitat d'aquesta canvi sempre som els mateixos i així, no arribam enlloc.
Com pot canviar la situació si no canvia la consciència del poble? Si algú té la resposta ja sap el que ha de fer.
Ara que... jo estic contenta de tenir-la aquesta consciència i caminar, menjar, dormir, beure i estimar... en català.
4 comentaris:
Antònia una bona crònica la teva. De conflictes amb el català n'he tingut a tot arreu. A Mallorca ja fa uns quans anys en un viatge amb autobús, el guia que era una persona d'uns 5o anys va nar dient bon dia amb una colla d'idiomes, francès, anglès, italià, castellà, i quan jo li vaig preguntar: i els catalans, em va respondre. Els catalans amb sa llengua española i que es fotin: Li vaig respondre que en un servei públic no em podia respondre d'aquella manera... No em va tornar resposta. En fa 4 o 5 d'anys, que vaig arribar a Palma i molt a prop de l'estació de busos, hi havia una cafeteria bastant gran que fa cantonada, vaig demanar un entrepar de pernil amb pa amb tomàquet i un cafè, per fer entendre què era un entrepa`de pernil, com diu la cançó, em va costar Déu i ajuda, i al cap de molta estona -més de l'habitual- em van dur un panet sucat amb tomàquet sense pernil, jo encara vaig mirar sota del pa, em vaig atansar a la barra i els vaig assenyalar amb el dit on estava el pernil...
Quan per telèfon em truqen per vendre'm la moto..., i jo sempre parlo en català, i em diuen: -me puede hablar en castellano? Sempre responc, l'entenc però no el parlo... Me trobat qui em penja directament, qui m'ha dit mal educat, que si no sabi què diu la constitució... Però el català és la meva llengua, és la meva sang, és la llengua que la mare em va dir les primeres paraules, i amb ella ric ploro i somio...
Dit això, respecto a tothom, però que no m'aixafin...
Amb una professora com tu he de mirar com escric...
Una abraçda a la catalana.
onatge
Perdona Antònia, embalat no he recordat de dir que tot rau en el que tu dius..., tot està en la CONSCIÈNCIA del poble, i de vegades i molt sovint sembla o que no tingui consciència o que la tingui adormida o hipnotitzada...
Una abraçada des del far.
onatge
Gràcies per la teva opinió Onatge! i sí, crec que el més important és la conscienciació del poble i també és el més difícil d'aconseguir.
Salut des de l'altre costat del far!
Molt cert el que escrius en aquest text. Estic d'acord en tot el que dius. Manca molta consciència i molta autoestima: hi ha tanta gent que no valora la pròpia cultura, que nega la utilitat de la llengua... I més en aquest moment! Sí, tot molt negatiu... Però per sort encara en som un parell (un bon parell) que ho tenim ben clar i que resistim (i resistirem).
Publica un comentari a l'entrada