diumenge, 31 de gener del 2010

Demagògia barata?


 Un antic debat ha tornat a sortir a la palestra, el de si la cadena perpètua hauria de ser  inclosa, com a condemna, entre els assassins, els violadors i els pederastes. Avui en dia, el temps màxim de presó que pot caure als condemnats, al nostre país, és de trenta anys. Com s'ha restablert aquest debat? A partir de les declaracions que ha fet aquesta setmana passada "Rafita", un dels assassins que, fa set anys, va violar, atropellar i cremar Sandra Palo. En aquell moment era menor d'edat, i la condemna va ser de tres anys tancat a un corrector de menors, i els tres anys següents en llibertat vigilada. El fet és que fa un parell de setmanes el varen trobar robant, estant sota llibertat vigilada i clar, aquest fet obre el debat de la desconfiança en la reinserció social d'aquests condemnats i la necessitat d'aplicar la cadena perpètua a segons quins.

El problema de tot això és que alguns partits polítics aprofiten aquests fets per fer campanya a favor seu, fent demagògia barata. Els mitjans de comunicació, amb el seu poder mediàtic, han entrevistat l'assassí, i també la mare de Sandra Palo demanant justícia i la cadena perpètua per als culpables. La reacció d'aquesta mare és normalíssima i humana, però és irracional i el seu dolor no es pot emprar per a demanar canvis des dels partits polítics. El PP és el partit polític per excel·lència que aprofita qualsevol desgràcia social en benefici propi, per aconseguir vots. I clar, aquesta situació li ha servit per demanar la cadena perpètua per aquests condemants, desconfiant amb la possible reinserció social i aprofintant-se del sentiment de ràbia i d'empatia de la societat amb la mare de la nina assassinada.

Això mateix fan amb altres aspectes com els lingüístics i els del món de l'educació. Volen tornar enrera amb el seu esperit conservador i no deixar progressar una societat que, tanmateix, progressa per si sola, ja que és un fet natural, però es deixa manipular per aquests tipus de partits.

El discurs seria, sense política pel mig, si trobau que la cadena perpètua és necessària en alguns dels condemnats a presó. Jo, per ara, no ho tenc molt clar.

dijous, 28 de gener del 2010

Article sobre les Escoles d'Avantguarda de Joan Lladonet




Estic molt orgullosa d'haver anat a una escola com el CP Rafal Vell. Vaig tenir molt bons i bones mestres, amb molta d'iniciativa i empenta. També estic contenta que la futura escola del meu fill sigui una de les que varen lluitar per l'ensenyament en català, la de Campos. M'angoixa el fet de pensar que el PP pugui tornar a governar. Estic molt d'acord que des del món de l'educació hem de lluitar contra tota imposició. Molt bo l'escrit!








Escoles d’avantguarda

Joan Lladonet | 27/01/2010 | Vistes: 89
Record les lluites i la il·lusió del professorat de les primeres escoles que varen fer ensenyament en català. Era aquell temps que existia el decret de bilingüisme, que suposava que es podia ensenyar el català (n'hi havia que posaven "mallorquín", "lengua balear" i d'altres noms). Aquest decret possibilitava que si volies fer ensenyament en català s'havia de demanar permís a les autoritats educatives i havies de tenir el consentiment dels pares i mares dels infants que assistien a l'escola. Tota una sèrie d'obstacles per impedir que es pogués dur a terme l'ensenyament en la llengua pròpia d'aquí. Les primeres escoles que varen vèncer tots els entrebancs posats pel Govern conservador de torn varen esser Mata de Jonc, el CP Rafal Vell, el CP de Campos (ara Joan Veny) i el CP de Montuïri (ara Joan Mas i Verd). La CENC i aquestes escoles varen promoure les primeres trobades d'escoles mallorquines.

En aquell temps es va discutir el nom que havien de tenir, es parlava que havien de dir-se escoles catalanes, perquè feien l'ensenyament en català, escoles mallorquines, com si fossin les úniques que tenien en compte la llengua pròpia de Mallorca, i també es defensava que es digués senzillament trobada d'escoles, ja que mallorquines ho són totes. Però, per allò de la por de no escandalitzar es va admetre el nom impropi d'escoles mallorquines per a les que feien tot l'ensenyament en català. Ara, la trobada ja està generalitzada, ja ho són la gran majoria d'escoles i s'ha perdut l'aspecte reivindicatiu que tenien. Tenint en compte com es va rearmant el PP, amb intenció de tornar a governar i atacar ferotgement la llengua catalana a l'escola, seria necessari que les escoles de les Illes tornassin a ser la punta de llança de la normalització lingüística.

                                                                                   Joan  Lladonet


On vas?

 Poema en contra de l’establert! Estaria molt bé per treballar amb l’alumnat durant el dia de la pau. La pena és que és difícil aconseguir el que s’exposa. Mentre uns tenguin tant, n’hi haurà d’altres que, a la força, hauran de tenir menys. Això és com repartir una coca. Si un s’enduu el tros més gran, la resta se l’endurà més petit, fins i tot n’hi haurà que quedaran sense. Gràcies Carolina, sempre està molt bé reflexionar sobre aquests temes.

         
 On vas?

Atura’t!



No fas més que donar voltes,


per tornar al mateix punt de partida.


No és el que esperes de la vida.


Només rumia, rumia.


Tan sols una mica.


Revel•lat contra l’esclavitud,


que t’empresona dins la garjola


dels diners


mentiders,


putes


i més putes,


que et fan vendre


a preu de vida,


a preu de temps,


i la roda continua.


No para de donar voltes


i tu t’exclames de l’hipoteca,


et queixes dels impostos,


t’amoïnes quan l’IPC puja,


i quan arribes a final de mes,


respires content,


ben atent al pròxim mes,


incertesa i patiment.


Tot és un lament.


Però no fem res.


El nostre pensament


ens ha estat pres.


Seguim un únic camí


donat i preestablert.


Pensem que no podem decidir,


però no és així.


Tenim la força.


Som el poder.


Sense nosaltres


el món s’aturaria.


i què fem? No res…


Només nosaltres podem


Només el poble pot canviar el nostre destí.


Podem revolucionar l’organització mundial.


Podem trencar amb la tradició jeràrquica.


Podem anivellar les diferències de classe.


Podem fer que tothom pugui menjar.


Podem fer que tothom pugui treballar.


Tots per tots, fent pinya.


Generositat i solidaritat.


Valors essencials.


Que s’estan extingint.


I si no fem res.


Els oblidarem.


Encara som a temps.


Només cal que recomencem.


Que ho desitgem.


Destruïm per tornar a construir.


No hem de fugir.


Les bases no són sòlides.


Massa gòtiques.


L’edifici s’està caient a trossos.


L’hem d’enderrocar.


Recomencem.


Reconfigurem, reorganitzem, reinventem.


La nostra societat


ens reclama.


És un clam.


A tots.


A totes.


Tenim la clau.


Que obre les portes


als nostres somnis.


Un bell futur de pau.


Són sentiments obvis


Que haurien de ser


Sent sense retret


Fluint


Sí,


El nostre somni és possible

      Carolina Ibac

diumenge, 24 de gener del 2010

Reflexions sobre l'enquesta Poble o ciutat?



   El temps per participar a l'enquesta ja ha acabat i el resultat ha estat el següent: Els que han votat prefereixen la vida a un poble per la seva tranquil·litat, familiaritat i per educacar els seus fills i filles. La ciutat ha tengut menys vots i els que l'han votada ho han fet per les seves possibilitats culturals. 


   Idò, la vida a un poble ha guanyat de carrer a la vida a una ciutat, per què serà? heehehehe.

dissabte, 23 de gener del 2010

Poema espectacular de Carolina Ibac "La papallona vola dolça"

Quin poema més preciós i impressionant per la forma! El contingut, que diu tantes de coses, també és excepcional. No sé com ho fa per fer-ho quadrar, però m’ha agradat molt. Amb el títol, La papallona vola dolça, pareix que el poema ha de dir una cosa i després en diu una altra. Enhorabona!

La papallona vola dolça



Les àligues sobrevolen tranquil·les les esferes pensants.
Elles planegen mentre ningú s’assabenta del seu pla.
Tots caminen per terra ferma, amb el cap ben baix.
Amb les presses de les passes ràpides vinc i vaig.
Els reptes designen el camí i enllà tot és difós.
Són cel·les buides de segons intemporals.
Són espermes morts després de l’O dos.
Són espelmes amb una flema feble.
Mirades tendres, meves, teves.
Les sortides són ara tacades.
Esperarem les bones noves.
La complicitat del temps,
de les errades fetes,
sense cap, ment.

Un a un, vivim tots els moments menjant-nos el temps poc a poc,
ràpidament, efervescentment, diabòlicament, inconscientment, immens.
Les acrobàcies obligades, inesperades, mal pensades, s’enreden sense avisar, toc a toc.
De tres en tres, saltem ben decidits, tots sense torn, amb un sol cop, a cop.
La densitat de la palla de l’esverament ens fa esclaus i ben vius en mort.

Tot, res té sentit.
Un oasi inexistent.
Ben embolicats estem.
Cerquem allò que no tenim.
Ambiciosos robots sols eterns.
Tenim allò que no cerquem enlloc.
Farem constantment el millor per ser.
La ignorància ens envolta de ben a prop.
Sota la branca del sol dolç, som ombra, fosca .
Seguint òrbites ovalades rodejant els estels atents.
Conducció induïda per la incertesa estudiada i assolida.
Atrets per la terra no caiem a l’univers, gravetat persistent.
Més enllà de les músiques romàntiques somniades i presents.
Trobem la nostra caverna quan la nit ens cau a sobre, sense mentides.

                                                                                                     
                                                                  Carolina Ibac

dijous, 21 de gener del 2010

La comunicació és la millor opció!

      En el món de l'educació secundària sentim molt a dir que les coses van malament i que l'alumnat cada vegada és més maleducat i desinteressat. I tot i que, a vegades, podem tenir la sensació que la nostra labor no serveix per res i que tenim un alumnat impertinent i desagraït, he de dir que sempre s'han de veure les coses pel costat positiu i, d'un moment crític, treure'n el màxim de profit possible.

     Després d'algunes experiències viscudes aquest any al meu institut, volia reflexionar sobre el fet que la comunicació és la base de tota bona relació alumnat-professorat. Ja sé que això és una cosa lògica que tothom sap, però poca gent la posa en pràctica. De fet, la manca de comunicació és la causa de la ruptura de les diferents relacions personals que podem establir amb les personesal llarg de la nostra vida.

     Som tutora d'un grup de PQPI2, això significa que estic moltíssimes hores amb ells, la qual cosa fa que ens coneguem molt bé. En aquest grup hi ha un alumne especialment conflictiu de caràcter, tot i que sigui molt bona persona, algunes vegades s'ha exaltat i m'ha faltat al respecte perquè li costa controlar el geni. La darrera vegada que vàrem tenir una disputa vaig estar a punt de posar-li una amonestació greu i enviar-lo tres dies a ca seva, pensava que això no podia ser i que ja era hora que patís les conseqüències de la seva mala actitud. Però al dia següent, és bo que no es prenguin decisions en calent, vaig decidir parlar amb ell per fer-li entedre que la seva manera d'actuar, a vegades, no era normal. Volia saber si tenia algun problema, fora de l'institut, que li creava angoixa i nervis.

     Vàrem parlar uns quaranta minuts i va reconèixer la seva mala conducta i va mostra les seves febleses, tot i ser un nin molt tancat i reservat. Va agrair que em preocupàs per ell i em va dir que necessitava ajuda per aprendre a controlar els seus impulsos. També va compartir amb mi una de les seves preocupacions, tot i que li va costar molt. Va assumir aspectes del seu caràcter que havia de canviar.

     Quan va acabar la conversa, evidentment també el vaig avisar que si tornava a passar el mateix seria expulsat automàticament, els dos ens sentíem millor i jo vaig entendre aquelles actituds que tenia, i enlloc de veure'l com un alumne xulet, cregut i agressiu, el vaig veure com una persona necessitada de comprensió i d'afecte.

    Parlar de les coses és la solució i fa que coneguem més les persones que tenim al voltant. Els càstigs sempre han de ser la darrera opció.

dimecres, 20 de gener del 2010

Nou poema de Daniel Ferrer "L'engany és el parany més gran", fantàstic!

Poema preciós que amb una sola llegida no basta per entendre’l, per saber quins temes està tractant. Pens que parla de l’avui, del moment, del demà incert, de la falsedat que et vas trobant pel camí de la vida. M’ha agradat molt, però encara l’he de llegir un parell de vegades més per entendre el que l'autor ens vol dir.


                                                    L’engany és el parany més gran



Any rere any i enguany, no és excepció,
l’engany, el parany, de creure’s el que no és.

Any rere any i enguany, el parany és el dany,
d’alt a baix absorbim els somnis desmemoriats.

Ballen mil dimonis que mostren el món sol,
mentre a les festes blanques, aquelarres molls.

Vibren les danses, la llavor i l’or de dins la flor,
ara que encara és d’hora i la mà és ben ampla.

Encetarem el somni de la veritat nua i nocturna,
serem, amb la veritat oculta, la certa veritat.

I s’ha acabat, i tot just comença, tot és nat,
el tarannà del arribar, del sorgir, és aquí.

I queden quatre perdre mal dissoltes
a les voreres dels rius, vora la llar.

El riu de lava que transita sol,
a les portes del nou món.

Broten miratges nus, sols,
broten, dissoltes, les llums.

Fermes i clares, rares,
les formes de les barques.

Volten i troben, tot ja és nat.
S’estimben i no ploren, minerals.

No tristes, les ales lliures,
no mudes, les llunes diürnes.

Quan s’atrapen a un vers
tot creix, és, ja neix.

Simbiosi i màgia negra,
sincronies subalternes.

Rares misses, estrelles,
rares imatges, totes belles.

Vetllen els balls les velles que,
lliures i tendres, s’estimen soles.

El nou juliol és tendre i franc,
mai més engany, pany a pany.

Clau a clau, el frau més gran,
el grau ardent, el sol amant.

Amatòries, les mans, són diamants,
diafragmes a les onades fragmentades.

I sóc aquí, i visc, i escric, somric,
qui sap si demà tot tornarà a brotar.

I neix una flor, una bella flor,
al jardí de la promiscuïtat.

D’adolescent anava saltant,
de branca en branca
i de poblat en poblat.

De cor en cor i de cos en cos,
ara ja ningú entén la raó del vol.

Passen imatges, tendres tornades,
tornen i tomben, s’estimben, les muses.

Muses i musaranyes, rimes estranyes,
vertebren les danses sincopades, rares.

Impecable, la trama, ja no és estranya,
i rimen les abelles i les aranyes,
ja saps com es tornen: Diafragmes.

S’escull i s’extrau, un nou vers, nova nau,
una aventura poètica de xarxes velles, teves.

S’ha esborrat completament de la teva vida,
i cerca un somriure, a l’entrar a casa,
la resta, només a les notícies.

Mai sabràs d’ell, mai el coneixeràs,
ara ja està, només ets a un pas.

A un sol pas, tot torna, és desengany,
desenllaç, entre tram i tram.

Sento l’olor, el perfum, la por,
sento el cor, batega pres, i sol.

I ja és mort, és ben mort,
la mà tremolosa engola forta.

I et dono un somriure,
abans de partir, salpar.

I som miratges, on ahir mar,
i som places empedrades,
i som un sol somriure nu i pur.

De les mans que teníem abans
ara només queda desengany.

Entre guany i plany, tot torna,
tot canvia, ara ja és l’hora.

Tornem a embolicar-la,
troca i armes, mai estranyes.

La lluita i la raó, el somni, germà,
germànic, gal, saviesa onírica.

Ets la mirada i el somriure,
tots formem el camí a Ítaca.
 Daniel Ferrer



diumenge, 17 de gener del 2010

Nou poema de Carolina Ibac "Engrunes de tendresa"! Vos agradarà!

 Aquesta vegada  la poetessa ens regala un poema que té un fort significat crític de la societat i, com sempre, ho ha mesclat amb la tendresa i amb l’amor, això fa que els seus poemes mai no perdin la dolçor. Per mi la seva poesia té ritme, alguns poemes més que d’altres, i moltes vegades aquest ritme va acompanyat d’una melodia suau…Llegiu-lo, vos agradarà! 





Engrunes de tendresa

Engrunes de tendresa

Quan has vist el món despullat de tots els valors;
quan les ànimes es mostren humanes i terrenals;
quan la ceguera de l’ambició i l’enveja ballen un vals;
quan t’envolten persones que van a la seva, sense cors;



… agraeixo tenir-te al meu costat.

Quan els carrers són plens de gent, ben muts;
quan els ruscos de la ciutat, plens de llum, se senten sols;
quan els veïns, desconeguts de molts anys, són ben lluny;
quan els botiguers són grans superfícies que cerquen el consum;


… agraeixo tenir-te al meu costat.

Quan passeges pels camins de la gentada i mires les cares, agres;
quan les salutacions ja no són cordialitats sinó un malbaratament de saliva;
quan les passes ja no són tranquil·les i el temps s’escapa a batzegades;
Quan les mirades ja no es creuen i mor la telepatia, ja no és viva;

… agraeixo tenir-te al meu costat.


Quan les notícies que reps són surrealistes, macabres, mentideres;
quan els safarejos ja no es fan tot rentant la roba sinó a l’alta societat;
quan les masses són controlades per l’electricitat, plenes de llum, so i virtualitat;
quan els xais ja no respiren perquè són robots que no pensen, sense vida eterna;

… agraeixo tenir-te al meu costat.

Quan parles a la gent, sembla que ho facis al vent i l’eco de la teva veu s’estén;
quan els moments de pausa són a les fàbriques i els cafès perden les seves tertúlies;
quan les xerrades ja no s’alimenten de diversitat i s’atipen d’un únic pensament;
Quan la pobresa, l’atur, la fam són cosa dels altres, no n’hem de fer res de les penúries;
… agraeixo tenir-te al meu costat.

Quan critiques el què no t’agrada, lliure d’expressar-te, et jutgen i t’assenyalen;
quan t’allunyes del capital, cerques la generositat i beneficis col·lectius, canvi radical;
quan et veus esclau del temps comprat per grans empreses, que no el ben paguen;
quan les corbates bigotudes poderoses seuen dretes veient el poble com a pèssim rival;

… agraeixo tenir-te al meu costat.

Quan la natura recorda que som en Patufet i el bou se’ns en qualsevol moment;
quan els beneïts amb la panxa plena són majoria democràtica, desbordats d’ignorància;
quan tot fa pudor a podrit i els polítics xerraires es dediquen a vomitar paraules ràncies;
quan les promeses són enganys i els enganys són promeses de la fam, futur i present;

… agraeixo tenir-te al meu costat.

L’oasi de la teva existència compensa qualsevol impotència, dolor, decepció,
La màgia dels teus sentits m’ajuden a oblidar la desgràcia del món, de l’entorn.
La tendresa pura clavada a les nostres ànimes per sempre esborra el malson.
L’optimisme del teu somriure, net i blanc, contagia el meu ànim, torrat al sol.
Les carícies dels teus dits recorren la columna de principi a fi, sense dol.
La música dels teus cabells presents i absents crida al destí, amagat sota la col.

I mentre plou i neva…
Els xàfecs no renten la merda…
Les vides arriben i se’n van…
L’amnèsia existencial ens enreda…

El caos -origen i bressol dels primers déus- se’m cruspeix sense avisar.
Però no em preocupa perquè et tinc al meu costat.


Som dos i tres, i quatre i cinc, potser.
Passa-ho, a veure si arribem a ser més.
Carolina Ibac