divendres, 13 d’agost del 2010

Tots els infants neixen motivats...

   

    Els infants neixen motivats per a fer totes les coses, per a conèixer, per a investigar, per a ensumar, per a participar, per a llegir, per a cantar, per a aprendre... i la base d'aquesta motivació és fer-ho davant dels pares ja que cerquen la seva aprovació constantment. 

   Aquest escrit el faig després de veure la gran motivació amb què es desperta el meu fill de dos anys per viure el dia al màxim i conèixer coses noves. Tot i que també coneix el mal humor, a l'hora d'acceptar alguna petita frustració, sempre mostra entusiasme pels moments que viu i, el més important, aquest entusiasme i felicitat existeixen quan ho comparteix amb els seus pares i familiars. Això vol dir que necessita la nostra atenció i aprovació constants per assaborir les seves vivències i els seus petits èxits. Un exemple d'un petit èxit seu seria torcar-se la boca després de menjar. Un gest tan rutinari sempre és bo que sigui valorat pels pares i, el més important, que ell se senti valorat i amb energia per a seguir aprenent i volent fer les coses bé. Per tant, consider que és important valorar les petites coses que fan els petits, per insignificants que siguin, perquè això els fa molt feliços.

    I per què poden arribar a perdre aquesta motivació per a fer les coses? Tot i que depèn del propi caràcter, una part responsable important són els pares que, inmersos en les preocupacions quotidianes, moltes vegades no paren esment a les necessitats d'atenció dels seus fills i no valoren suficient els petits reptes que van aconseguint. Sobretot quan els fills van creixent ja que pareix que no necessiten tanta d'atenció, però cada vegada en necessiten més.

     A l'institut ens trobam fracàs escolar per aquesta manca de motivació. Nins que no tenen ganes de fer res, sense esma, i que es veuen incapaços de fer una o amb un tassó. En realitat, no són conscients de les capacitats que tenen i de les coses que poden arribar a fer molt bé. Arrosseguen una baixa autoestima que no els deixa concentrar-se, ni exigir-se a si mateixos. Són insegurs i així fan les feines, quan les fan, de manera insegura. 



     Ben cert és que aquests nins varen néixer motivats per a aprendre, però el decurs de la vida i diferents situacions personals els ha duit a no mostrar interès per res. Són víctimes de la vida que els ha tocat viure, fins i tot aquells que tenen una família benestant, però que tal vegada no ha valorat prou els petits esforços quan era el moment, entre altres causes que hi pugui haver.


      Això vol dir que sempre s'han de responsabilitzar els pares de tot el que passa als seus fills? Evidentment no, però tot el que es pugui evitar sempre anirà bé i tot el que es pugui saber à priori, també.


      


      


    



diumenge, 1 d’agost del 2010

Diferents reflexions sobre la comunicació...


                 Sempre he pensat que la comunicació és el motor de qualsevol relació humana. És totalment necessària a les relacions de parella, d'amistat, entre germans i germanes, entre pares i fills, entre el professorat i l'alumnat, en definitiva... entre les persones. I no estic parlant només de la comunicació que s'estableix entre els sers humans quan parlen entre ells, sinó també d'aquella comunicació que es pot arribar a establir, entre les persones, sense necessitat de parlar-se.

                La comunicació és un concepte molt ampli que es podria tractar sota diferents punts de vista. En aquest escrit, voldria fer referència a la importància d'aquesta entre pares i fills. Els pares són els responsables que, entre ells mateixos i els seus fills, hi hagi una bona comunicació.

                 Si ho pensam bé, la comunicació entre una mare i el seu fill comença ja en el ventre matern. Mare i fill, intercanvien informació constantment i sense haver de fer cap esforç. El petit pot captar si la mare estar tranquil·la o nerviosa, o si està contenta o trista i, a la inversa, la mare sap quan el petit dorm, si té fam o si està nerviós. Són coses extraordinàries de la naturalesa. Des dels primers moments de vida de l'infant, la comunicació brilla per la seva presència. La mare entén el que el seu fill demana a través de la seva mirada o dels seus gestos. I no en parlem del lligam comunicatiu que s'estableix en el moment de l'alletament, l'he viscut i és una de les coses més meravelloses d'aquesta vida. El pare també es comunica, amb el seu fill, sense necessitat de paraules, evidentment.

              Aquesta bona comunicació primària que s'ha establert entre els pares i el seu fill no s'ha de perdre en el moment en què el fill comenci a parlar. I sol passar... El fill no necessita que únicament se li donin ordres i ja està, sinó que necessita entendre el per què de la rebuda d'aquestes ordres o negatives a les seves peticions. Per exemple, quan el meu fill de dos anys em demana, insistentment, un plàtan a les 19h de l'horabaixa, tot i ser encara molt petit, li dic que no, però sempre amb l'explicació pertinent al darrera. Li dic: No perquè prest és l'hora de sopar i llavors no tendràs fam, i t'espera un soparet molt bo. I així en totes les coses que demana. Moltes de vegades són respostes que obviam perquè les tenim com a molt clares, però ells no, i necessiten una explicació de tot. Se solen rebotar davant un NO rotud, fins i tot els més petits. Això de: Perquè ho dic jo i s'ha acabat, ja no funciona, en realitat, no ha funcionat mai.

                Aquesta comunicació anirà progressant així com el petit es vagi fent gran i permetrà que la relació sigui cada vegada més estreta. Puc dir-vos que gaudesc d'una molt bona comunicació amb els meus pares i mai no m'ha faltat una explicació quan l'he necessitada, i això és el que vull viure amb el meu fill.

               Per acabar, voldria dir que el símptoma més clar que una relació, sigui del tipus que sigui, viu un bon moment és la comunicació sense paraules, la del gest, la visual, la del tacte, la dels sentits, aquella en què les paraules, senzillament, sobren.