dissabte, 17 de juliol del 2010

Els dos primers anys de vida d'un infant, determinaran el seu caràcter quan arribi a l'edat adulta

                  
         Sempre he sentit a dir que els dos primers anys de vida d'un infant són molt importants i en determinaran, d'una manera definitiva, el caràcter i la personalitat quan arribi a l'edat adulta.

         Per això, i coincidint amb el fet que el meu fill tot just acaba de complir els dos anys, i tenint en compte que tots els infants neixen amb uns determintats gens que en condicionaran la seva manera de ser, voldria reflexionar sobre la importància de la nostra actuació a l'hora de demostrar-li el nostre amor.

          L'estimació no només l'hem de manifestar amb paraules o amb besades, no és suficient. Està clar que aquesta estimació és un sentiment que es té envers un fill. És sentir la seva unicitat, i estimar-la. Romandre oberts a la meravella que hi ha en ell, malgrat les tensions passatgeres. De fet, a mi em passa sovint, cada cosa que fa, diu o expressa em sorprèn, m'admira i m'enlluerna. Ell, això ho percep, i tant que ho percep, i el fa feliç i li dóna seguretat. Per percebre aquestes petites coses dels infants els hem d'observar, hem d'aturar el temps i dedicar-nos-hi. Moltes vegades pareix que ells no s'adonen i que no ho valoren, però sí, s'adonen de tot.

           Tot el que he escrit al paràgraf anterior és molt bonic, sobretot si es duu a la pràctica, però sabem que  és complicat. Hem de ser conscients que aquesta estimació, moltes de vegades, es perd pel camí i no els arriba com cal. Com és possible? La vida quotidiana amb els infants ens fa oblidar el miracle representat per cada un d'ells. Tot i estar disposats a donar la vida per ells, molt sovint els deixam de banda, sigui pel que sigui.

           Qualsevol esforç que facem per augmentar la nostra capacitat d'estimació quedarà reflectit en l'autoestima del nostre fill. D'aquí la importància de les nostres actuacions i de la manera de relacionar-nos amb ells. L'autoestima és sinònim de felicitat i si podem posar el nostre granet d'arena per ajudar el nostre fill a tenir-ne, ho hem de fer, però n'hem de saber.

            Tot el que viu l'infant en aquesta etapa seran els ciments que més endavant ajudaran a construir el seu caràcter. És importan deixar que s'expressin, investiguin, facin i desfacin i que visquin les seves pròpies emocions com plorar i riure, així trobaran allò que els dóna benestar. És important que plorin, per tant és bo deixar-los plorar, per descobrir després el riure.

            Per acabar, i sempre des de la meva humil opinió i recerca sobre aquest camp, voldria dir que tots els infants necessiten sentir-se estimats i valorats. I, com més digne de ser estimat se senti l'infant, serà més probable que actuï de manera satisfactòria, ja que s'agradarà a si mateix.

          

      

      

 

6 comentaris:

eternity ha dit...

Els infants de 0 a 2 anys han de jugar i experimentar per trobar-se a sí mateixos i a la vegada anar formant el seu propi caràcter. Segons els ambients on visquin uns seran d'una forma i d'una altra, cal coordinar la feina i les tasques entre escola i família i anar molt units sobretot per què la coordinació família amb l'escola ajuda al professorat a educar millor els seus alumnes.
Els infants troben el benestar el jugant amb les seves pròpies emocions i la dels altres, tant adults com companys d'aula i amics.Han d'aprendre a expressar la seva emoció, per poder canalitzar-la i sobretot viure intensament cada emoció per poder prendre a observar la seva pròpia consciència.

Antònia ha dit...

Germaneta, gràcies per la teva ampliació de la informació! i gràcies per la teva aportació al meu escrit, tens moltes coses a contar sobre aquesta edat, a veure si t'animes...

onatge ha dit...

Hola Antònia, els teus escrits -aportacions- més que un escrit són un màster... És veritat tot el que dius, tanta falta que hi ha d'autoestima... I que si no la tens o l'has perdut, ja pots fer... Moltes vegades penso que els pares -alguns- d'ara roben la infància i la innocència dels infants, altres la maten directament... Quans infants no hi ha al món que són explotats de tota manera amb un vist-i-plau que fa posar els pèls de punta... L'infant ja és perceptiu mentre la mare el gesta... De tota manera ja saps que no hi ha manuals per ser bons pares, és més de bons pares, no n'hi ha. Però almenys s'ha d'intentar.

Una abraçada des del far.
onatge

LUA COACH ha dit...

Hola, sempre he tingut molt present això que expliques de la importància dels primers anys. La meva filla també en farà dos. Procuro que sigui una nena oberta, sociable, comparteixo moltíssimes hores amb ella, de dia i de nit, ens encomanem mutuament l'alegria de viure i crec que estimulo la seva autoestima perquè es converteixi en una persona indepenent i segura de si mateixa.
Però malgrat tot, sempre em pregunto: ho estaré fent bé? sobretot quan de vegades te rampells egoistes o quan es nega a saludar a algú o fa mala cara perquè sí o quan te una pataleta... en aquests moment penso: quin problema tens floreta, si vius com una reina!!!

Antònia ha dit...

Onatge, una vegada més t'he de donar les gràcies pel teu comentari que sempre m'anima!

Tens raó, no existeixen manuals, però alguns bons pares sí que existeixen, jo et podria parlar dels meus, trob que ho han fet molt bé o de la millor manera que han sabut...

I també estic d'acord que sempre s'ha d'intentar fer-ho bé!

Salutacions!

Antònia ha dit...

Lua, tens molta raó amb el que dius. A mi em passa el mateix i crec que, el simple fet de demanar-nos i ho estam fent bé, ajuda a fer-ho millor. Les rabietes, els rampells egoistes, etc, formen part dels nins d'aquesta edat. Els hem de donar temps perquè n'aprenguin.

Moltes gràcies per participar al meu blog. M'he afegit al teu perquè m'ha semblat interessant i molt positiu, i això sempre és bo. Salutacions!