diumenge, 16 de maig del 2010

L'infant autònom és i serà més feliç



Un tema important que cal plantejar-nos a l’hora d’educar els nostres fills és el de la seva autonomia. El fet que siguin menuts, encara sense coneixement i indefensos fa que, moltes de vegades, els sobreprotegim i aturem, sense adonar-nos, el seu créixer.

L’excés de zel, que es pot donar tant des del costat matern com des del patern, condueix a l’extrem de la sobreprotecció que he esmentat abans. Sovint els pares no veim la biga a l’ull propi, i ens justificam amb arguments de sentiments accentuats que impliquen conductes d’excessiva preocupació. La quantitat, evidentment, és subjectiva, però establir-ne una mesura és una dificultat que amb freqüència es deixa de banda i que, no obstant, seria bo controlar.

L’infant s’ha de desenvolupar amb normalitat en un món que, contínuament, presenta dificultats a les quals a d’aprendre a fer front tot sol. És bo preveure i evitar petits accidents domèstics, però no fins al punt que no hi hagi cap possibilitat d’experimentar novetats que puguin implicar algun plor. Tot això és molt fàcil de manera teòrica, posar-ho en pràctica és més complicat, sobretot pels grans sentiments d’amor i de protecció que s’hi sumen, però és important tenir-ho ben present.

En general, aquesta sobreprotecció física condueix a la sobreprotecció alimentària, emocional educativa i de tot ordre. D’aquesta manera, demanarà sempre la presència, física o emocional dels pares. Sense voler-ho, els pares conformaran la personalitat d’un fill dèbil i vulnerable que no en tots els moments podrà accedir a ells, per la qual cosa se sentirà frustrat i arribarà, fins i tot, a culpar-los del seu fracàs, ja sigui a l’escoleta, a l’escola o a l’institut.
L’infant és un organisme viu, actiu, amb capacitats i competències innates. Cal valorar la seva activitat autònoma. Això l’ajudarà en la presa de consciència de sí mateix i el descobriment de l’entorn, així com en el seu benestar físic.

La protecció que hem de donar als nostres fills ha de ser la justa. Hem de deixar que es coneguin, que coneguin les seves limitacions, febleses, fortaleses… D’aquesta manera, podran moure’s pel món al qual estan obligats a anar-se adaptant.

És important donar la confiança a l’infant perquè faci les coses sol. Tot d’una que el nin mostri interès en fer alguna cosa de manera autònoma, li hem de donar aquesta llibertat ja que el farà evolucionar d’una manera increïble. Segur que, des de  l’any, ja voldrà agafar la cullera sol i endur-se’n el menjar a la boca, deixem que ho faci, encara que ho tiri tot pel terra per la manca de coordinació i d’equilibri, perquè aquesta és la millor manera que n’aprengui. I com aquest, podríem trobar molts més exemples.

Si el que volem és que el nostre infant se senti segur, estimat i feliç, serà important el seu grau d’autonomia, quan més elevat sigui, millor.

divendres, 7 de maig del 2010

Amb els estudis universitaris, no s'hi juga

Aquí vos deix un escrit molt interessant d'en Joan Lladonet sobre com pot arribar a influir la crisi i el mal model econòmic a l'Estat espanyol actual en el sistema educatiu i com pot fer desaparèixer les igualtats d'oportunitats als estudis superiors. Tot això pot tenir conseqüències molt greus per a la nostra societat, necessitada de gent formada i amb un mínim de cultura per poder circular pel món d'una manera lògica i coherent.


Amb els estudis universitaris, no s’hi juga

Els vents neoliberals que bufen devers la universitat no proporcionen bones vibracions. Si a l'exigència d'eficiència, competitivitat i excel·lència hi afegim la tendència a la contenció de la inversió pública, això implicarà un augment de la despesa per part dels estudiants que tenguin possibilitats intel·lectuals i de preparació per accedir als estudis universitaris. Si, a més, patim la major crisi coneguda de tots els temps, que es veu incrementada per un mal model econòmic a l'Estat espanyol, podem augurar la desaparició de la igualtat d'oportunitats a l'educació superior (ES), més si tenim en compte que la concessió actual de beques no compensa les deficiències de la inversió de l'Estat.

Quan sembla que la crisi s'allargarà i que l'atur es torbarà a disminuir sensiblement, encara que hi hagi alguns brots verds conjunturals; quan pareix que la joventut serà una de les que pateixi més sensiblement l'atur, i si se'n surt serà perquè accepta sous miserables, és un dels moments oportuns per haver augmentat la inversió a les universitats, per aconseguir que gran part de la joventut que abans abandonava els estudis que ara es dediqui a la seva formació. Un país amb un elevat nombre d'universitaris ben preparats és més apte per fer canvis estructurals i de model de vida i producció.

L'Estat perd una gran oportunitat d'invertir en ES, d'augmentar aquesta formació i de preparar un sistema de viure que superi les properes crisis. Crec que un dels països que no se sent massa afectat per la crisi és Finlàndia, que és l'enveja de molts altres per haver quedat líder en les avaluacions de l'Informe Pisa i que té una majoria d'estudiants a la universitat. Doncs allà els estudis universitaris són gratuïts. Aquí mai no ens cansarem d'equivocar-nos.
                            Joan Lladonet



dilluns, 3 de maig del 2010

El camí cap a la felicitat, inabastable?


         Em fa il·lusió fer aquestra entrada ja que parlarà sobre un terme perseguit per cada persona que habita aquest món i l'objectiu final del fet d'existir. A més, en parlaré de manera totalment subjectiva. 
          
         Al llarg de les nostres vides anam perseguint aquest "fantasma" que anomenam felicitat. Reb aquest nom, no en un sentit pejoratiu, sinó perquè ningú no se l'ha trobat mai de cara, perquè la seva presència només hi és per a alguns i perquè apareix i desapareix sense explicació.


        Hi ha persones que malgasten les seves vides en una recerca constant i estèril de la felicitat com estat gairebé permanent, amb la il·lusió quimèrica que algun dia la trobaran. Però la felicitat és, normalment, una situació passatgera que desapareix a la mínima sense avisar. A més, moltes de vegades la felicitat és confosa amb l'eufòria, manifestació exagerada de joia, de satisfacció i d'alegria, que sol durar poquet i no sol ser del tot real. 

           Al llarg dels anys una de les preguntes recurrents que et sols  i te solen fer és: -Ets feliç? Aquesta pregunta sol ser difícil de respondre, la resposta més adequada tal vegada seria a través d'una interrogació retòrica: -Qui sap?  Però amb el pas del temps i, amb la maduració com a persones que això suposa, et vas adonant que la felicitat són aquells petits moments diaris i quotidianis que et donen tranquil·litat i et fan sentir bé. Aquesta felicitat s'ha de cercar perquè és difícil saber valorar les petites coses del dia a dia. 
           Evidentment, el que és felicitat per a uns, no ho és per a altres, i això fa que en el món hi hagi persones     felices i persones infelices de per vida. Una persona pot ser infeliç tota la seva vida a causa del seu caràcter o d'haver rebut una mala educació. Una persona inconformista, envejosa, capriciosa, venjativa, rencorosa, orgullosa, incapaç de valorar els petits detalls,  necessitada de viure experiències intenses, pot no arribar a trobar mai aquest bell camí. I dic camí perquè és el que primer s'ha de trobar, una vegada trobat, s'ha de saber seguir i valorar el que ens hi anam trobant, com aquell camí cap a Ítaca en el qual és més important aquest camí que no l'arribada a l'illa. 

         També  hi ha persones a qui la vida posa a prova, una vegada rera una altra, amb dificultats greus i això pot ser motiu d'infelicitat. Però pens que l'actitud d'aquesta persona i  la manera de viure les coses pot fer-la més feliç que no una altra a qui la vida li ho hagi posat tot molt fàcil. L'important no és el fet de viure una vida sense problemes ni dificultats, sinó la manera de viure aquests problemes i de superar els obstacles que vagin sorgint. I és bo estar preparat, perquè en sorgiran de problemes, i precisament aquests seran els responsables de fer-nos valorar els moments en que tot va bé.

        Què és per a mi la felicitat? La felicitat la puc trobar en el meu dia a dia perquè a mi el que més em fa feliç són les seves petites coses: Anar a fer un cafè amb un amic o amiga, el somriure del meu fill, compartir un bon àpat amb el meu marit, beure una copa de vi, passejar per un lloc tranquil, veure una estona la tele després de sopar, llegir un llibre interessant, escoltant un poc de música de la que m'agrada, anar a cercar el nin a l'escoleta, rebre abraçades de la meva família, una dutxa d'aigua calenteta, escoltar la gent, parlar amb la gent, cuidar els meus... La llista podria seguir de manera indefinida. Moltes d'aquestes coses les puc trobar diàriament i això ajuda a endolcir la meva existència i a fer-la més feliç.


         Evidentment, aquesta felicitat del dia a dia no és el mateix que la felicitat que sentim quan ens passen coses fora de mida com tenir un fill, treure una carrera, aprovar unes oposicions, muntar el teu propi negoci i que funcioni, partir de viatge, guanyar algun premi... Però, precisament, serà més feliç aquella persona que no necessiti d'aquestes grans coses, o d'altres, per sentir-s'hi. S'ha de saber trobar un equilibri i  aspirar a n'aquelles coses que podem arribar a aconseguir.

          Finalment podria dir que per ser feliços...







La persona que es considera feliç sap que la desgràcia és una possibilitat, mentre que la felicitat és una elecció. Si apostem perquè en la nostra vida hi siguin presents el màxim de moments feliços possibles, ens anirà bé:

Acceptar-nos com som i confiar en nosaltres mateixos.

  • Una actitud positiva davant la vida.
  • Habilitats socials i de comunicació.
  • Afrontar amb realisme i bona actitud cada situació en què ens trobem.
  • Expressar i viure els nostres sentiments i les emocions.
  • Consciència de viure i gaudir de cada instant.
  • Ganes dejugar, riure, descobrir i transgredir alguns límits del que és convencional.
  • Alegrar-nos amb el que tenim i entusiasmar-nos en projectes nous.
  • Estar orgullosos de nosaltres i del que hem estat capaços d'aconseguir.
  • Cuidar-nos, valorar-nos i apassionar-nos amb l'aventura de viure.
                 
           Au idò, a ser feliços!


           


         

diumenge, 2 de maig del 2010

Com motivar l'alumnat? L'ús de les noves tecnologies ens pot ajudar moltíssim!



TREBALLAR L’ÀMBIT DE LA COMUNICACIÓ A UN MÒDUL VOLUNTARI  O A L’ESO A TRAVÉS D’UN BLOG MOTIVA L’ALUMNAT

EL DELIT DE VIURE ESSENT EDUCADOR, ESSENT EDUCAT
  
         Una de les fites més importants, i també una de les més difícils, que tenen les persones humanes és la d’arribar a  sentir-se feliços, es passen gran part de la seva vida cercant moments gojosos, moments que donin sentit a la seva existència, sense ser capaços de trobar-los en ells mateixos i en les coses més senzilles del seu voltant. Cada persona entén la paraula felicitat de diferent manera, el que és felicitat per a uns, no ho és per a uns altres, però de manera genèrica i segons diu el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, la felicitat és l’estat de l’ànim plenament satisfet, és a dir, estar content amb el que un fa, amb el que té i amb el que és . Tot això seria sinònim d’autorealització. Per arribar a aquest estat hi haurà d’haver hagut un esforç personal previ i, sobretot, una motivació i perquè aquesta darrera sigui latent, haurà d’anar acompanyada d’una bona autoestima que serà la causant d’aquest estat de felicitat que tothom desitja.

         Si traslladam tot això al món de l’escola entendrem la seva importància. Moltes vegades el fracàs escolar amaga infants que, tot i tenir una situació familiar estable, són insegurs, amb dificultats d’expressió, poc comunicatius i amb una gran desmotivació per fer les coses. Tot això crea una manca d’autoestima que no els deixa actuar amb autenticitat.

        D’altra banda, també es troben educadors i educadores sense motivació perquè pareix que la seva feina no té sentit quan es troben amb  alumnes que no els responen com toca, també perquè estan cansats de fer sempre el mateix i necessiten nous reptes que es converteixin en al·licients que alimentin les seves ganes de seguir educant.
       Seria possible trobar un estímul que motivàs els nins i nines i aconseguís augmentar la seva autoestima? I la dels i de les docents?

       A aquests interrogants se’ls haurà de respondre afirmativament ja que la motivació es podrà aconseguir a través de cercar activitats que agradin a l’alumnat i que surtin de les tasques rutinàries habituals, com podrien ser el joc dramàtic o l’ús de les noves tecnologies. El delit de viure educant o essent educat pot  ser una realitat? Sí, ho pot ser.
   
     L’alumnat del mòdul voluntari té com a objectiu principal treure’s el graduat escolar i precisament és això el que ofereix aquest mòdul. El repte que tenim el professorat amb aquest tipus d’alumnat, és el d’engrescar-lo a fer feina ja que és la millor manera d’aprendre. Amb l’engrescament pot arribar la motivació, vital per a l’èxit escolar.

L’alumnat ha de ser autònom i aprèn més i millor sense rebre classes magistrals en les quals el professorat fa una gran exposició sobre els continguts apresos a la facultat i l’alumnat resta passiu, assegut a la cadira, amb el cap a una altra banda. L’educand aprèn fent feina, sol o en equip, i l’educador ha de guiar-lo en tot aquest procés i ajudar-lo en tot el que faci falta. Per tot això, s’han de conèixer els interessos del grup per tal de poder veure els continguts de l’àmbit de la manera més motivadora possible. Les noves tecnologies, gràcies a internet, són una finestra oberta al món i, a més, són capaces d’entusiasmar l’alumne més desmotivat. Els encanta fer exercicis de morfologia, d’ortografia, de recerca... És important saber o com a mínim intuir allò que interessa els alumnes, allò que els motiva, allò que els fa autònoms, allò que els obliga a consensuar, a exercitar la paciència, la calma, a ser metòdics. Tot això es troba allunyat de l’avorriment a les aules, de les classes magistrals que només interessen puntualment, de la rutina...

Tot i que és difícil la convivència entre la tecnologia i les persones, aquesta va entrant poc a poc en la seva vida i els està donant tot un ventall de possibilitats que abans no tenien. La tecnologia està entrant a les aules lentament, però imparable. Les generacions més joves tendran a l’abast més recursos que mai gràcies a les possibilitats que ofereixen les noves plataformes de contingut digital, però les incerteses i les desconfiances no ens permeten desentendre’ns dels detractors  i simplement gaudir del plaer de fer recerca sobre nous continguts didàctics.

Les noves tecnologies ens ofereixen recursos didàctics diferents dels que ja tenim en els llibres escolars, que també es poden seguir emprant. Ens ofereixen nous continguts basats en el suport digital que complementen el que ja existeix en el mercat. En aquest nou context, el recurs audiovisual pot convertir-se en un bon aliat per a nosaltres, els educadors. Fa molt de temps que el cinema, la ràdio, la televisió i fins i tot la publicitat són presents a les aules com a recurs didàctic. Ara, amb els mitjans tecnològics, se’ns proporcionen eines que faciliten més la nostra feina. Crec que hem d'estar al dia dels nous mitjans i aprendre com s'empren, però també podem seguir emprant els bons mètodes de sempre, ja que també són útils i en la varietat hi ha la riquesa. No podem canviar el llapis i el paper de tota la vida pel teclat, ni el llibre real per la pantalla...

Tot el que he exposat ha estat per a explicar-vos que existeix una eina nova (de tothom coneguda, però poc utilitzada) per motivar l’educand, que necessita aquesta motivació per animar-se a fer feina i l’alumnat del mòdul voluntari encara més. Per tant, s’han de cercar activitats estimulants. Per fer tot això és molt important conèixer el grup, per això, a començament de curs, està molt bé emprar les tutories per fer dinàmiques de grup que ajudin a conèixer-los molt millor, així com les seves preferències, inquietuts i interessos. Aquest serà el punt de partida per saber quins recursos haurem d’emprar, perquè puguin treballar i arribar a assolir els continguts del curs.

Aquest any amb el grup del mòdul voluntari estam treballant part dels continguts del mòdul de comunicació a través d’un blog. La idea se’m va ocórrer per casualitat. Vaig aprofitar els coneixements adquirits fent el meu propi blog personal i, tenint en compte que els agradava molt el tema de les noves tecnologies i que disposàvem dels mitjans necessaris, això també és molt important, vaig decidir fer un blog grupal, La veu dels pecupins (que es troba a la xarxa i qualsevol pot consultar i llegir), però no només això, a través d’aquest blog grupal es podria accedir a cada un dels blogs que crearia cada alumne amb la meva ajuda. La idea els va entusiasmar i la vàrem dur a terme amb resultats molt positius.

Un blog és una eina que ens permet generar diferents continguts digitals. Podem penjar-hi d’una manera molt senzilla continguts de vídeo, àudio o material de presentacions. Si l’organitzam bé, podem oferir a l’alumnat molts de recursos diferents als que estan acostumats, a la vegada que els permetem participar-hi a través de l’apartat de comentaris. A més, permeten poder mostrar continguts digitals creats pels mateixos alumnes, penjar-hi un vídeo que ells hagin elaborat o seleccionat sobre un tema curricular, donar a conèixer poemes, contes, explicacions, etc. a través del blog.

El més important de tot això és que treballar amb un blog és avui en dia una possibilitat a l’abast de tothom. Amb aquest recurs donam la possibilitat que l’alumnat sigui el creador de continguts i per tant que sigui el protagonista del seu aprenentatge. A més, permet que el nostre alumnat interactuï i es comuniqui amb altres, tant del mateix centre com d’altres, perquè es poden posar en contacte amb els comentaris que poden deixar escrits als “posts”. Fins i tot es poden publicar les tasques a fer al blog grupal o felicitar-los i felicitar-se pel seu aniversari, amb la consegüent millora de la comunicació entre tots.

Tot això els motiva moltíssim, no vos en podeu fer una idea. S’ho miren molt abans d’escriure i posen més esment amb els accents, l’expressivitat i la forma. A més, el fet que els corregeixis els escrits al moment, davant d’ells, fa que aprenguin molt més ràpid.

Les possibilitats que ofereix internet són infinites. El fet de poder penjar imatges en les seves entrades les enriqueix molt i uneix l’escrit amb la imatge. Per exemple, si treballam un poema, han de cercar una imatge que el representi i és curiós, perquè cada alumne tria una imatge diferent pel mateix poema. Cada un interpreta les coses de manera diferent i això els dóna personalitat i fa que ens coneguem millor entre tots. A més, cada blog pot dur una plantilla diferent. L’alumnat la tria al seu gust. Ell mateix es fa el seu propi llibre de text al llarg del curs a través del blog. I no cal dir que, gràcies a la millora de la comunicació, també millora la seva cohesió i un grup unit rendeix molt més.

Què es necessita per a poder treballar d’aquesta manera? Disponibilitat de l’aula d’informàtica del centre i un nombre reduït d’alumnes. Nosaltres enguany som vuit i això facilita molt la feina. Treballar amb les noves tecnologies i amb internet ens ha permès encetar un projecte amb una poetessa de Catalunya, Carolina Ibac, i comunicar-nos-hi. L’alumnat comenta els poemes de la poetessa al seu blog i ella els contesta. Ens escriu poemes, els temes dels quals han estat triats pel grup. A final de curs els recollirà en un poemari que serà publicat, el pròleg del qual vol que l’escriguem nosaltres. Tota aquesta empresa els ha motivat moltíssim i els ha acostat, d’una manera sorprenent, a la poesia. El títol del llibre serà Tu ets la teva estrella i  l’haurem fet entre tots.

A mode de cloenda voldria dir que treballar d’aquesta manera és molt enriquidor. Treballar una part dels continguts del curs a través d’aquesta eina garanteix l’èxit de la classe. S’ha de crear un blog grupal que sigui el centre de totes les gestions i a través del qual es pugui accedir als diferents blogs personals dels  alumnes.

            Si voleu visitar el nostre blog: www.pqpicampos.blogspot.com.     
                                                                                                                     Antònia Lladonet Riera


Poema especial per al dia de la mare...

Aquí teniu un poema fantàstic per celebrar el dia de la mare. A més, està molt bé perquè no només fa honor a n'aquesta figura tan important i essencial, sinó que també s'enrecorda de les filles i de les àvies, peces claus del trencaclosques! Ser filla ha estat i és una experiència molt enriquidora i m'encanta, però ser mare és una sensació inexplicable i t'ajuda a entendre molt millor el món i, sobretot, t'ajuda a valorar tot el que varen fer els teus pares per tu, que mai no es valora prou. MOLTS D'ANYS A TOTES LES MARES!


Àvia, mare i filla

M’has donat la vida, filla.
He donat la vida, mare.
I no deixarem de donar-la,
seguint per tots els camins,
mantenint l’esforç del dia a dia.
I la lluita continua,
per donar les eines necessàries,
per fer de la teva vida,
una autonomia,
una fortalesa,
una autosuficiència,
una supervivència.
Tot un cau d’estimes
que somnia i que sent,
sense mals pensaments,
amb alegria i optimisme.
Sempre seré al teu costat,
vida meva,
T’equivoquis
o caiguis a terra.
Sempre tindràs la meva mà,
angeleta,
per recolzar-te
o ajudar-te a pujar.
Perquè vull que arribis ben alt,
allà, a dalt de la muntanya,
on el cargol ja treu les banyes,
amb la naturalitat i la sincerat anhelades.
Aire pur i transparent.
Amor còmplice i ardent.
I jo et miraré des de baix,
perquè, per a mi, tu ho ets tot,
perquè encara que hi hagi dos mons,
tu ets el meu únic món,
perquè encara que hi hagi patiment arreu,
tu ets el meu patiment,
perquè encara que hi hagi insensibilitat humana,
estimarem la nostra unió umbilical i ufana.
I ens deixarem salvar per la dignitat d’alguns
i la revolució d’altres.
Amb tu, tot el demés està de més.
Àvia, mare, filla.
Tres generacions de vida
Tres generacions d’estima.
Carolina Ibac