dimarts, 29 de juny del 2010

Et sento, et respiro, t'estimo... Poema preciós... Quan estimar no és fàcil...

Ens trobam davant d'un poema ple de sentiments, enigmàtic, amb grans metàfores, bones d'entendre. D'un amor desitjat però complicat. Quan estimar no és fàcil... Gràcies Onatge.



Et sento, et respiro
però no llaurem junts.

L’aixada dels sentiments
troba moltes pedres i poca terra.

Estimar no és un camí,
no és un estel volador,
no és un poema en paper de lluna,
no és una flama d’amor,
potser és viure i renéixer a l’interior,
i fondre dos ecos en la mateixa paraula,
no desfullar els dies i viure’ls en flor,
i sentir el crit de viure a dos.

No deixar que la teòrica
ens faci oblidar la pràctica,
el dia a dia i sempre.

Et sento, et respiro, t’estimo,
i només et puc oferir
totes les mancances d’home,
inclosa la tendresa,
però t’estimo, no com un home,
t’estimo com sóc jo...

onatge

dilluns, 28 de juny del 2010

Educar no ha de ser sinònim de prohibir, ha de ser sinònim d'ensenyar responsabilitat







Moltes vegades associam la paraulaeducació a prohibició  i, tot i que els infants quan són petits, necessiten d'aquestes prohibicions per la seva integritat física, quan creixen, funcionen molt millor amb el raonament que no pas amb una prohibició.

Amb això no vull dir que no se'ls hagin de prohibir coses, és clar que sí, però és important basar la nostra tasca educativa en ensenyar-los a ser responsables i  a saber quan una cosa no s'ha de fer, no perquè estigui prohibida, sinó perquè el seu coneixement els diu que no s'ha de fer, per tal cosa o per tal altra.

La paraula 
prohibició  crida els subjectes que estan en procés de creixement a les ganes de rebel·lió,  a uns més que a uns altres, però normalment, sobretot a l'etapa de l'adolescència, a les ganes de dur a terme la transgressió d'aquestes normes. Per què? Perquè és divertit, perquè és una manera d'autoreafirmar-se com a persones, de cridar l'atenció, de sentir-se diferents, de sentir-se majors, de rebutjar el món adult...

La millor opció és la comunicació, com sempre, a través de la qual es podran transmetre valors importants per a la vida d'una persona que viu en societat.

Un exemple que explica el que vull dir amb tot això:
Un professor o una professora de secundària es troba davant un grup d'alumnes. El professor o professora ha de sortir un moment de classe. Quan torna, la classe està desbaratada, alguna taula pel terra, etc... El professor o professora decideix no castigar el grup, sinó fer-lo reflexionar. Els diu que ja són grans i que els vol tractar segons l'edat que tenen, però que l'actitud mostrada no equival a la maduresa que haurien de tenir. Els diu que se'ls ha de poder donar llibertat, sense que es converteixi en llibertinatge i els explica que, si veu que no els pot deixar sols perquè fan desastres, sempre hauran d'estar vigilats pel professorat, i no podran gaudir de moments sense la figura de l'adult.

Com que tot això els ho diu amb bones paraules, l'alumnat escolta amb atenció. S'adona que si la pròxima vegada que el professorat el deixa sol es porta malament, sempre estarà sota vigilància, per tant, sap el que ha de fer la propera vegada. El professor o professora tot això ho té molt clar i sap que, després della xerrada, han après alguna cosa, la responsabilitat de portar-se bé, encara que no hi hagi cap adult.

Això és educar... És lògic no poder deixar un grup d'adolescents sol durant un determinat temps? Un grup d'alumnes demostra la seva educació, precisament, quan està sol. Clar que és molt més fàcil el càstig ràpid i efectiu de tot el grup i dir-los que no estaran sols mai més, però l'alumant no aprèn, sinó que encara li augmenten les ganes de rebel·lar-se.

Explicar-se, donar-se a entendre, parlar de les coses i no únicament prohibir... són les claus per a una bona comunicació entre l'educador i l'educand i per a una bona educació, com a resultat.
 

diumenge, 27 de juny del 2010

La família i l'escola han de caminar en la mateixa direcció




L'educació de l'infant, a part d'estar en mans de la seva pròpia família, màxima responsable, rebrà influències de l'escola i de la societat. En aquest escrit voldria reflexionar sobre la necessitat de la bona relació família-escola, perquè aquesta educació sigui el més beneficiosa possible i vagi ben encaminada.

La repercussió que per a l’educació té la relació família-escola és molt important, en general; però ho és molt especialment la relació més directa pares-mestres, tot establint entre ells criteris educatius comuns. També es consideren prou importants les relacions amb el CE i AMPAs i la coordinació conjunta –entre famílies i escola- de les activitats complementàries i extraescolars. La intervenció dels pares en activitats més curriculars d’aula depenen de les dinàmiques que s’estableixin entre pares i mestres a cada col.lectiu; no obstant, cal dir que els pares s’hi mostren, en general, força predisposats.

A secundària la cosa canvia i no hauria de ser així. L'alumnat, tot i ser més gran, necessita la mateixa atenció i la mateixa implicació, per part dels pares, i veure que l'institut i i la família caminen en la mateixa direcció sinó, arriba la desmotivació i el temut fracàs escolar del qual no només l'alumnat n'és responsable. La família i l'institut també.

L’escola és la que ha de facilitar la comunicació activa, a tot nivell, en un clima
de confiança i amb actitud acollidora i oberta a la col.laboració. Quan l’escola ha actuat així –encara que, al començament, no li hagi estat fàcil-, les famílies ho han valorat positivament.

La presa de consciència per part de pares i de mestres que l'escola és de tots,
facilita dinàmiques de relació més col.laboratives que no pas únicament
assistencials: tothom queda obert a col.laborar amb tothom i les situacions
d’ensenyament/aprenentatge es donen a molts més nivells que al de mestre-alumne
a l’aula,...; la qual cosa possibilita un més ampli desenvolupament
personal, grupal i institucional. A més, tota aquesta relació fa que l'infant se senti molt segur, que valori el món escolar, que se senti protegit i important i, com a conseqüència de tot això, augmenta la seva autoestima.

Els infants depenen dels adults. Els adults som responsables de la seva felicitat, tant si som els seus educadors, com si som els seus pares. Els nostres esforços són necessaris i ells, sempre són molt agraïts. El seu futur també ens ho agrairà.

dissabte, 19 de juny del 2010

En algunes professions la vocació és imprescindible...


En algunes professions la vocació és imprescindible...

Una professió com la meva, la d'educadora, ha de ser vocacional ja que tenim a les nostres mans personetes que necessiten de la nostra dedicació, plena i absoluta. I dic personetes, encara que estigui parlant de nins que ja están a l’adolescència, perquè tenen una edat encara no adulta, una edat complicada, a cavall entre la infància i el món dels grans, el de les responsabilitats.

Em sent afortunada d'aixecar-me cada dia i saber que la meva feina té un sentit, encara que hi hagi dies en què tot es vegi fosc o inútil, la mirada positiva i el fet de creure-hi fa que tot funcioni molt millor.

Cada dia estic més convençuda que la manera de tractar els alumnes té molt a veure amb el que rebrem d’ells à posteriori. A vegades, i això no vol dir que em posi en contra del professorat, l’alumne titllat de conflictiu, no ho seria tant si fos tractat de manera diferent. Amb això tampoc no vull dir que ens hàgim d’agenollar davant d’ells i que els hàgim de deixar fer el que vulguin. Precisament aquest tipus d’alumnat necessita més dedicació que qualsevolal altre perquè, segurament, és la dedicació que li falta a casa seva i nosaltres, ja que en tenim l’oportunitat, l’hem de veure amb uns altres ulls, observar-lo amb tota la nostra capacitat empàtica, i intentar ajudar-lo amb les eines que tenim a l’abast i, sobretot, posar en marxa la nostra part més humana.

Quan un alumne capta que se’l respecte, que se’l protegeix (no que se’l sobreprotegeix), que se li ofereix ajuda i que se’l té en compte i que no se’l tracta com al típic alumne conflictiu que sempre molesta i del qual no se’n podràtreure res, ni se n’espera res, respon bé, gairebé sempre. M’agrada parlar sobre aquest tema perquè no en parl des d’un punt de vista teòric, sinó des d’un punt de vista totalment pràctic.

L’alumne titllat de conflictiu, moltes de vegades, és vist com un provocador, maleducat i com un agressor i això, crea un clima de crispació. En el moment en què el vegem com una persona sense recursos, amb poques habilitats socials i víctima de la vida que li ha tocat viure, les coses canviran, segur. Per què? Perquè el voldrem ajudar i no només amonestar i treure de classe per llevar-nos el problema del damunt.

És veritat que sempre hi haurà aquell alumne impossible, amb el qual ja no es pugui fer res, però abans d’arribar a n’aquesta conclusió, s’ha de recórrer un llarg camí, un camí de coneixença d’aquest alumne, de la seva situació, de la seva problemàtica i tractar-lo segons les seves necessitats.

Per tot això, perquè primer s’ha de pensar amb l’alumnat abans que amb nosaltres mateixos, aquesta professió necessita ser estimada com la cosa més preuada d’aquest món.


Petoneja'm tot el cos... Poema suggerent...

He trobat aquest poema de na Carolina Ibac per casualitat i... M'ha agradat moltíssim. El vull compartir amb vosaltres, segur que després d'haver-lo llegit, vos han entrat unes ganes terribles de fer una besada a algú. Au idò, anau a besar la persona que tengueu més aprop...



Petoneja’m tot el cos
Carolina Ibac Verdaguer
Petons que ens besen les ànimes amb els dits del sentir.
Petons que somnio quan a prop ets de mi.
Petons fugissers que les presses espavilen.
Petons d'amagatotis quan sentim que ens vigilen.
Petons innocents que ens desperten la pell.
Petons inesperats que provoquen rampells.
Petons misteriosos que et deixen bocabadada.
Petons robats que s’amaguen sota la taula.
Petons austers que fugen de la tendresa.
Petons que em duen a l’orgasme mental.
Petons en espiral amb una llengua juganera.
Petons mentiders que dissimulen la veritat.
Petons que fan pessigolles al ventre.
Petons de papallones, lliures de tot mal.
Petons maternals.
Petons filials.
Petons amicals.
Petons amants.
Petons familiars.
Petons banals.
Petons acompanyats
Petons en soledat.
Petons sense resposta.
Petons sense volta.
Petons, només petons.
El llenguatge de l’amor.
El meu cos espera...
els teus petons.
Tan sols...
petons.