Quan la tranquil·litat és un miratge...

         El curs escolar va començar amb tres setmanes de VAGA dels docents, una vaga que va rebre molts suports, però també detractors, sobretot quan s'anava allargant. S'han arribat a sentir grans barbaritats sobre els docents, mentides i afirmacions manipulades. Es pot arribar a entendre que els pares i mares patissin per la situació, en veure que els seus fills no rebien classe i també els nervis, però no es pot entendre, que aquests pares i mares que tant patien per això, ara estiguin tan tranquils, perquè realment, el que els espera als seus fills no és una educació digna, precisament, perquè no és en mans dels docents, sinó dels polítics. És així, l'educació dels nostres fills és a mans d'uns polítics a qui no els preocupa gens el món educatiu, ni els nostres infants.

      Com a docent estic encesa, no m'agrada sentir-me un titella del Govern, però com a mare... Què vos puc dir com a mare? Estic indignada i preocupada pel sistema educatiu que li tocarà viure al meu fill i al que ha d'arribar... L'únic que em conhorta és que sé que quan el meu fill és a l'escola, està en bones mans, en mans dels mestres i estic convençuda que faran el possible per dur tota aquesta situació el millor possible.

      Sí, confiï plenament en la figura del mestre i de la mestra, perquè n'he estat envoltada tota la meva vida i sempre ha estat una figura digna d'admirar, tret d'algunes excepcions.

    Malgrat tot això, seguesc sentint-me molt orgullosa de la meva professió i em sent afortunada de poder guanyar-me la vida fent allò que més m'estim: Educar. Seguirem lluitant mentre sigui necessari!

Manca de solidaritat cap al sector educatiu en vaga

Darrerament he sentit a dir "Els profes no es volen reciclar en anglès, són uns vagos" i ja que la gent que diu això no vol escoltar, faré la meva reflexió per aquí: Els professors ens passam la vida reciclant-mos, però la qüestió del reciclatge és voluntària i els temes que tries també. A mi m'interessen especialment els cursets que xerren d'educació, de com dur les classes, de com innovar-les, noves metodologies, etc. L'anglès em podria interessar com a llengua estrangera a nivell personal, però no em serviria de res per a les meves classes, ja que som professora de llengua i literatura catalanes. La gent està tan desinformada que es pensa que tota la problemàtica del TIL és causada pel fet que els profes no volem reciclar-nos en anglès, cosa molt absurda. Ens reciclam en allò que ens interessa, evidentment, i que va íntimament lligat a la nostra carrera o professió! Estaria molt bé que es concedissin facilitats per a poder seguir formant-nos i recursos, molts profes, també tenim una família i quan acabam la feina ens pot resultar difícil posar-nos a estudiar, a anar a cursets, etc, si ja és difícil la conciliació familiar-laboral, imaginau la conciliació familiar-laboral-cursets... Sobretot els que tenim al càrrec fills petits. Va aquesta reflexió dirigida a totes aquelles persones que, sense tenir capacitat d'empatia, fan comentaris ofensius cap a la nostra professió i són poc solidàries amb les nostres queixes. I què volem d'una societat cada vegada més individualista i egoista?

Parlament concert Enllaçats per la música, 6 de juliol

PARLAMENT ENLLAÇATS PER LA MÚSICA


Aquest concert està emmarcat en la campanya Enllaçats pel català, sorgida d' un grup de professors i professores, com a símbol de protesta contra les malifetes del Govern a la nostra llengua, entre altres, deixar-la com a simple mèrit a l'administració autonòmica, reduir la seva presència a la TV pública, i amb una política d'atac continu a la nostra comunitat lingüística, que no podem acceptar. Aquesta campanya, que ha tengut una gran acollida per part del poble, ha suposat una penjada de llaços quadribarrats als diferents centres educatius de les Illes i, fins i tot, a Ajuntaments, cases particulars i edificis emblemàtics. Fruit de tot això, ha1 sorgit la iniciativa Enllaçats per la Paraula, que ha consistit en diferents jornades de lectura continuada en1 català, que també ha rebut molt de suport. Els llaços també han arribat al Principat, al País Valencià, a l'Alguer, a la Franja i a Perpinyà. Fins i tot han arribat al Parlament Europeu.

El llaç és el símbol de la resitència i ens uneix en la defensa de la nostra llengua i cultura. Ha estat aquesta iniciativa i les ganes de passar una nit sentint música en català les que han inspirat Enllaçats per la música. A més, la música és un llenguatge universal que arriba a tothom, és l'expressió cultural de cada comunitat lingüística i ajuda a mantenir viva una llengua, en aquest cas, la nostra.

Així va néixer la idea d'aquest concert i tenim la sort de comptar amb músics d'estils diferents, uns més coneguts, uns altres no tant i, fins i tot tenim representants del món del circ, i tots ells col·laboren en aquesta diada de manera totalment altruista, la qual cosa és d'agrair i mereix tot el nostre reconeixement. A més, han facilitat molt les coses i han fet que l'organització d'aquest concert sigui més senzilla. A tots ells i elles, gràcies.

També voldria agrair el suport de les diferents entitats: Joves de Mallorca per la llengua, l'Obra Cultural Balear, l'STEI Intersindical i Músics per la llengua, perquè sense la seva ajuda tot això no hauria estat possible, sense cap dubte. I també volia anomenar unes quantes persones concretes: en Rafel Sedano, que s'ha encarregat d'aspectes tan importants com demanar la plaça, l'escenari i l'equip de so, l'ajuda incondicional dels meus companys, en Pere Antoni Bennassar i na Cati Calvo que fan una tasca molt eficient i necessària. No podia deixar d'esmentar la bona feina d'en Pere Sánchez per la seva tasca de presentador d'aquest esdeveniment, igualment als Joves per la llengua que realitzen una bona tasca aquesta nit. A en Tomeu Martí que també hi ha aportat el seu granet d'arena, al dissenyador del cartell Jaume Vich, a n'en Macià Calafat que ens ha ajudat amb la difusió a la premsa i a na na Ma Antònia Font, que fou la primera persona amb qui vaig parlar i que em va donar tot el seu suport .

Podria anomenar un parell de persones més però ara, a qui vull donar les gràcies, és a tots vosaltres per haver vengut. Unirem forces per protegir la nostra llengua i perquè se la respecti com cal.

Aquesta nit gaudim d'una festa reivindicativa i tenim el gust d'estar Enllaçats per la Música!

El món torna boig...

El món torna boig...

El món torna boig...

Això em ve al cap cada dia que passa.

Això em ve al cap quan llegesc els diaris.

Això em ve al cap quan veig informació manipulada.

Això em ve al cap quan converteixen en injust el que és  just.

Això em ve al cap quan no s'escolta el clam d'un poble.

Això em ve al cap quan titllen de delinqüents estudiants universitaris que es manifesten pacíficament.

Això em ve al cap quan es maltracta el món de l'educació.

Això em ve al cap quan es condemna a mort la sanitat pública.

Això em ve al cap cada vegada que no es condemna el que realment és condemnable.

Això em ve al cap quan les forces de seguretat abusen de la seva condició.

Això em ve al cap quan no es respecten la llengua i la cultura d'un poble.

Això em ve al cap cada vegada que no es respecten els drets vitals de les persones, sigui quin sigui el color de la seva pell, la seva procedència o condició social.

Això em va al cap quan no es valora prou el món artístic.

Això em ve al cap quan no es valora una assignatura que ensenya valors que contribueixen a ser millors persones.

Això em ve al cap quan neguen la llibertat d'expressió.

Això em ve al cap quan acomiaden persones de la  feina pel seu color polític.

Això em ve al cap quan  veim gent col·locada en un lloc de feina a dit.

Això em ve al cap quan veig personatges  monàrquics que no són jutjats com toca.

Això em ve al cap quan un pobre vota el partit dels rics.

...o sempre ho ha estat. 
Antònia Lladonet

Interrogants i desigs

      

                                                       Interrogants i desigs

                               Quant de temps haurem d'esperar

                                perquè es desvetllin els nostres somnis,

                                vestits d'una felicitat cobejada

                                i amarats d’una dolça relació casolana?

                                Quant de temps haurem d'esperar

                                 per deixar de veure pensaments vexats,

                                 llibertats anihilades, indecències disfressades,

                                 aviors ignorades i dignitats exterminades? 

                                 Quant de temps haurem d'esperar

                                  perquè ens deixin ser qui som,

                                  i no haver de viure en un món inventat

                                  pels que manen, amb el cor estressat?.

                                  Quant de temps haurem d'esperar

                                   per sentir la nostra  terra lliure,

                                   amb el rostoll sec i la fruita humida,

                                   on es puguin recollir las llavors de la vida?

                                    Quant de temps hem d'esperar,

                                     perquè no ens tornin a humiliar?

                                     

                                        

                              

No ens queda més que la revolució pacífica

   Hi ha certs drets humans que haurien de ser intocables perquè si se'ls vulnera, s'atempta directament contra la dignitat de les persones. Quina ment humana és capaç de tancar dos hospitals que funcionaven bé, per estalviar uns doblers, que tal vegada es podrien estalviar per una altra banda? La ment del govern actual ho és.

  Una de les coses que més m'estranya de tot això és veure gent que resta impassible davant desastres com aquests perquè no els afecta directament. Deu ser un tipus de persona que només pensa en el present, perquè en el futur ningú sap què li passarà, i que només pensa individualment. Evidentment, tots tenim una part d'individualisme i d'egoisme però, en els temps que estam vivint, s'ha de tenir molta de sang freda per no patir, encara que sigui un poquet, per les injustícies que s'estan fent. La inconsciència fa viure aquestes persones tranquil·lament, preocupant-se pel propi benestar, però haurien de pensar que potser algun dia necessitaran ajudes que no tendran, i elles mateixes n'hauran estat testimonis passius, com qui mira passar el temporal des del llit, per tant, corresponsables d'aquesta calamitat.

   Amb tot això em deman: Si aquest govern no pateix per les persones, com ha demostrat en reiterades ocasions, com volem que en respecti la seva cultura i la seva llengua? Això ja és impensable... Ens volen prendre el cos i l'ànima, ens volen prendre el que més estimam. Una educació pública de qualitat, la igualtat entre les persones,  l'ajuda als joves, l'ajuda a la gent gran, l'ajuda als malalts, la mort digna, la nostra llengua i la nostra cultura...No respecten el poble, per tant, no es respecten ells mateixos, ja que formen part del poble. És curiós veure com ataquen els valors que hem predicat a l'escola tota la vida.

  De totes maneres, una part considerable d'aquest poble oprimit s'ha aixecat, i està cansat de veure com l'intenten trepitjar, i disposat a lluitar, a resistir. Vull alabar des d'aquí totes les persones que dediquen part del seu temps personal a combatre els diferentes fronts, i a més ho fan des de la pau i del respecte, demostrant els valors que defensen. No ens queda més que la revolució pacífica.
   

Quina fórmula d'acabament d'un conte li pot agradar més al teu fill/a?

 Les paraules màgiques amb les que acabam un conte agraden molt als infants, i pens que és interessant conèixer-ne diferents alternatives perquè sigui més divertit i ajudin a augmentar el seu vocabulari. El primer contacte que tenen els més petits amb la literatura és aquest, a part de les cançonetes de bressol, i és molt important desenvolupar el seu gust per la lectura. Això els ajudarà a situar-se en un món imaginari que els facilitarà augmentar la seva imaginació, millorar el seu vocabulari, aprendre a parlar i a escriure, entre moltes altres coses. La part emocional també se'n veurà afectada de manera positiva. L'infant veurà l'adult dedicat a ell en exclusiva i aquesta és, sens dubte, una gran demostració d'amor.

Aquestes fórmules d'acabament de contes són  necessàries, i tenint en compte que es van perdent, és important recuperar-les i difondre-les ja que formen part de la nostra tradició. S'han de contar molts contes, doncs!

Fórmules d'acabament i termini dels contes

Conte contat, conte acabat.

El conte s'ha acabat i aquí m'he quedat.

Conte contat, conte acabat i aixeca la mà si t’ha agradat .

Rondalla explicada, rondalla acabada.

I això és tan veritat com que el conte s'ha acabat.

I van ser feliços i van menjar tots anissos.

I varen ser feliços molts i molts anys.

I el que no ho vulgui creure que ho vagi a veure.

Aquest conte s'ha acabat i si no és mentida és veritat.

Catacric-catacrac conte acabat.

Catacrac-catacric, conte finit.

I és un gos i és un gat i aquest conte s'ha acabat.

I vet aquí un gat i vet aquí un gos i aquest conte ja s'ha fos.

I darrere la porta hi un plat de confits que tots els llaminers hi posen els dits.

A la cric-cric, el conte ja està dit; a la cric-crac, el conte està acabat.

I catacric-catacrac, el conte s'ha acabat. I tuuuuuuuuuut...ja l’he perdut.

I darrere la porta hi ha un plat de confits, que tots els llaminer fiquen el dit.

Una reina tenia tres filles: una mandarina, una tarongina, una melmelada i

aquesta història s'ha acabada.

Conte contat ja s'ha acabat i per la xemeneia se’n va al terrat.

Conte contat, per la xemeneia s'ha escapat

Conte contat, conte acabat, qui no s’alci té el cul foradat

I a la ric, ric, ric, el conte ja és finit.

I cric-crac aquest conte s'ha acabat; aquó planto un soc per tornar un altre cop.

I el gall va fer quiquiriquic, i  el conte ja està dit.

I el gall va fer cacaracac, i el conte està acabat.

Lo gal cantet e la sorneta finiguet (El gall cantà i el conte s'acabà)

I tot això és tan cert com que tot el que és madur no és verd; i tot això és tan segur com que tot el que és verd no és madur.

Fot un gròs pet et s'ensauvet

I darrere la porta hi ha un fus i s'ha acabat. Amen Jesús. 

Pel bon fat i el mal fat que ma mare m'ha donat, que tot el que digui siga veritat.

Passi per mon prat, mon conte es acabat

Aquest és el conte del gat pelat, pegues un bot i ja s'ha acabat

Això es dit i jo ho he vist

Això era, per tu un sac de diners i per mi un altre tant més

Allà lluny veig un llumeneró blau, bé arribaran si a Déu plau

Si aquesta es vera, el cap se li torni de cera

Un per allà, altre per ací, no m'heu donat res pel camí

I tot això és tan veritat com si no hagués passat.

I mig món diu que sí i l'altre mig diu que no, i aneu a saber qui te raó; i si el conte t'ha agradat, dona'l per ben escoltat.

I si no són morts, són vius. I si no són vius, són morts

I tot això és tan veritat com que la rondalla s'ha acabat. I si us ha agradat, bé, i si no, també.

Bé, i ara prou, que si us deia tot el que sé, un altre dia no us podria explicar res.

La rondalla està acabada, si us plou mengeu-se la torrada; si per cas no us agrada tireu-la dalt la teulada

I aquest conte que jo he dit és per al més eixerit, i aquest conte que hem contat, és per al més espavilat. I serà el més eixerit qui dirà quiquiriquic.

I jo vaig venir per poder-ho dir, i jo vaig anar per poder-t'ho explicar, perquè si no hagés vingut, no ho hauries sabut

Entre un gat i un gos aquest conte ja s'ha fos

Si aquesta rondalla t'agrada, menja-te-la fregida. Si fregida no t'agrada, menja-te-la torrada. Si tampoc no t'agrada, menja-te-la pelada. I si encara no t'agrada, llença-te-la per dalt de la teulada.

Feliç tercer aniversari al meu blog!

              Ara que arriba el Nadal el meu blog fa ja tres anyets de vida! 

              El vaig començar el Nadal del 2009 i, fins al dia d'avui. M'agrada expressar-hi les meves emocions, sentiments, alegries, dèries, frustracions, penes i alegries, dubtes existencials, temes sobre educació o sobre la pròpia maternitat. 

            És un espai per a la reflexió, un espai personal que m'estim molt. M'agrada compartir-lo amb tots vosaltres. MOLTS D'ANYS DE VIDA AL MEU BLOG!

                   
                                                                 QUAN SOMRIUS

Ara que la nit s'ha fet més llarga
Ara que les fulles ballen danses al racó
Ara que els carrers estan de festa
Avui que la fed du tants records

Ara que sobren les paraules
Ara que el vent bufa tant fort
Avui que no em fa falta veure't, ni tan sols parlar
Per saber que estàs al meu costat

És Nadal al meu cor
Quan somrius content de veure'm
Quan la nit és fa més freda
Quan t'abraces al meu cos

I les llums de colors
M'il·luminen nit i dia
Les encens amb el somriure
Quan em parles amb el cor

És el buit que deixes quan t'aixeques
És el buit que és fa a casa quan no hi ha ningú
Són petits detalls tot el que hem queda
Com queda al jersei un cabell larg

Vas dir que mai més tornaries
El temps pacient ha anat passant
Qui havia de dir que avui estaries esperant
Que ens trobéssim junts al teu costat

És Nadal al teu cor
Quant somric content de veure't
Quan la nit es fa més neta
Quan m'abraço al teu cos

I les llums de colors
M'il·luminen nit i dia
Les encén el teu somriure
Quan et parlo amb el cor

          

Un conte de nins per a fer reflexionar els adults

 

 

 He trobat un conte que m'ha agradat molt ja que m'ha fet reflexionar i s'assimila molt al món dels humans. Quan esperes que l'ocell, símbol de llibertat, aixequi el vol i se'n vagi ben amunt, decideix quedar-se engabiat per por al desconegut, per por a la llibertat. No se'ls hauria de privar mai la llibertat...

LA LLIBERTAT (per Miri4, il·lustració de Maja Sereda)

Ho tenia tot al seu abast: cada dia el seu menjar, l’aigua fresca i l’habitatge net, fins i tot un mirall amb campaneta inclosa per si volia fer música. Però en Pere va voler donar-li alguna cosa més, i li va obrir la porta de la gàbia.

-“ Ara ets lliure!” – va dir

L’ocellet va mirar a un costat i l’altre i va voler sortir, però portava tant de temps en aquella gàbia que ja no se’n recordava de volar, es va cansar de seguida i a més a més per poc no se l’empassa el gat de la veïna... Quin ensurt! El pobre ocellet va tornar a la seva gàbia i es va deixar acaronar el cap. Preferia la seva vida de sempre, amb el menjar i el beure assegurat, abans que aquella llibertat que podia ser tan perillosa.

L'educació per al consum

                 

                   Aquests dies m'he interessat per tot tipus d'escrits que parlaven sobre l'educació per al consum responsable i m'han fet reflexionar molt. Sempre m'he trobat amb poques eines per a transmetre una bona educació per a un consum responsable i, sempre va bé escoltar altres veus que ens ajudin a fer-ho.


                   Segons Jaume Torroella, pedagog, la crisi actual és una bona oportunitat per tornar a accentuar des de l'escola els valors del consum responsable. Podem fer servir aquesta crisi per a millorar el nostre desenvolupament personal i social, i per tornar a donar valor a les persones i a les coses. També s'ha de fer des de la família, evidentment.


                   L'interessant de tot això seria que les persones tenguéssim una capacitat d'autonomia per decidir en tots els sentits, i també en el del consum, però si ja és difícil aconseguir-la en el món adult, imaginau-vos si ho ha de ser en el món dels infants. 


                  La solució que Torroella dóna a tot això és que hauríem d'educar els nostres fills i/o alumnes des de la "cultura del saber què vull", no només des de la "cultura de l'esforç", que també és molt necessària.  S'ha de donar autonomia a l'educand perquè pugui prendre decisions, d'acord amb la seva edat. D'aquesta manera, es genera en ell una entitat sòlida. Tot això li despertarà valors com la responsabilitat i la participació.  És important comunicar-li indirectament, també, que el tenim en compte i això és una mostra ferma d'estimació.


                 Tot això no són fòrmules màgiques, sinó simples reflexions que poden ajudar-nos a millorar com a educadors. M'ha semblat molt interessant pensar en aquesta "cultura de saber què vull", ja que ens pot ajudar a no caure en les manipulacions televisives de la publicitat o en el materialisme, en el voler acumular i no només en el voler alguna cosa.


                 Ara que arriba el Nadal, serà interessant tenir tot això en compte i triar bé els nostres regals per als més petits, també serà interessant equilibrar-ne la quantitat.

Una cala petita equipada amb tots els colors reglamentaris...

 

 Aquest poema m'ha robat el cor, m'ha compungit i m'ha emocionat molt. Una cala petita, equipada amb tots els colors reglamentaris... Era el que deia sobre la nostra llengua, com a literària, una Cèlia Sànchez-Mústich joveneta (1989) al seu primer llibre de poemes LA cendra i el miracle. Espectacular.

 

Petita llengua

La llengua amb que escric
... no és un oceà
ni un mar
ni una llarga platja.
Més aviat s'assembla a una cala petita,
equipada amb tots els colors reglamentaris,
terrible i temptadorament fotogènica
des del poema.

Projectar-se en els fills

           Des del moment en què les persones ens convertim en pares i mares la nostra vida canvia molt i les nostres prioritats també. Giram al voltant del petit i és normal que així sigui. Deixam un poquet de banda les nostres inquietuds, les nostres aficions i les nostres diversions per a dedicar-nos-hi en exclusiva. Tot això és normal i molt necessari perquè els primers anys de vida dels infants ho requereixen.

         El problema pot arribar en aquells pares que únicament viuen a través dels seus fills i projecten la seva felicitat a partir de la felicitat dels petits, assumint els seus èxits o fracassos com a propis. En certa manera, és normal que passin a ser el centre del nostre món, però s'ha d'evitar caure en excessos perquè aquests fills creixeran i volaran del niu, deixant en alguns casos una buidor difícil d'omplir, que pot arribar a provocar un estat depressiu difícil de superar.

        Hi ha pares que viuen els seus fills com una extensió d'ells mateixos, esperant que arribin on ells no han estat capaços d'arribar, dipositant en ells la responsabilitat de l'èxit i exigint-los que en tenguin, per a compensar les seves pròpies frustracions. Cal que els pares en prenguem consciència d'aquests fets i aprenguem a distingir-nos dels fills, tolerant les pròpies frustracions. Els pares frustrats poden traspassar la seva frustració als fills i això s'ha d'evitar.

       Una manera d'aconseguir-ho serà desenvolupant els nostres interessos i les nostres ocupacions, això ens farà sentir bé com a persones autorealitzades i no dependrem tant dels èxits o fracassos dels fills. S'han de cercar altres fonts de satisfacció, ja que els fills no han de ser l'única via, encara que siguin els que ens en procuparan més. Si nosaltres ens sentim autorealitzats com a persones, donarem seguretat als nostres fills i això els ajudarà molt a créixer i a ser feliços.

      

      
  

Color de novembre

         He trobat aquest poema en un blog de literatura infantil i juvenil i l'he trobat espectacular i adient en el mes que estam, evidentment. Un mes marronenc, tenyit de pluja fosca que fa treure les mantes i els abrics de l'armari. La conjugació imatge i poema és increïble. Au, perquè també en gaudiu! Tot i que aquest mes de novembre estigui essent tan estiuenc! Pots triar tu la imatge adient per a aquest poema? 

                     

Color de novembre

(Josep Sebastià Pons)

Quan l'aire afluixa els pins i fa girar
el bàlsam de la branca tenebrosa,
novembre, a la finestra pots mirar!
El cel és com un vidre rosa.
Teulats molls de claror, color de vi.
S'allisa una fumera esperitada.
La mar a vespre deu tenir
una profunda morada.

El retorn a les meves arrels...

              Ara ja fa un poc més d'un any que ens vàrem instal·lar a Campos i estic contenta de veure que va ser una molt bona decisió. Implicà un canvi radical d'estil de vida que ara agraïm molt.

              Tota la meva vida havia viscut a la ciutat i no m' imaginava que la vida a un poble m'agradaria molt més. A això s'hi han d'afegir els valors sentimentals que m'uneixen a aquest poble en concret,  ja que és el poble on varen néixer i créixer els meus pares i on hi tenim gairebé tota la família, dic gairebé perquè també en tenim de propera a Palma i a Barcelona. Ha significat el retorn a les meves arrels i això no té preu, sobretot en els temps que corren.

              Una de les coses que em fa feliç de viure al poble és la manera en què viurà i creixerà el nostre fill. És un sistema de vida molt diferent al d'una ciutat, més lliure, més sa, més familiar, més arrelat a la cultura, als costums, i més tranquil. Estic convençuda que aquest fet determina en gran mesura la personalitat de les persones i n'augmenta la seva qualitat de vida.

               El fet que treballi al poble també ha fet que ens hàgim adaptat molt més ràpid. Personalment, m'he sentit molt ben rebuda i he conegut algunes persones que s'han convertit en grans amistats.

              Una cosa que m'agrada moltíssim és l'aroma nocturna que desprèn aquest poble, ajuda a convertir-lo en un poble càlid, acollidor, amb certs tocs nostàlgics que el fa especial.

              A la nostra arribada alguna gent que no em coneixia sempre se'm dirigia en castellà, la qual cosa em sorprenia i em demostrava que hi ha molta de feina a fer en aquest sentit. Però aquest no és el tema del meu escrit d'avui. Això sí, en aquests moments ara ja tothom em parla en mallorquí, la qual cosa m'alegra.

              El jovent d'un poble no és millor que el jovent d'una ciutat, evidentment, però els seus valors són diferents i el seu modus vivendi ens agrada més, i és el que volem per al nostre fill.

Vesprada de divendres: sense avorriment amb un somriure, una poesia i excel·lent companyia

   He trobat aquest poema  que m'ha entendrit el dia, perquè parla del que és realment important a la vida. Els divendres horabaixa poden arribar a ser molt actius, es pot anar al cinema, o a qualsevol altra banda, però res ens omplirà tant com passar-lo a casa observant, jugant o llegint amb el petit. 

 

   M'ha recordat aquells dies quan el meu fill era encara un nadó, i em podia passar hores i hores observant-lo mentre dormia, és increïble...

Vesprada

(Dani Espresate)

I aquí ho tens,
sense res més a dir,
una vesprada de divendres més
al costat del coixí.

Pensant entre lletres,
somiant entre fils,
barrejant idees
dins un únic sentit.

I sense mastegar
amb poc menys d'un bocí,
et crees quilos d'històries,
però cap d’elles té fi.

Comences un llibre,
Acabes en vers,
i tot et fa riure
pensant que és pervers.

Et dediques un somni,
realment és dolent,
tanques bé la finestra
i no surts al carrer

I la gent mentre passa
impassible et somriu,
et diu allò que tant ànsies,
no ets sols un motiu.

Penses que tot gira,
que res para,
que tot crida
i res té màgia.

Aleshores el veus,
dins el bressol,
que per allò has viscut,
i et mira als ulls, -sols-.

Et toca amb innocència complida,
et crida la infantesa no existida,
et somriu entre fades de carícies,
i crida que vol (altra vegada)
el teu somriure.

I el petit és allí,
sense res més a dir,
una vesprada de divendres més
al costat del coixí.

Educar l'esperit crític i reivindicatiu dels més joves. PELS NOSTRES DRETS!

                           
             Dissabte vàrem assistir amb la família a una manifestació en defensa dels nostres drets com a ciutadans, en defensa dels nostes drets lingüístics, en defensa dels nostres drets com a treballadors de l'administració pública, en definitiva, en defensa dels nostres drets com a persona. Ens va agradar molt l'ambient que s'hi respirava, gens crispat, ja que el dret a queixar-nos ens fa sentir millor i perquè ens manifestàvem des del respecte, l'educació i el civisme, a mode de festa.

             Vàrem decidir anar-hi amb el petit perquè sabíem que era un acte pacífic i perquè, tot i la seva curta edat, pensam que és molt important per als seus futurs valors. I vàrem fer bé, perquè ell ho va viure com una festa. Hi havia batucada i un grup de dimonis, que tot i ser reivindicatius, convertien la manifestació en una revetlla de Sant Antoni. És extraordinari veure gent que encara fa les coses per pròpia convicció, i canvia un dissabte tarda de cinema o de gresca, per aquests tipus d'actes.

             Tota aquesta moguda em va fer reflexionar com a professora també. Pens que hem d'educar l'alumnat en l'esperit crític. Els hem d'ensenyar com va el món i han de tenir unes idees bàsiques de política, ja que mou el món. Encara que no ens agradi, la política i l'educació van íntimament lligades.

            Hem d'aprendre a ser ciutadans de primera, ciutadans preocupats pel nostre futur i pel futur dels nostres fills, preocupats per la nostra llengua i cultura, per les desigualtats socials, i hem d'aprendre a comunicar-ho als nostres fills, a ensenyar-los a través de l'exemple, a obrir-los els ulls quan tenguin l'edat adequada i sobretot, hem de fer tots els possibles perquè formin el seu propi esperit reivindicatiu. Aquesta és una més de les moltes labors que tenim com a educadors.

        
        

  

Responsables, en certa mesura, dels seus somriures...

               Fa molt de temps que no actualitzo el meu blog i trob que ja comença a ser hora. Realment el desig de fer-ho és el que m'ha empès a escriure-hi i no el sentit de l'obligació.

              M'agradaria fer un parell de reflexions sobre el que més m'agrada, les qüestions d'educació. La veritat és que he de dir que no aconseguesc ser molt objectiva, i tampoc no ho pretenc, ja que la faceta de mare em guia molt en tots els meus escrits.
              Avui m'agradaria parlar sobre la importància dels estímuls que rep l'infant de la gent que l'envolta, i de l'enorme necessitat de sentir el reforç positiu d'aquesta mateixa. Els pares tenim el paper protagonista en aquest sentit, ja que el nostre, és el reforç positiu que més necessita. Actua cercant la nostra aprovació, i és una cosa normal, natural i lògica. I, precisament és aquesta necessitat d'aprovació la que motivarà l'infant a fer les coses bé, i provocarà satisfaccions per a ambdues parts. De fet, se sol funcionar així a la vida en el món adult, ens agrada fer les coses ben fetes per a nosaltres mateixos, però també necessitam l'aprovació dels altres.

              L'infant encara  necessita més aquesta aprovació i la nostra actuació diària és molt important. Cada cosa positiva feta per l'infant ha de ser valorada i reforçada. Ha de tenir ben clar que si fa les coses ben fetes els adults ho valoraran. De quina manera? Fent-li saber que ho ha fet molt bé, amb paraules, gestos, mirades, amb una abraçada, una besada... Depèn del que es tracti, però l'important és que no hem de deixar de valorar les petites coses, perquè per als petits són grans coses.
             El fet de conèixer molt bé els nostres propis fills ens ajudarà a saber quins tipus de reforços positius necessiten, i no em referesc als reforços materials, regals, etc, sinó als de les nostres paraules, dedicació i atenció. Al cap i a la fi, és el que més necessiten, atenció i sobretot, amor.

             Exemples concrets de reforç positiu en l'etapa infantil: Si el nostre fill menja de manera correcta i autònoma és important recordar-li diàriament que ho fa molt bé. Si es passa estones a la seva habitació jugant solet, també, ha de saber que els pares valoram la seva autonomia. El simple fet d'acabar un trencaclosques solet, encara que ho hagi fet ja trenta vegades, també se li ha de valorar. Evidentment, tampoc no se n'ha de fer un gra massa. Les coses noves s'han de valorar per damunt de les altres, sinó també perdria el sentit.

            No hem d'oblidar que quan aquests infants es converteixen en adolescents també necessiten el reforç positiu, sobretot per tot el que es refereix a l'estudi. El fet que hagin crescut no vol dir que no necessitin saber que estam pendents d'ells, que ens interessa tot sobre el seu món i que valoram moltíssim tots els seus progressos.



         

Reflexions

                 Crec que una de les coses més complicades que han de ser capaces de fer aquelles persones que tenen la sort de ser pares és la d'evitar al màxim que els seus problemes personals puguin influir els seus fills. La vida, a vegades, es pot posar difícil, i això no ha de quedar reflectit en els més petits que han de seguir gaudint de la seva innocència i estat de felicitat permanent.

                 Evidentment, hi ha algunes coses que és inevitable que no trastoquin l'ambient familiar com, per exemple, una malaltia, supòs que el millor serà tractar el tema a casa amb el màxim de naturalitat possible, però n'hi ha d'altres que sí que es pot evitar que arribin a  tota la família com els  problemes a la feina, els econònimcs o els matrimonials, tanmateix moltes de vegades els tres van lligats.

                Hi ha nins que estan tristos, angoixats i sense ganes de jugar en una edat en la qual les preocupacions dels adults no haurien d'existir, perquè això ja els arribarà quan sigui l'hora. El pitjor de tot és que molts d'aquests pares ni tan sols s'adonen que estan traspassant la seva problemàtica als seus fills i els estan empaltant d'un estat d'infelicitat innecessari.

               Voldria fer una alabança, per tant, a tots aquells pares que els toca viure moments complicats, pel que sigui, però fan el possible perquè els seus fills ho visquin de la millor manera possible i segueixin essent el més important de tot, per damunt del benestar propi. Problemes sempre n'hi pot haver, l'important és com viure'ls i la manera que s'adopta per superar-los.

D’assignatura os, a lúdica i divertida, escrit d'en Joan Lladonet publicat al Diari de Balears

Aquí teniu un escrit molt interessant sobre els mètodes del professorat. Si s'aplicassin mètodes diferents dels tradicionals, la cosa aniria molt millor perquè l'alumnat estaria motivat i faria més feina, sens dubte- Avui en dia, amb les noves tecnologies a l'abast, no tenim excusa, ni el professorat, ni l'alumnat. Tothom a fer feina, i amb gust.

                        

Qui no recorda amb temor haver de sortir a la pissarra durant les classes de matemàtiques o esperar la nota d'un examen? Aquesta assignatura era o és la més temuda per l'alumnat. Un professor que explicava i omplia la pissarra de nombres, lletres i operacions en pocs minuts, que només era seguit per uns quants alumnes de la classe, era un fet habitual. Les famílies que podien pagaven un professor particular als seus infants. La dificultat de l'assignatura duia aparellada una major disciplina a la classe. És indubtable que la metodologia que s'utilitzava era equivocada.

Des que un infant s'aixeca cada matí fins que se'n va a dormir, el seu cap està farcit de nombres, hipòtesis, preses de decisions, càlculs, etc., com per exemple conèixer i entendre els horaris escolars, saber a quina hora ha de sortir de casa per arribar puntual a l'escola, quants dies falten per a l'aniversari o per arribar a la setmana blanca, quines possibilitats té de comprar el jersei que li agrada amb els seus estalvis, quants anys, mesos o dies té ell o altres familiars, marcar una ruta en un plànol, etc.

S'ha de fer possible que qualsevol alumne aprengui a desenvolupar-se dins la vida i no perdre el temps de la classe a fer innombrables comptes, com es feien amb els quaderns Rubio. Molts d'objectes que ens envolten (tassons, pilotes, tubs, llaunes de begudes, edificis, peces de trencaclosques, taulers de jocs, etc.) seran útils per entendre la geometria. El secret de l'aprenentatge de les matemàtiques és saber convertir-les en divertides i màgiques. Es pot aprendre utilitzant jocs numèrics i d'enginy, transformacions geomètriques i resolució d'enigmes mitjançant càlculs matemàtics. És indubtable que es pot utilitzar una metodologia lúdica per a les matemàtiques sense perdre ni un gram de rigor científic.

                                                                                       Joan Lladonet

Joana Raspall, la poetessa dels infants!

 Des del blog de Bib.Botó (blog del Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya) han llençat per a fer-li un més que merescut homenatge a la poetessa Joana Raspall: Novembre poètic amb Joana Raspall. Joana és bibliotecària i escriptora. Una altra característica d'aquesta escriptora és l'amor als nins i per això escriu poemes per a ells, encara que també n'escriu per a adolescents i per a adults.

Aquí trobam  uns versos delicats i dedicats als lectors de poesia, en homenatge a tots nosaltres:

Al lector de poemes

(Joana Raspall)

Llegeix a poc a poc.
El vers té pes i ales;
endinsa al fons del cor
i forja les sagetes
que vencen temps i espai.
Respira a poc a poc
l’embruix de les paraules,
i fes-te’n un tresor
de ritme i harmonia
que ja no et prendran mai.

La il·lustració és de Marina Marcolin