Projectar-se en els fills

           Des del moment en què les persones ens convertim en pares i mares la nostra vida canvia molt i les nostres prioritats també. Giram al voltant del petit i és normal que així sigui. Deixam un poquet de banda les nostres inquietuds, les nostres aficions i les nostres diversions per a dedicar-nos-hi en exclusiva. Tot això és normal i molt necessari perquè els primers anys de vida dels infants ho requereixen.

         El problema pot arribar en aquells pares que únicament viuen a través dels seus fills i projecten la seva felicitat a partir de la felicitat dels petits, assumint els seus èxits o fracassos com a propis. En certa manera, és normal que passin a ser el centre del nostre món, però s'ha d'evitar caure en excessos perquè aquests fills creixeran i volaran del niu, deixant en alguns casos una buidor difícil d'omplir, que pot arribar a provocar un estat depressiu difícil de superar.

        Hi ha pares que viuen els seus fills com una extensió d'ells mateixos, esperant que arribin on ells no han estat capaços d'arribar, dipositant en ells la responsabilitat de l'èxit i exigint-los que en tenguin, per a compensar les seves pròpies frustracions. Cal que els pares en prenguem consciència d'aquests fets i aprenguem a distingir-nos dels fills, tolerant les pròpies frustracions. Els pares frustrats poden traspassar la seva frustració als fills i això s'ha d'evitar.

       Una manera d'aconseguir-ho serà desenvolupant els nostres interessos i les nostres ocupacions, això ens farà sentir bé com a persones autorealitzades i no dependrem tant dels èxits o fracassos dels fills. S'han de cercar altres fonts de satisfacció, ja que els fills no han de ser l'única via, encara que siguin els que ens en procuparan més. Si nosaltres ens sentim autorealitzats com a persones, donarem seguretat als nostres fills i això els ajudarà molt a créixer i a ser feliços.