Vesprada de divendres: sense avorriment amb un somriure, una poesia i excel·lent companyia

   He trobat aquest poema  que m'ha entendrit el dia, perquè parla del que és realment important a la vida. Els divendres horabaixa poden arribar a ser molt actius, es pot anar al cinema, o a qualsevol altra banda, però res ens omplirà tant com passar-lo a casa observant, jugant o llegint amb el petit. 

 

   M'ha recordat aquells dies quan el meu fill era encara un nadó, i em podia passar hores i hores observant-lo mentre dormia, és increïble...

Vesprada

(Dani Espresate)

I aquí ho tens,
sense res més a dir,
una vesprada de divendres més
al costat del coixí.

Pensant entre lletres,
somiant entre fils,
barrejant idees
dins un únic sentit.

I sense mastegar
amb poc menys d'un bocí,
et crees quilos d'històries,
però cap d’elles té fi.

Comences un llibre,
Acabes en vers,
i tot et fa riure
pensant que és pervers.

Et dediques un somni,
realment és dolent,
tanques bé la finestra
i no surts al carrer

I la gent mentre passa
impassible et somriu,
et diu allò que tant ànsies,
no ets sols un motiu.

Penses que tot gira,
que res para,
que tot crida
i res té màgia.

Aleshores el veus,
dins el bressol,
que per allò has viscut,
i et mira als ulls, -sols-.

Et toca amb innocència complida,
et crida la infantesa no existida,
et somriu entre fades de carícies,
i crida que vol (altra vegada)
el teu somriure.

I el petit és allí,
sense res més a dir,
una vesprada de divendres més
al costat del coixí.