Els dos primers anys de vida d'un infant, determinaran el seu caràcter quan arribi a l'edat adulta

seu 

                  
         Sempre he sentit a dir que els dos primers anys de vida d'un infant són molt importants i en determinaran, d'una manera definitiva, el caràcter i la personalitat quan arribi a l'edat adulta.

         Per això, i coincidint amb el fet que el meu fill tot just acaba de complir els dos anys, i tenint en compte que tots els infants neixen amb uns determintats gens que en condicionaran la seva manera de ser, voldria reflexionar sobre la importància de la nostra actuació a l'hora de demostrar-li el nostre amor.

          L'estimació no només l'hem de manifestar amb paraules o amb besades, no és suficient. Està clar que aquesta estimació és un sentiment que es té envers un fill. És sentir la seva unicitat, i estimar-la. Romandre oberts a la meravella que hi ha en ell, malgrat les tensions passatgeres. De fet, a mi em passa sovint, cada cosa que fa, diu o expressa em sorprèn, m'admira i m'enlluerna. Ell, això ho percep, i tant que ho percep, i el fa feliç i li dóna seguretat. Per percebre aquestes petites coses dels infants els hem d'observar, hem d'aturar el temps i dedicar-nos-hi. Moltes vegades pareix que ells no s'adonen i que no ho valoren, però sí, s'adonen de tot.

           Tot el que he escrit al paràgraf anterior és molt bonic, sobretot si es duu a la pràctica, però sabem que  és complicat. Hem de ser conscients que aquesta estimació, moltes de vegades, es perd pel camí i no els arriba com cal. Com és possible? La vida quotidiana amb els infants ens fa oblidar el miracle representat per cada un d'ells. Tot i estar disposats a donar la vida per ells, molt sovint els deixam de banda, sigui pel que sigui.

           Qualsevol esforç que facem per augmentar la nostra capacitat d'estimació quedarà reflectit en l'autoestima del nostre fill. D'aquí la importància de les nostres actuacions i de la manera de relacionar-nos amb ells. L'autoestima és sinònim de felicitat i si podem posar el nostre granet d'arena per ajudar el nostre fill a tenir-ne, ho hem de fer, però n'hem de saber.

            Tot el que viu l'infant en aquesta etapa seran els ciments que més endavant ajudaran a construir el seu caràcter. És importan deixar que s'expressin, investiguin, facin i desfacin i que visquin les seves pròpies emocions com plorar i riure, així trobaran allò que els dóna benestar. És important que plorin, per tant és bo deixar-los plorar, per descobrir després el riure.

            Per acabar, i sempre des de la meva humil opinió i recerca sobre aquest camp, voldria dir que tots els infants necessiten sentir-se estimats i valorats. I, com més digne de ser estimat se senti l'infant, serà més probable que actuï de manera satisfactòria, ja que s'agradarà a si mateix.

          

      

      

 

Magnífic poema...

Ens trobam davant d'un poema breu que associa el pas del temps amb la terra...

En els temps que corren, un poema que parla d'arrels l'he de penjar al meu blog perquè quedi en el record.

Cultius  de la memòria.

Terra  fructífera

on ha arrelat  el blat

i les  prunes més  dolces.

No siguis erm

de reminiscències.

Plantarem noves llavors,

i estrenarem  diversitat

també  en els  records.

 Carme Rosanas

La situació sociolingüística a Mallorca ha millorat els últims temps? Crec que no...

   Aquest any he fet feina a un institut de poble i he gaudit molt de poder sentir la meva llengua, la catalana, a totes hores. La diferència ha estat notable ja que sempre havia fet feina a instituts de Palma o de la costa i la llengua vehicular dels centres, tot i que hauria de ser la catalana, era la castellana, i això dificultava molt la feina, tenint en compte que som professora de llengua catalana i la seva literatura.

   El professorat sempre s'ha de guanyar l'alumnat, pel simple fet de ser-ho. El professorat de llengua catalana, també ens l'hem de guanyar, però no només pel fet de ser professors, sinó també pel fet de ser professors de llengua catalana, una assignatura que sol ser molt rebutjada en segons quines zones de Mallorca.

   Als instituts de poble això no passa, però apareixen altres problemes que deixen molt clara la situació sociolingüística actual de la nostra llengua. Ha millorat? Pens que no.

   Si als instituts de costa has de lluitar perquè, com a mínim, l'alumnat se't dirigeixi a classe en català,  als instituts de poble, encara que la situació sigui molt diferent, has d'explicar, encara, que el mallorquí és un dialecte del català. Molts són els alumnes que estan en contra d'aprendre llengua catalana, voldrien aprendre llengua mallorquina. A part d'això, també te trobes amb la trista situació de tenir nou nins mallorquins i un nin sudamericà que entén perfectament la nostra llengua i quan parla, la resta passa a parlar en castellà, tenint molt clar que sinó seria una falta de respecte. Per no contar-vos el que costa que deixin de dir alguns barbarismes, ja que els tenen tan interioritzats que els senten com a propis i pensen: "Però si ho hem dit així tota la vida".

   Crec que tot el que he explicat és símptoma d'una situació anormal i negativa per a la nostra llengua. Per a alguns no hauré dit res de nou, tot això ja se sap des de fa temps, però n'hi haurà d'altres que diran que som derrotista i que la situació no està tan malament. I sí que ho està, principalment per la manca de conscienciació lingüística i per l'autoodi, molts el pateixen sense ni adonar-se'n.

   Som els propis catalans els qui hem de defensar el que és nostre, però molts no ho fan i es necessita aquesta unió, la unió fa la força. No conec cap andalús que no defensi la seva cultura per damunt de tot, en canvi sí conec molts de mallorquins que passen de la seva. Si a tot això li afegim la situació política i econòmica actual, ens adonam que es necessita un canvi, el problema és que els que ens adonam de la necessitat d'aquesta canvi sempre som els mateixos i així, no arribam enlloc.

  Com pot canviar la situació si no canvia la consciència del poble? Si algú té la resposta ja sap el que ha de fer.

  Ara que... jo estic contenta de tenir-la aquesta consciència i caminar, menjar, dormir, beure i estimar... en català.
   

  

    

Et sento, et respiro, t'estimo... Poema preciós... Quan estimar no és fàcil...

Ens trobam davant d'un poema ple de sentiments, enigmàtic, amb grans metàfores, bones d'entendre. D'un amor desitjat però complicat. Quan estimar no és fàcil... Gràcies Onatge.

Et sento, et respiro

però no llaurem junts.

L’aixada dels sentiments

troba moltes pedres i poca terra.

Estimar no és un camí,

no és un estel volador,

no és un poema en paper de lluna,

no és una flama d’amor,

potser és viure i renéixer a l’interior,

i fondre dos ecos en la mateixa paraula,

no desfullar els dies i viure’ls en flor,

i sentir el crit de viure a dos.

No deixar que la teòrica

ens faci oblidar la pràctica,

el dia a dia i sempre.

Et sento, et respiro, t’estimo,

i només et puc oferir

totes les mancances d’home,

inclosa la tendresa,

però t’estimo, no com un home,

t’estimo com sóc jo...

onatge

Educar no ha de ser sinònim de prohibir, ha de ser sinònim d'ensenyar responsabilitat

Moltes vegades associam la paraulaeducació a prohibició  i, tot i que els infants quan són petits, necessiten d'aquestes prohibicions per la seva integritat física, quan creixen, funcionen molt millor amb el raonament que no pas amb una prohibició.

Amb això no vull dir que no se'ls hagin de prohibir coses, és clar que sí, però és important basar la nostra tasca educativa en ensenyar-los a ser responsables i  a saber quan una cosa no s'ha de fer, no perquè estigui prohibida, sinó perquè el seu coneixement els diu que no s'ha de fer, per tal cosa o per tal altra.

La paraula  prohibició  crida els subjectes que estan en procés de creixement a les ganes de rebel·lió,  a uns més que a uns altres, però normalment, sobretot a l'etapa de l'adolescència, a les ganes de dur a terme la transgressió d'aquestes normes. Per què? Perquè és divertit, perquè és una manera d'autoreafirmar-se com a persones, de cridar l'atenció, de sentir-se diferents, de sentir-se majors, de rebutjar el món adult...

La millor opció és la comunicació, com sempre, a través de la qual es podran transmetre valors importants per a la vida d'una persona que viu en societat.

Un exemple que explica el que vull dir amb tot això:
Un professor o una professora de secundària es troba davant un grup d'alumnes. El professor o professora ha de sortir un moment de classe. Quan torna, la classe està desbaratada, alguna taula pel terra, etc... El professor o professora decideix no castigar el grup, sinó fer-lo reflexionar. Els diu que ja són grans i que els vol tractar segons l'edat que tenen, però que l'actitud mostrada no equival a la maduresa que haurien de tenir. Els diu que se'ls ha de poder donar llibertat, sense que es converteixi en llibertinatge i els explica que, si veu que no els pot deixar sols perquè fan desastres, sempre hauran d'estar vigilats pel professorat, i no podran gaudir de moments sense la figura de l'adult.

Com que tot això els ho diu amb bones paraules, l'alumnat escolta amb atenció. S'adona que si la pròxima vegada que el professorat el deixa sol es porta malament, sempre estarà sota vigilància, per tant, sap el que ha de fer la propera vegada. El professor o professora tot això ho té molt clar i sap que, després della xerrada, han après alguna cosa, la responsabilitat de portar-se bé, encara que no hi hagi cap adult.
Això és educar... És lògic no poder deixar un grup d'adolescents sol durant un determinat temps? Un grup d'alumnes demostra la seva educació, precisament, quan està sol. Clar que és molt més fàcil el càstig ràpid i efectiu de tot el grup i dir-los que no estaran sols mai més, però l'alumant no aprèn, sinó que encara li augmenten les ganes de rebel·lar-se.

Explicar-se, donar-se a entendre, parlar de les coses i no únicament prohibir... són les claus per a una bona comunicació entre l'educador i l'educand i per a una bona educació, com a resultat.
 

La família i l'escola han de caminar en la mateixa direcció

L'educació de l'infant, a part d'estar en mans de la seva pròpia família, màxima responsable, rebrà influències de l'escola i de la societat. En aquest escrit voldria reflexionar sobre la necessitat de la bona relació família-escola, perquè aquesta educació sigui el més beneficiosa possible i vagi ben encaminada.

La repercussió que per a l’educació té la relació família-escola és molt important, en general; però ho és molt especialment la relació més directa pares-mestres, tot establint entre ells criteris educatius comuns. També es consideren prou importants les relacions amb el CE i AMPAs i la coordinació conjunta –entre famílies i escola- de les activitats complementàries i extraescolars. La intervenció dels pares en activitats més curriculars d’aula depenen de les dinàmiques que s’estableixin entre pares i mestres a cada col.lectiu; no obstant, cal dir que els pares s’hi mostren, en general, força predisposats.

A secundària la cosa canvia i no hauria de ser així. L'alumnat, tot i ser més gran, necessita la mateixa atenció i la mateixa implicació, per part dels pares, i veure que l'institut i i la família caminen en la mateixa direcció sinó, arriba la desmotivació i el temut fracàs escolar del qual no només l'alumnat n'és responsable. La família i l'institut també.

L’escola és la que ha de facilitar la comunicació activa, a tot nivell, en un clima
de confiança i amb actitud acollidora i oberta a la col.laboració. Quan l’escola ha actuat així –encara que, al començament, no li hagi estat fàcil-, les famílies ho han valorat positivament.

La presa de consciència per part de pares i de mestres que l'escola és de tots,
facilita dinàmiques de relació més col.laboratives que no pas únicament
assistencials: tothom queda obert a col.laborar amb tothom i les situacions
d’ensenyament/aprenentatge es donen a molts més nivells que al de mestre-alumne
a l’aula,...; la qual cosa possibilita un més ampli desenvolupament
personal, grupal i institucional. A més, tota aquesta relació fa que l'infant se senti molt segur, que valori el món escolar, que se senti protegit i important i, com a conseqüència de tot això, augmenta la seva autoestima.

Els infants depenen dels adults. Els adults som responsables de la seva felicitat, tant si som els seus educadors, com si som els seus pares. Els nostres esforços són necessaris i ells, sempre són molt agraïts. El seu futur també ens ho agrairà.

En algunes professions la vocació és imprescindible...

En algunes professions la vocació és imprescindible...

Una professió com la meva, la d'educadora, ha de ser vocacional ja que tenim a les nostres mans personetes que necessiten de la nostra dedicació, plena i absoluta. I dic personetes, encara que estigui parlant de nins que ja están a l’adolescència, perquè tenen una edat encara no adulta, una edat complicada, a cavall entre la infància i el món dels grans, el de les responsabilitats.

Em sent afortunada d'aixecar-me cada dia i saber que la meva feina té un sentit, encara que hi hagi dies en què tot es vegi fosc o inútil, la mirada positiva i el fet de creure-hi fa que tot funcioni molt millor.

Cada dia estic més convençuda que la manera de tractar els alumnes té molt a veure amb el que rebrem d’ells à posteriori. A vegades, i això no vol dir que em posi en contra del professorat, l’alumne titllat de conflictiu, no ho seria tant si fos tractat de manera diferent. Amb això tampoc no vull dir que ens hàgim d’agenollar davant d’ells i que els hàgim de deixar fer el que vulguin. Precisament aquest tipus d’alumnat necessita més dedicació que qualsevolal altre perquè, segurament, és la dedicació que li falta a casa seva i nosaltres, ja que en tenim l’oportunitat, l’hem de veure amb uns altres ulls, observar-lo amb tota la nostra capacitat empàtica, i intentar ajudar-lo amb les eines que tenim a l’abast i, sobretot, posar en marxa la nostra part més humana.

Quan un alumne capta que se’l respecte, que se’l protegeix (no que se’l sobreprotegeix), que se li ofereix ajuda i que se’l té en compte i que no se’l tracta com al típic alumne conflictiu que sempre molesta i del qual no se’n podràtreure res, ni se n’espera res, respon bé, gairebé sempre. M’agrada parlar sobre aquest tema perquè no en parl des d’un punt de vista teòric, sinó des d’un punt de vista totalment pràctic.

L’alumne titllat de conflictiu, moltes de vegades, és vist com un provocador, maleducat i com un agressor i això, crea un clima de crispació. En el moment en què el vegem com una persona sense recursos, amb poques habilitats socials i víctima de la vida que li ha tocat viure, les coses canviran, segur. Per què? Perquè el voldrem ajudar i no només amonestar i treure de classe per llevar-nos el problema del damunt.

És veritat que sempre hi haurà aquell alumne impossible, amb el qual ja no es pugui fer res, però abans d’arribar a n’aquesta conclusió, s’ha de recórrer un llarg camí, un camí de coneixença d’aquest alumne, de la seva situació, de la seva problemàtica i tractar-lo segons les seves necessitats.

Per tot això, perquè primer s’ha de pensar amb l’alumnat abans que amb nosaltres mateixos, aquesta professió necessita ser estimada com la cosa més preuada d’aquest món.