Reflexions

                 Crec que una de les coses més complicades que han de ser capaces de fer aquelles persones que tenen la sort de ser pares és la d'evitar al màxim que els seus problemes personals puguin influir els seus fills. La vida, a vegades, es pot posar difícil, i això no ha de quedar reflectit en els més petits que han de seguir gaudint de la seva innocència i estat de felicitat permanent.

                 Evidentment, hi ha algunes coses que és inevitable que no trastoquin l'ambient familiar com, per exemple, una malaltia, supòs que el millor serà tractar el tema a casa amb el màxim de naturalitat possible, però n'hi ha d'altres que sí que es pot evitar que arribin a  tota la família com els  problemes a la feina, els econònimcs o els matrimonials, tanmateix moltes de vegades els tres van lligats.

                Hi ha nins que estan tristos, angoixats i sense ganes de jugar en una edat en la qual les preocupacions dels adults no haurien d'existir, perquè això ja els arribarà quan sigui l'hora. El pitjor de tot és que molts d'aquests pares ni tan sols s'adonen que estan traspassant la seva problemàtica als seus fills i els estan empaltant d'un estat d'infelicitat innecessari.

               Voldria fer una alabança, per tant, a tots aquells pares que els toca viure moments complicats, pel que sigui, però fan el possible perquè els seus fills ho visquin de la millor manera possible i segueixin essent el més important de tot, per damunt del benestar propi. Problemes sempre n'hi pot haver, l'important és com viure'ls i la manera que s'adopta per superar-los.

D’assignatura os, a lúdica i divertida, escrit d'en Joan Lladonet publicat al Diari de Balears

Aquí teniu un escrit molt interessant sobre els mètodes del professorat. Si s'aplicassin mètodes diferents dels tradicionals, la cosa aniria molt millor perquè l'alumnat estaria motivat i faria més feina, sens dubte- Avui en dia, amb les noves tecnologies a l'abast, no tenim excusa, ni el professorat, ni l'alumnat. Tothom a fer feina, i amb gust.

                        

Qui no recorda amb temor haver de sortir a la pissarra durant les classes de matemàtiques o esperar la nota d'un examen? Aquesta assignatura era o és la més temuda per l'alumnat. Un professor que explicava i omplia la pissarra de nombres, lletres i operacions en pocs minuts, que només era seguit per uns quants alumnes de la classe, era un fet habitual. Les famílies que podien pagaven un professor particular als seus infants. La dificultat de l'assignatura duia aparellada una major disciplina a la classe. És indubtable que la metodologia que s'utilitzava era equivocada.

Des que un infant s'aixeca cada matí fins que se'n va a dormir, el seu cap està farcit de nombres, hipòtesis, preses de decisions, càlculs, etc., com per exemple conèixer i entendre els horaris escolars, saber a quina hora ha de sortir de casa per arribar puntual a l'escola, quants dies falten per a l'aniversari o per arribar a la setmana blanca, quines possibilitats té de comprar el jersei que li agrada amb els seus estalvis, quants anys, mesos o dies té ell o altres familiars, marcar una ruta en un plànol, etc.

S'ha de fer possible que qualsevol alumne aprengui a desenvolupar-se dins la vida i no perdre el temps de la classe a fer innombrables comptes, com es feien amb els quaderns Rubio. Molts d'objectes que ens envolten (tassons, pilotes, tubs, llaunes de begudes, edificis, peces de trencaclosques, taulers de jocs, etc.) seran útils per entendre la geometria. El secret de l'aprenentatge de les matemàtiques és saber convertir-les en divertides i màgiques. Es pot aprendre utilitzant jocs numèrics i d'enginy, transformacions geomètriques i resolució d'enigmes mitjançant càlculs matemàtics. És indubtable que es pot utilitzar una metodologia lúdica per a les matemàtiques sense perdre ni un gram de rigor científic.

                                                                                       Joan Lladonet

Joana Raspall, la poetessa dels infants!

 Des del blog de Bib.Botó (blog del Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya) han llençat per a fer-li un més que merescut homenatge a la poetessa Joana Raspall: Novembre poètic amb Joana Raspall. Joana és bibliotecària i escriptora. Una altra característica d'aquesta escriptora és l'amor als nins i per això escriu poemes per a ells, encara que també n'escriu per a adolescents i per a adults.

Aquí trobam  uns versos delicats i dedicats als lectors de poesia, en homenatge a tots nosaltres:

Al lector de poemes

(Joana Raspall)

Llegeix a poc a poc.
El vers té pes i ales;
endinsa al fons del cor
i forja les sagetes
que vencen temps i espai.
Respira a poc a poc
l’embruix de les paraules,
i fes-te’n un tresor
de ritme i harmonia
que ja no et prendran mai.

La il·lustració és de Marina Marcolin

Tots els infants neixen motivats...

   

    Els infants neixen motivats per a fer totes les coses, per a conèixer, per a investigar, per a ensumar, per a participar, per a llegir, per a cantar, per a aprendre... i la base d'aquesta motivació és fer-ho davant dels pares ja que cerquen la seva aprovació constantment. 

   Aquest escrit el faig després de veure la gran motivació amb què es desperta el meu fill de dos anys per viure el dia al màxim i conèixer coses noves. Tot i que també coneix el mal humor, a l'hora d'acceptar alguna petita frustració, sempre mostra entusiasme pels moments que viu i, el més important, aquest entusiasme i felicitat existeixen quan ho comparteix amb els seus pares i familiars. Això vol dir que necessita la nostra atenció i aprovació constants per assaborir les seves vivències i els seus petits èxits. Un exemple d'un petit èxit seu seria torcar-se la boca després de menjar. Un gest tan rutinari sempre és bo que sigui valorat pels pares i, el més important, que ell se senti valorat i amb energia per a seguir aprenent i volent fer les coses bé. Per tant, consider que és important valorar les petites coses que fan els petits, per insignificants que siguin, perquè això els fa molt feliços.

    I per què poden arribar a perdre aquesta motivació per a fer les coses? Tot i que depèn del propi caràcter, una part responsable important són els pares que, inmersos en les preocupacions quotidianes, moltes vegades no paren esment a les necessitats d'atenció dels seus fills i no valoren suficient els petits reptes que van aconseguint. Sobretot quan els fills van creixent ja que pareix que no necessiten tanta d'atenció, però cada vegada en necessiten més.

     A l'institut ens trobam fracàs escolar per aquesta manca de motivació. Nins que no tenen ganes de fer res, sense esma, i que es veuen incapaços de fer una o amb un tassó. En realitat, no són conscients de les capacitats que tenen i de les coses que poden arribar a fer molt bé. Arrosseguen una baixa autoestima que no els deixa concentrar-se, ni exigir-se a si mateixos. Són insegurs i així fan les feines, quan les fan, de manera insegura. 


     Ben cert és que aquests nins varen néixer motivats per a aprendre, però el decurs de la vida i diferents situacions personals els ha duit a no mostrar interès per res. Són víctimes de la vida que els ha tocat viure, fins i tot aquells que tenen una família benestant, però que tal vegada no ha valorat prou els petits esforços quan era el moment, entre altres causes que hi pugui haver.


      Això vol dir que sempre s'han de responsabilitzar els pares de tot el que passa als seus fills? Evidentment no, però tot el que es pugui evitar sempre anirà bé i tot el que es pugui saber à priori, també.


      


      


    

Diferents reflexions sobre la comunicació...

                 Sempre he pensat que la comunicació és el motor de qualsevol relació humana. És totalment necessària a les relacions de parella, d'amistat, entre germans i germanes, entre pares i fills, entre el professorat i l'alumnat, en definitiva... entre les persones. I no estic parlant només de la comunicació que s'estableix entre els sers humans quan parlen entre ells, sinó també d'aquella comunicació que es pot arribar a establir, entre les persones, sense necessitat de parlar-se.

                La comunicació és un concepte molt ampli que es podria tractar sota diferents punts de vista. En aquest escrit, voldria fer referència a la importància d'aquesta entre pares i fills. Els pares són els responsables que, entre ells mateixos i els seus fills, hi hagi una bona comunicació.

                 Si ho pensam bé, la comunicació entre una mare i el seu fill comença ja en el ventre matern. Mare i fill, intercanvien informació constantment i sense haver de fer cap esforç. El petit pot captar si la mare estar tranquil·la o nerviosa, o si està contenta o trista i, a la inversa, la mare sap quan el petit dorm, si té fam o si està nerviós. Són coses extraordinàries de la naturalesa. Des dels primers moments de vida de l'infant, la comunicació brilla per la seva presència. La mare entén el que el seu fill demana a través de la seva mirada o dels seus gestos. I no en parlem del lligam comunicatiu que s'estableix en el moment de l'alletament, l'he viscut i és una de les coses més meravelloses d'aquesta vida. El pare també es comunica, amb el seu fill, sense necessitat de paraules, evidentment.

              Aquesta bona comunicació primària que s'ha establert entre els pares i el seu fill no s'ha de perdre en el moment en què el fill comenci a parlar. I sol passar... El fill no necessita que únicament se li donin ordres i ja està, sinó que necessita entendre el per què de la rebuda d'aquestes ordres o negatives a les seves peticions. Per exemple, quan el meu fill de dos anys em demana, insistentment, un plàtan a les 19h de l'horabaixa, tot i ser encara molt petit, li dic que no, però sempre amb l'explicació pertinent al darrera. Li dic: No perquè prest és l'hora de sopar i llavors no tendràs fam, i t'espera un soparet molt bo. I així en totes les coses que demana. Moltes de vegades són respostes que obviam perquè les tenim com a molt clares, però ells no, i necessiten una explicació de tot. Se solen rebotar davant un NO rotud, fins i tot els més petits. Això de: Perquè ho dic jo i s'ha acabat, ja no funciona, en realitat, no ha funcionat mai.

                Aquesta comunicació anirà progressant així com el petit es vagi fent gran i permetrà que la relació sigui cada vegada més estreta. Puc dir-vos que gaudesc d'una molt bona comunicació amb els meus pares i mai no m'ha faltat una explicació quan l'he necessitada, i això és el que vull viure amb el meu fill.

               Per acabar, voldria dir que el símptoma més clar que una relació, sigui del tipus que sigui, viu un bon moment és la comunicació sense paraules, la del gest, la visual, la del tacte, la dels sentits, aquella en què les paraules, senzillament, sobren.

            

Els dos primers anys de vida d'un infant, determinaran el seu caràcter quan arribi a l'edat adulta

seu 

                  
         Sempre he sentit a dir que els dos primers anys de vida d'un infant són molt importants i en determinaran, d'una manera definitiva, el caràcter i la personalitat quan arribi a l'edat adulta.

         Per això, i coincidint amb el fet que el meu fill tot just acaba de complir els dos anys, i tenint en compte que tots els infants neixen amb uns determintats gens que en condicionaran la seva manera de ser, voldria reflexionar sobre la importància de la nostra actuació a l'hora de demostrar-li el nostre amor.

          L'estimació no només l'hem de manifestar amb paraules o amb besades, no és suficient. Està clar que aquesta estimació és un sentiment que es té envers un fill. És sentir la seva unicitat, i estimar-la. Romandre oberts a la meravella que hi ha en ell, malgrat les tensions passatgeres. De fet, a mi em passa sovint, cada cosa que fa, diu o expressa em sorprèn, m'admira i m'enlluerna. Ell, això ho percep, i tant que ho percep, i el fa feliç i li dóna seguretat. Per percebre aquestes petites coses dels infants els hem d'observar, hem d'aturar el temps i dedicar-nos-hi. Moltes vegades pareix que ells no s'adonen i que no ho valoren, però sí, s'adonen de tot.

           Tot el que he escrit al paràgraf anterior és molt bonic, sobretot si es duu a la pràctica, però sabem que  és complicat. Hem de ser conscients que aquesta estimació, moltes de vegades, es perd pel camí i no els arriba com cal. Com és possible? La vida quotidiana amb els infants ens fa oblidar el miracle representat per cada un d'ells. Tot i estar disposats a donar la vida per ells, molt sovint els deixam de banda, sigui pel que sigui.

           Qualsevol esforç que facem per augmentar la nostra capacitat d'estimació quedarà reflectit en l'autoestima del nostre fill. D'aquí la importància de les nostres actuacions i de la manera de relacionar-nos amb ells. L'autoestima és sinònim de felicitat i si podem posar el nostre granet d'arena per ajudar el nostre fill a tenir-ne, ho hem de fer, però n'hem de saber.

            Tot el que viu l'infant en aquesta etapa seran els ciments que més endavant ajudaran a construir el seu caràcter. És importan deixar que s'expressin, investiguin, facin i desfacin i que visquin les seves pròpies emocions com plorar i riure, així trobaran allò que els dóna benestar. És important que plorin, per tant és bo deixar-los plorar, per descobrir després el riure.

            Per acabar, i sempre des de la meva humil opinió i recerca sobre aquest camp, voldria dir que tots els infants necessiten sentir-se estimats i valorats. I, com més digne de ser estimat se senti l'infant, serà més probable que actuï de manera satisfactòria, ja que s'agradarà a si mateix.

          

      

      

 

Magnífic poema...

Ens trobam davant d'un poema breu que associa el pas del temps amb la terra...

En els temps que corren, un poema que parla d'arrels l'he de penjar al meu blog perquè quedi en el record.

Cultius  de la memòria.

Terra  fructífera

on ha arrelat  el blat

i les  prunes més  dolces.

No siguis erm

de reminiscències.

Plantarem noves llavors,

i estrenarem  diversitat

també  en els  records.

 Carme Rosanas