Tots els infants neixen motivats...

   

    Els infants neixen motivats per a fer totes les coses, per a conèixer, per a investigar, per a ensumar, per a participar, per a llegir, per a cantar, per a aprendre... i la base d'aquesta motivació és fer-ho davant dels pares ja que cerquen la seva aprovació constantment. 

   Aquest escrit el faig després de veure la gran motivació amb què es desperta el meu fill de dos anys per viure el dia al màxim i conèixer coses noves. Tot i que també coneix el mal humor, a l'hora d'acceptar alguna petita frustració, sempre mostra entusiasme pels moments que viu i, el més important, aquest entusiasme i felicitat existeixen quan ho comparteix amb els seus pares i familiars. Això vol dir que necessita la nostra atenció i aprovació constants per assaborir les seves vivències i els seus petits èxits. Un exemple d'un petit èxit seu seria torcar-se la boca després de menjar. Un gest tan rutinari sempre és bo que sigui valorat pels pares i, el més important, que ell se senti valorat i amb energia per a seguir aprenent i volent fer les coses bé. Per tant, consider que és important valorar les petites coses que fan els petits, per insignificants que siguin, perquè això els fa molt feliços.

    I per què poden arribar a perdre aquesta motivació per a fer les coses? Tot i que depèn del propi caràcter, una part responsable important són els pares que, inmersos en les preocupacions quotidianes, moltes vegades no paren esment a les necessitats d'atenció dels seus fills i no valoren suficient els petits reptes que van aconseguint. Sobretot quan els fills van creixent ja que pareix que no necessiten tanta d'atenció, però cada vegada en necessiten més.

     A l'institut ens trobam fracàs escolar per aquesta manca de motivació. Nins que no tenen ganes de fer res, sense esma, i que es veuen incapaços de fer una o amb un tassó. En realitat, no són conscients de les capacitats que tenen i de les coses que poden arribar a fer molt bé. Arrosseguen una baixa autoestima que no els deixa concentrar-se, ni exigir-se a si mateixos. Són insegurs i així fan les feines, quan les fan, de manera insegura. 


     Ben cert és que aquests nins varen néixer motivats per a aprendre, però el decurs de la vida i diferents situacions personals els ha duit a no mostrar interès per res. Són víctimes de la vida que els ha tocat viure, fins i tot aquells que tenen una família benestant, però que tal vegada no ha valorat prou els petits esforços quan era el moment, entre altres causes que hi pugui haver.


      Això vol dir que sempre s'han de responsabilitzar els pares de tot el que passa als seus fills? Evidentment no, però tot el que es pugui evitar sempre anirà bé i tot el que es pugui saber à priori, també.


      


      


    

Diferents reflexions sobre la comunicació...

                 Sempre he pensat que la comunicació és el motor de qualsevol relació humana. És totalment necessària a les relacions de parella, d'amistat, entre germans i germanes, entre pares i fills, entre el professorat i l'alumnat, en definitiva... entre les persones. I no estic parlant només de la comunicació que s'estableix entre els sers humans quan parlen entre ells, sinó també d'aquella comunicació que es pot arribar a establir, entre les persones, sense necessitat de parlar-se.

                La comunicació és un concepte molt ampli que es podria tractar sota diferents punts de vista. En aquest escrit, voldria fer referència a la importància d'aquesta entre pares i fills. Els pares són els responsables que, entre ells mateixos i els seus fills, hi hagi una bona comunicació.

                 Si ho pensam bé, la comunicació entre una mare i el seu fill comença ja en el ventre matern. Mare i fill, intercanvien informació constantment i sense haver de fer cap esforç. El petit pot captar si la mare estar tranquil·la o nerviosa, o si està contenta o trista i, a la inversa, la mare sap quan el petit dorm, si té fam o si està nerviós. Són coses extraordinàries de la naturalesa. Des dels primers moments de vida de l'infant, la comunicació brilla per la seva presència. La mare entén el que el seu fill demana a través de la seva mirada o dels seus gestos. I no en parlem del lligam comunicatiu que s'estableix en el moment de l'alletament, l'he viscut i és una de les coses més meravelloses d'aquesta vida. El pare també es comunica, amb el seu fill, sense necessitat de paraules, evidentment.

              Aquesta bona comunicació primària que s'ha establert entre els pares i el seu fill no s'ha de perdre en el moment en què el fill comenci a parlar. I sol passar... El fill no necessita que únicament se li donin ordres i ja està, sinó que necessita entendre el per què de la rebuda d'aquestes ordres o negatives a les seves peticions. Per exemple, quan el meu fill de dos anys em demana, insistentment, un plàtan a les 19h de l'horabaixa, tot i ser encara molt petit, li dic que no, però sempre amb l'explicació pertinent al darrera. Li dic: No perquè prest és l'hora de sopar i llavors no tendràs fam, i t'espera un soparet molt bo. I així en totes les coses que demana. Moltes de vegades són respostes que obviam perquè les tenim com a molt clares, però ells no, i necessiten una explicació de tot. Se solen rebotar davant un NO rotud, fins i tot els més petits. Això de: Perquè ho dic jo i s'ha acabat, ja no funciona, en realitat, no ha funcionat mai.

                Aquesta comunicació anirà progressant així com el petit es vagi fent gran i permetrà que la relació sigui cada vegada més estreta. Puc dir-vos que gaudesc d'una molt bona comunicació amb els meus pares i mai no m'ha faltat una explicació quan l'he necessitada, i això és el que vull viure amb el meu fill.

               Per acabar, voldria dir que el símptoma més clar que una relació, sigui del tipus que sigui, viu un bon moment és la comunicació sense paraules, la del gest, la visual, la del tacte, la dels sentits, aquella en què les paraules, senzillament, sobren.

            

Els dos primers anys de vida d'un infant, determinaran el seu caràcter quan arribi a l'edat adulta

seu 

                  
         Sempre he sentit a dir que els dos primers anys de vida d'un infant són molt importants i en determinaran, d'una manera definitiva, el caràcter i la personalitat quan arribi a l'edat adulta.

         Per això, i coincidint amb el fet que el meu fill tot just acaba de complir els dos anys, i tenint en compte que tots els infants neixen amb uns determintats gens que en condicionaran la seva manera de ser, voldria reflexionar sobre la importància de la nostra actuació a l'hora de demostrar-li el nostre amor.

          L'estimació no només l'hem de manifestar amb paraules o amb besades, no és suficient. Està clar que aquesta estimació és un sentiment que es té envers un fill. És sentir la seva unicitat, i estimar-la. Romandre oberts a la meravella que hi ha en ell, malgrat les tensions passatgeres. De fet, a mi em passa sovint, cada cosa que fa, diu o expressa em sorprèn, m'admira i m'enlluerna. Ell, això ho percep, i tant que ho percep, i el fa feliç i li dóna seguretat. Per percebre aquestes petites coses dels infants els hem d'observar, hem d'aturar el temps i dedicar-nos-hi. Moltes vegades pareix que ells no s'adonen i que no ho valoren, però sí, s'adonen de tot.

           Tot el que he escrit al paràgraf anterior és molt bonic, sobretot si es duu a la pràctica, però sabem que  és complicat. Hem de ser conscients que aquesta estimació, moltes de vegades, es perd pel camí i no els arriba com cal. Com és possible? La vida quotidiana amb els infants ens fa oblidar el miracle representat per cada un d'ells. Tot i estar disposats a donar la vida per ells, molt sovint els deixam de banda, sigui pel que sigui.

           Qualsevol esforç que facem per augmentar la nostra capacitat d'estimació quedarà reflectit en l'autoestima del nostre fill. D'aquí la importància de les nostres actuacions i de la manera de relacionar-nos amb ells. L'autoestima és sinònim de felicitat i si podem posar el nostre granet d'arena per ajudar el nostre fill a tenir-ne, ho hem de fer, però n'hem de saber.

            Tot el que viu l'infant en aquesta etapa seran els ciments que més endavant ajudaran a construir el seu caràcter. És importan deixar que s'expressin, investiguin, facin i desfacin i que visquin les seves pròpies emocions com plorar i riure, així trobaran allò que els dóna benestar. És important que plorin, per tant és bo deixar-los plorar, per descobrir després el riure.

            Per acabar, i sempre des de la meva humil opinió i recerca sobre aquest camp, voldria dir que tots els infants necessiten sentir-se estimats i valorats. I, com més digne de ser estimat se senti l'infant, serà més probable que actuï de manera satisfactòria, ja que s'agradarà a si mateix.

          

      

      

 

Magnífic poema...

Ens trobam davant d'un poema breu que associa el pas del temps amb la terra...

En els temps que corren, un poema que parla d'arrels l'he de penjar al meu blog perquè quedi en el record.

Cultius  de la memòria.

Terra  fructífera

on ha arrelat  el blat

i les  prunes més  dolces.

No siguis erm

de reminiscències.

Plantarem noves llavors,

i estrenarem  diversitat

també  en els  records.

 Carme Rosanas

La situació sociolingüística a Mallorca ha millorat els últims temps? Crec que no...

   Aquest any he fet feina a un institut de poble i he gaudit molt de poder sentir la meva llengua, la catalana, a totes hores. La diferència ha estat notable ja que sempre havia fet feina a instituts de Palma o de la costa i la llengua vehicular dels centres, tot i que hauria de ser la catalana, era la castellana, i això dificultava molt la feina, tenint en compte que som professora de llengua catalana i la seva literatura.

   El professorat sempre s'ha de guanyar l'alumnat, pel simple fet de ser-ho. El professorat de llengua catalana, també ens l'hem de guanyar, però no només pel fet de ser professors, sinó també pel fet de ser professors de llengua catalana, una assignatura que sol ser molt rebutjada en segons quines zones de Mallorca.

   Als instituts de poble això no passa, però apareixen altres problemes que deixen molt clara la situació sociolingüística actual de la nostra llengua. Ha millorat? Pens que no.

   Si als instituts de costa has de lluitar perquè, com a mínim, l'alumnat se't dirigeixi a classe en català,  als instituts de poble, encara que la situació sigui molt diferent, has d'explicar, encara, que el mallorquí és un dialecte del català. Molts són els alumnes que estan en contra d'aprendre llengua catalana, voldrien aprendre llengua mallorquina. A part d'això, també te trobes amb la trista situació de tenir nou nins mallorquins i un nin sudamericà que entén perfectament la nostra llengua i quan parla, la resta passa a parlar en castellà, tenint molt clar que sinó seria una falta de respecte. Per no contar-vos el que costa que deixin de dir alguns barbarismes, ja que els tenen tan interioritzats que els senten com a propis i pensen: "Però si ho hem dit així tota la vida".

   Crec que tot el que he explicat és símptoma d'una situació anormal i negativa per a la nostra llengua. Per a alguns no hauré dit res de nou, tot això ja se sap des de fa temps, però n'hi haurà d'altres que diran que som derrotista i que la situació no està tan malament. I sí que ho està, principalment per la manca de conscienciació lingüística i per l'autoodi, molts el pateixen sense ni adonar-se'n.

   Som els propis catalans els qui hem de defensar el que és nostre, però molts no ho fan i es necessita aquesta unió, la unió fa la força. No conec cap andalús que no defensi la seva cultura per damunt de tot, en canvi sí conec molts de mallorquins que passen de la seva. Si a tot això li afegim la situació política i econòmica actual, ens adonam que es necessita un canvi, el problema és que els que ens adonam de la necessitat d'aquesta canvi sempre som els mateixos i així, no arribam enlloc.

  Com pot canviar la situació si no canvia la consciència del poble? Si algú té la resposta ja sap el que ha de fer.

  Ara que... jo estic contenta de tenir-la aquesta consciència i caminar, menjar, dormir, beure i estimar... en català.
   

  

    

Et sento, et respiro, t'estimo... Poema preciós... Quan estimar no és fàcil...

Ens trobam davant d'un poema ple de sentiments, enigmàtic, amb grans metàfores, bones d'entendre. D'un amor desitjat però complicat. Quan estimar no és fàcil... Gràcies Onatge.

Et sento, et respiro

però no llaurem junts.

L’aixada dels sentiments

troba moltes pedres i poca terra.

Estimar no és un camí,

no és un estel volador,

no és un poema en paper de lluna,

no és una flama d’amor,

potser és viure i renéixer a l’interior,

i fondre dos ecos en la mateixa paraula,

no desfullar els dies i viure’ls en flor,

i sentir el crit de viure a dos.

No deixar que la teòrica

ens faci oblidar la pràctica,

el dia a dia i sempre.

Et sento, et respiro, t’estimo,

i només et puc oferir

totes les mancances d’home,

inclosa la tendresa,

però t’estimo, no com un home,

t’estimo com sóc jo...

onatge

Educar no ha de ser sinònim de prohibir, ha de ser sinònim d'ensenyar responsabilitat

Moltes vegades associam la paraulaeducació a prohibició  i, tot i que els infants quan són petits, necessiten d'aquestes prohibicions per la seva integritat física, quan creixen, funcionen molt millor amb el raonament que no pas amb una prohibició.

Amb això no vull dir que no se'ls hagin de prohibir coses, és clar que sí, però és important basar la nostra tasca educativa en ensenyar-los a ser responsables i  a saber quan una cosa no s'ha de fer, no perquè estigui prohibida, sinó perquè el seu coneixement els diu que no s'ha de fer, per tal cosa o per tal altra.

La paraula  prohibició  crida els subjectes que estan en procés de creixement a les ganes de rebel·lió,  a uns més que a uns altres, però normalment, sobretot a l'etapa de l'adolescència, a les ganes de dur a terme la transgressió d'aquestes normes. Per què? Perquè és divertit, perquè és una manera d'autoreafirmar-se com a persones, de cridar l'atenció, de sentir-se diferents, de sentir-se majors, de rebutjar el món adult...

La millor opció és la comunicació, com sempre, a través de la qual es podran transmetre valors importants per a la vida d'una persona que viu en societat.

Un exemple que explica el que vull dir amb tot això:
Un professor o una professora de secundària es troba davant un grup d'alumnes. El professor o professora ha de sortir un moment de classe. Quan torna, la classe està desbaratada, alguna taula pel terra, etc... El professor o professora decideix no castigar el grup, sinó fer-lo reflexionar. Els diu que ja són grans i que els vol tractar segons l'edat que tenen, però que l'actitud mostrada no equival a la maduresa que haurien de tenir. Els diu que se'ls ha de poder donar llibertat, sense que es converteixi en llibertinatge i els explica que, si veu que no els pot deixar sols perquè fan desastres, sempre hauran d'estar vigilats pel professorat, i no podran gaudir de moments sense la figura de l'adult.

Com que tot això els ho diu amb bones paraules, l'alumnat escolta amb atenció. S'adona que si la pròxima vegada que el professorat el deixa sol es porta malament, sempre estarà sota vigilància, per tant, sap el que ha de fer la propera vegada. El professor o professora tot això ho té molt clar i sap que, després della xerrada, han après alguna cosa, la responsabilitat de portar-se bé, encara que no hi hagi cap adult.
Això és educar... És lògic no poder deixar un grup d'adolescents sol durant un determinat temps? Un grup d'alumnes demostra la seva educació, precisament, quan està sol. Clar que és molt més fàcil el càstig ràpid i efectiu de tot el grup i dir-los que no estaran sols mai més, però l'alumant no aprèn, sinó que encara li augmenten les ganes de rebel·lar-se.

Explicar-se, donar-se a entendre, parlar de les coses i no únicament prohibir... són les claus per a una bona comunicació entre l'educador i l'educand i per a una bona educació, com a resultat.