Color de novembre

         He trobat aquest poema en un blog de literatura infantil i juvenil i l'he trobat espectacular i adient en el mes que estam, evidentment. Un mes marronenc, tenyit de pluja fosca que fa treure les mantes i els abrics de l'armari. La conjugació imatge i poema és increïble. Au, perquè també en gaudiu! Tot i que aquest mes de novembre estigui essent tan estiuenc! Pots triar tu la imatge adient per a aquest poema? 

                     

Color de novembre

(Josep Sebastià Pons)

Quan l'aire afluixa els pins i fa girar
el bàlsam de la branca tenebrosa,
novembre, a la finestra pots mirar!
El cel és com un vidre rosa.
Teulats molls de claror, color de vi.
S'allisa una fumera esperitada.
La mar a vespre deu tenir
una profunda morada.

El retorn a les meves arrels...

              Ara ja fa un poc més d'un any que ens vàrem instal·lar a Campos i estic contenta de veure que va ser una molt bona decisió. Implicà un canvi radical d'estil de vida que ara agraïm molt.

              Tota la meva vida havia viscut a la ciutat i no m' imaginava que la vida a un poble m'agradaria molt més. A això s'hi han d'afegir els valors sentimentals que m'uneixen a aquest poble en concret,  ja que és el poble on varen néixer i créixer els meus pares i on hi tenim gairebé tota la família, dic gairebé perquè també en tenim de propera a Palma i a Barcelona. Ha significat el retorn a les meves arrels i això no té preu, sobretot en els temps que corren.

              Una de les coses que em fa feliç de viure al poble és la manera en què viurà i creixerà el nostre fill. És un sistema de vida molt diferent al d'una ciutat, més lliure, més sa, més familiar, més arrelat a la cultura, als costums, i més tranquil. Estic convençuda que aquest fet determina en gran mesura la personalitat de les persones i n'augmenta la seva qualitat de vida.

               El fet que treballi al poble també ha fet que ens hàgim adaptat molt més ràpid. Personalment, m'he sentit molt ben rebuda i he conegut algunes persones que s'han convertit en grans amistats.

              Una cosa que m'agrada moltíssim és l'aroma nocturna que desprèn aquest poble, ajuda a convertir-lo en un poble càlid, acollidor, amb certs tocs nostàlgics que el fa especial.

              A la nostra arribada alguna gent que no em coneixia sempre se'm dirigia en castellà, la qual cosa em sorprenia i em demostrava que hi ha molta de feina a fer en aquest sentit. Però aquest no és el tema del meu escrit d'avui. Això sí, en aquests moments ara ja tothom em parla en mallorquí, la qual cosa m'alegra.

              El jovent d'un poble no és millor que el jovent d'una ciutat, evidentment, però els seus valors són diferents i el seu modus vivendi ens agrada més, i és el que volem per al nostre fill.

Vesprada de divendres: sense avorriment amb un somriure, una poesia i excel·lent companyia

   He trobat aquest poema  que m'ha entendrit el dia, perquè parla del que és realment important a la vida. Els divendres horabaixa poden arribar a ser molt actius, es pot anar al cinema, o a qualsevol altra banda, però res ens omplirà tant com passar-lo a casa observant, jugant o llegint amb el petit. 

 

   M'ha recordat aquells dies quan el meu fill era encara un nadó, i em podia passar hores i hores observant-lo mentre dormia, és increïble...

Vesprada

(Dani Espresate)

I aquí ho tens,
sense res més a dir,
una vesprada de divendres més
al costat del coixí.

Pensant entre lletres,
somiant entre fils,
barrejant idees
dins un únic sentit.

I sense mastegar
amb poc menys d'un bocí,
et crees quilos d'històries,
però cap d’elles té fi.

Comences un llibre,
Acabes en vers,
i tot et fa riure
pensant que és pervers.

Et dediques un somni,
realment és dolent,
tanques bé la finestra
i no surts al carrer

I la gent mentre passa
impassible et somriu,
et diu allò que tant ànsies,
no ets sols un motiu.

Penses que tot gira,
que res para,
que tot crida
i res té màgia.

Aleshores el veus,
dins el bressol,
que per allò has viscut,
i et mira als ulls, -sols-.

Et toca amb innocència complida,
et crida la infantesa no existida,
et somriu entre fades de carícies,
i crida que vol (altra vegada)
el teu somriure.

I el petit és allí,
sense res més a dir,
una vesprada de divendres més
al costat del coixí.

Educar l'esperit crític i reivindicatiu dels més joves. PELS NOSTRES DRETS!

                           
             Dissabte vàrem assistir amb la família a una manifestació en defensa dels nostres drets com a ciutadans, en defensa dels nostes drets lingüístics, en defensa dels nostres drets com a treballadors de l'administració pública, en definitiva, en defensa dels nostres drets com a persona. Ens va agradar molt l'ambient que s'hi respirava, gens crispat, ja que el dret a queixar-nos ens fa sentir millor i perquè ens manifestàvem des del respecte, l'educació i el civisme, a mode de festa.

             Vàrem decidir anar-hi amb el petit perquè sabíem que era un acte pacífic i perquè, tot i la seva curta edat, pensam que és molt important per als seus futurs valors. I vàrem fer bé, perquè ell ho va viure com una festa. Hi havia batucada i un grup de dimonis, que tot i ser reivindicatius, convertien la manifestació en una revetlla de Sant Antoni. És extraordinari veure gent que encara fa les coses per pròpia convicció, i canvia un dissabte tarda de cinema o de gresca, per aquests tipus d'actes.

             Tota aquesta moguda em va fer reflexionar com a professora també. Pens que hem d'educar l'alumnat en l'esperit crític. Els hem d'ensenyar com va el món i han de tenir unes idees bàsiques de política, ja que mou el món. Encara que no ens agradi, la política i l'educació van íntimament lligades.

            Hem d'aprendre a ser ciutadans de primera, ciutadans preocupats pel nostre futur i pel futur dels nostres fills, preocupats per la nostra llengua i cultura, per les desigualtats socials, i hem d'aprendre a comunicar-ho als nostres fills, a ensenyar-los a través de l'exemple, a obrir-los els ulls quan tenguin l'edat adequada i sobretot, hem de fer tots els possibles perquè formin el seu propi esperit reivindicatiu. Aquesta és una més de les moltes labors que tenim com a educadors.

        
        

  

Responsables, en certa mesura, dels seus somriures...

               Fa molt de temps que no actualitzo el meu blog i trob que ja comença a ser hora. Realment el desig de fer-ho és el que m'ha empès a escriure-hi i no el sentit de l'obligació.

              M'agradaria fer un parell de reflexions sobre el que més m'agrada, les qüestions d'educació. La veritat és que he de dir que no aconseguesc ser molt objectiva, i tampoc no ho pretenc, ja que la faceta de mare em guia molt en tots els meus escrits.
              Avui m'agradaria parlar sobre la importància dels estímuls que rep l'infant de la gent que l'envolta, i de l'enorme necessitat de sentir el reforç positiu d'aquesta mateixa. Els pares tenim el paper protagonista en aquest sentit, ja que el nostre, és el reforç positiu que més necessita. Actua cercant la nostra aprovació, i és una cosa normal, natural i lògica. I, precisament és aquesta necessitat d'aprovació la que motivarà l'infant a fer les coses bé, i provocarà satisfaccions per a ambdues parts. De fet, se sol funcionar així a la vida en el món adult, ens agrada fer les coses ben fetes per a nosaltres mateixos, però també necessitam l'aprovació dels altres.

              L'infant encara  necessita més aquesta aprovació i la nostra actuació diària és molt important. Cada cosa positiva feta per l'infant ha de ser valorada i reforçada. Ha de tenir ben clar que si fa les coses ben fetes els adults ho valoraran. De quina manera? Fent-li saber que ho ha fet molt bé, amb paraules, gestos, mirades, amb una abraçada, una besada... Depèn del que es tracti, però l'important és que no hem de deixar de valorar les petites coses, perquè per als petits són grans coses.
             El fet de conèixer molt bé els nostres propis fills ens ajudarà a saber quins tipus de reforços positius necessiten, i no em referesc als reforços materials, regals, etc, sinó als de les nostres paraules, dedicació i atenció. Al cap i a la fi, és el que més necessiten, atenció i sobretot, amor.

             Exemples concrets de reforç positiu en l'etapa infantil: Si el nostre fill menja de manera correcta i autònoma és important recordar-li diàriament que ho fa molt bé. Si es passa estones a la seva habitació jugant solet, també, ha de saber que els pares valoram la seva autonomia. El simple fet d'acabar un trencaclosques solet, encara que ho hagi fet ja trenta vegades, també se li ha de valorar. Evidentment, tampoc no se n'ha de fer un gra massa. Les coses noves s'han de valorar per damunt de les altres, sinó també perdria el sentit.

            No hem d'oblidar que quan aquests infants es converteixen en adolescents també necessiten el reforç positiu, sobretot per tot el que es refereix a l'estudi. El fet que hagin crescut no vol dir que no necessitin saber que estam pendents d'ells, que ens interessa tot sobre el seu món i que valoram moltíssim tots els seus progressos.



         

Reflexions

                 Crec que una de les coses més complicades que han de ser capaces de fer aquelles persones que tenen la sort de ser pares és la d'evitar al màxim que els seus problemes personals puguin influir els seus fills. La vida, a vegades, es pot posar difícil, i això no ha de quedar reflectit en els més petits que han de seguir gaudint de la seva innocència i estat de felicitat permanent.

                 Evidentment, hi ha algunes coses que és inevitable que no trastoquin l'ambient familiar com, per exemple, una malaltia, supòs que el millor serà tractar el tema a casa amb el màxim de naturalitat possible, però n'hi ha d'altres que sí que es pot evitar que arribin a  tota la família com els  problemes a la feina, els econònimcs o els matrimonials, tanmateix moltes de vegades els tres van lligats.

                Hi ha nins que estan tristos, angoixats i sense ganes de jugar en una edat en la qual les preocupacions dels adults no haurien d'existir, perquè això ja els arribarà quan sigui l'hora. El pitjor de tot és que molts d'aquests pares ni tan sols s'adonen que estan traspassant la seva problemàtica als seus fills i els estan empaltant d'un estat d'infelicitat innecessari.

               Voldria fer una alabança, per tant, a tots aquells pares que els toca viure moments complicats, pel que sigui, però fan el possible perquè els seus fills ho visquin de la millor manera possible i segueixin essent el més important de tot, per damunt del benestar propi. Problemes sempre n'hi pot haver, l'important és com viure'ls i la manera que s'adopta per superar-los.

D’assignatura os, a lúdica i divertida, escrit d'en Joan Lladonet publicat al Diari de Balears

Aquí teniu un escrit molt interessant sobre els mètodes del professorat. Si s'aplicassin mètodes diferents dels tradicionals, la cosa aniria molt millor perquè l'alumnat estaria motivat i faria més feina, sens dubte- Avui en dia, amb les noves tecnologies a l'abast, no tenim excusa, ni el professorat, ni l'alumnat. Tothom a fer feina, i amb gust.

                        

Qui no recorda amb temor haver de sortir a la pissarra durant les classes de matemàtiques o esperar la nota d'un examen? Aquesta assignatura era o és la més temuda per l'alumnat. Un professor que explicava i omplia la pissarra de nombres, lletres i operacions en pocs minuts, que només era seguit per uns quants alumnes de la classe, era un fet habitual. Les famílies que podien pagaven un professor particular als seus infants. La dificultat de l'assignatura duia aparellada una major disciplina a la classe. És indubtable que la metodologia que s'utilitzava era equivocada.

Des que un infant s'aixeca cada matí fins que se'n va a dormir, el seu cap està farcit de nombres, hipòtesis, preses de decisions, càlculs, etc., com per exemple conèixer i entendre els horaris escolars, saber a quina hora ha de sortir de casa per arribar puntual a l'escola, quants dies falten per a l'aniversari o per arribar a la setmana blanca, quines possibilitats té de comprar el jersei que li agrada amb els seus estalvis, quants anys, mesos o dies té ell o altres familiars, marcar una ruta en un plànol, etc.

S'ha de fer possible que qualsevol alumne aprengui a desenvolupar-se dins la vida i no perdre el temps de la classe a fer innombrables comptes, com es feien amb els quaderns Rubio. Molts d'objectes que ens envolten (tassons, pilotes, tubs, llaunes de begudes, edificis, peces de trencaclosques, taulers de jocs, etc.) seran útils per entendre la geometria. El secret de l'aprenentatge de les matemàtiques és saber convertir-les en divertides i màgiques. Es pot aprendre utilitzant jocs numèrics i d'enginy, transformacions geomètriques i resolució d'enigmes mitjançant càlculs matemàtics. És indubtable que es pot utilitzar una metodologia lúdica per a les matemàtiques sense perdre ni un gram de rigor científic.

                                                                                       Joan Lladonet