diumenge, 16 de maig del 2010

L'infant autònom és i serà més feliç



Un tema important que cal plantejar-nos a l’hora d’educar els nostres fills és el de la seva autonomia. El fet que siguin menuts, encara sense coneixement i indefensos fa que, moltes de vegades, els sobreprotegim i aturem, sense adonar-nos, el seu créixer.

L’excés de zel, que es pot donar tant des del costat matern com des del patern, condueix a l’extrem de la sobreprotecció que he esmentat abans. Sovint els pares no veim la biga a l’ull propi, i ens justificam amb arguments de sentiments accentuats que impliquen conductes d’excessiva preocupació. La quantitat, evidentment, és subjectiva, però establir-ne una mesura és una dificultat que amb freqüència es deixa de banda i que, no obstant, seria bo controlar.

L’infant s’ha de desenvolupar amb normalitat en un món que, contínuament, presenta dificultats a les quals a d’aprendre a fer front tot sol. És bo preveure i evitar petits accidents domèstics, però no fins al punt que no hi hagi cap possibilitat d’experimentar novetats que puguin implicar algun plor. Tot això és molt fàcil de manera teòrica, posar-ho en pràctica és més complicat, sobretot pels grans sentiments d’amor i de protecció que s’hi sumen, però és important tenir-ho ben present.

En general, aquesta sobreprotecció física condueix a la sobreprotecció alimentària, emocional educativa i de tot ordre. D’aquesta manera, demanarà sempre la presència, física o emocional dels pares. Sense voler-ho, els pares conformaran la personalitat d’un fill dèbil i vulnerable que no en tots els moments podrà accedir a ells, per la qual cosa se sentirà frustrat i arribarà, fins i tot, a culpar-los del seu fracàs, ja sigui a l’escoleta, a l’escola o a l’institut.
L’infant és un organisme viu, actiu, amb capacitats i competències innates. Cal valorar la seva activitat autònoma. Això l’ajudarà en la presa de consciència de sí mateix i el descobriment de l’entorn, així com en el seu benestar físic.

La protecció que hem de donar als nostres fills ha de ser la justa. Hem de deixar que es coneguin, que coneguin les seves limitacions, febleses, fortaleses… D’aquesta manera, podran moure’s pel món al qual estan obligats a anar-se adaptant.

És important donar la confiança a l’infant perquè faci les coses sol. Tot d’una que el nin mostri interès en fer alguna cosa de manera autònoma, li hem de donar aquesta llibertat ja que el farà evolucionar d’una manera increïble. Segur que, des de  l’any, ja voldrà agafar la cullera sol i endur-se’n el menjar a la boca, deixem que ho faci, encara que ho tiri tot pel terra per la manca de coordinació i d’equilibri, perquè aquesta és la millor manera que n’aprengui. I com aquest, podríem trobar molts més exemples.

Si el que volem és que el nostre infant se senti segur, estimat i feliç, serà important el seu grau d’autonomia, quan més elevat sigui, millor.

4 comentaris:

Antònia ha dit...

També publicat a l'indirecte.cat

Jaume Sastre Gondar ha dit...

Tota la raó Antònia, hi ha vegades que es volen sobreprotegir massa els fills i això no es bo per al seu futur. Anim i una abraçada i t'espewr al meu reco de Jaume i al meu quadern poewtic.
Un beso i una abraçada.
Jaume

onatge ha dit...

Un tema de vital importància i que tu expliques molt bé. Per ser pares no hi ha manual d'instruccions -per sort-, tampoc no hi ha pares perfectes. Juga molt el sentit comú, però ara que va tan escàs... A un fill/a no se li té de marca i assenyalar i fer seguir un camí, se l'ha d'ajudar a caminar... Que no és el mateix. De vegades ja confonem "tenir" fills amb "portar" fills al món. D'entreda els hauríem de treure no tots però sí la majoria de contes per infants, que estan plens de pors temences, mals exemples, patriarcats per totes bandes. Recordo quan la meva filla era petita el conte de la Bella i la bèstia, un moment diu. No és bon que les dones llegeixin llibres, comencen llegint i acaben tenitnt idees i pensant. Perdona que ho escric de memòria, però ho recordo bastant bé, perquè ja em va xocar molt aleshores. Als infants no els hem de robar ni hem de deixar que els robin la infància i la innocència, ja queda temps per tot.

Una abraçada autònoma.
onatge

Antònia ha dit...

Onatge, estic totalment d'acord amb tu, gràcies per enriquir el meu blog... Per cert, m'agrada molt el nom amb què t'identifiques!