Des d'abans d'estar embarassada ja sabia que voldria donar pit al meu nadó, era una opció que tenia claríssima. Durant l'embaraç, i amb els sentiments que neixen cap a la criatura, encara ho vaig tenir més clar, i així ho vaig fer. Tot i que, al llarg d'aquests nou mesos, la gent et conta de tot: Que donar el pit és molt sacrificat, que no es pot compaginar amb la feina perquè perds la llet per l'estrés, que et poden sortir ferides, fins i tot et conten la història d'aquella mare a qui, el seu nadó, li va arrencar el mugró quan ja li havien sortit les dents... Sentint aquestes peripècies, a qualsevol no se li lleven les ganes de donar pit, però no va ser el meu cas, ja que els efectes positius que dóna al petit són suficients per intentar-ho, i sobretot, perquè en tenia moltes de ganes pel vincle que es crea entre mare i fill.
En el moment just de donar a llum vaig demanar a la infermera a veure si me'l podia col·locar damunt el pit, i, a partir de llavors, no he tengut cap problema amb la lactància materna, al contrari, tot han estat beneficis. Ni se m'ha fet pesat, ni ho he trobat un sacrifici, ni m'ha causat dolor al pit, etc...
El petit està a punt de fer els 20 mesos i encara li don pit a les nits abans d'anar a dormir. És un moment íntim per als dos, i fa que la nostra relació sigui encara més especial. El millor de tot això és que, quan el nin ha tengut malament la panxeta, no hem hagut d'anar a comprar llets especials, sense sucre ni res de tot això, perquè la materna era ideal i això, ens ha donat molta de tranquil·litat perquè sabies que s'alimentava bé, tot i no poder menjar gairebé res. A més, aquest fet no li afecta en absolut la seva alimentació normal, ja que menja molt bé i li agrada tot. A casa, sempre ho hem viscut com un fet ben natural, sense complicacions i, ni tan sols quan li han sortit les dentetes al petit m'ha fet mal, sap perfectament com ho ha de fer. La naturalesa és sàvia...
El que sí he de dir és que, moltes vegades, la societat no entén que donis de mamar durant tant de temps, la gent et sol dir: -Encara li dónes pit? I et miren amb cara estranya com si estassis fent un pecat o alguna cosa poc normal. Encara que això sí que m'és igual, l'important és el petit i el que et recomana la sanitat pública és que es doni de mamar fins als 24 mesos, fins i tot ho diu la definició al Viquipèdia: "La lactància materna és l'alimentació amb la llet de la mare. L'OMS recomana com a imprescindible la lactància materna exclusiva durant els sis primers mesos de vida. Es mantindrà, introduint alimentació complementària (beikost) lenta i progressivament des dels sis mesos. L'Acadèmia Americana de Pediatria(AAP) recomana mantenir la lactància com a mínim durant el primer any. Segons l'OMS, hauria de mantenir-se la lactància materna com a mínim els dos primers anys de vida, i continuar a partir d'aquesta edat, fins que el nen o la mare vulguin, sense que hi hagi un temps límit. S'han descrit casos en els quals s'ha mantingut la lactància fins els nou anys. En alguns casos, quan s'ha deixat el nen provar altres aliments quan ell vol, s'han descrit lactàncies exclusives durant més d'un any, sense que s'hagin observat trastorns en la salut de la mare ni del lactant. De fet, els últims estudis sobre la llet materna demostren que a partir de l'any aquesta es torna més rica en greixos i altres nutrients, complementant així de manera òptima la dieta cada vegada més diversificada dels nens a partir d'aquesta edat".
En cap moment he parlat del pare de la criatura, que també hi té un paper important amb tot això, ja que pot ajudar, d'altres maneres, que aquest procés no s'arribi a fer pesat i perquè és vital que ho accepti i que n'estigui content d'aquesta opció, ja que és la tercera part del trencaclosques i la seva actuació és definitiva.
I, respecte la pregunta del títol de l'escrit, puc dir que ningú no pot decidir fins quan s'ha de donar el pit a l'infant, només els pares, i sobretot la mare, és qui ho ha de decidir. Totes les opcions són bones, fins i tot no donar pit, mentre siguin opcions triades lliurement pels pares que són els qui, vertaderament, saben el que és millor per al seu petit.
