Assaig de càntic en el temple
(Salvador Espriu - Ovidi Montllor)
Oh!, què cansat estic de la meva covarda,
vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà, on diuen que la gent és neta,
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç.
Aleshores a la congregació,
els germans dirien desaprovant:
"Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que abandona el seu indret",
mentre jo ja ben lluny, em riuria,
de la llei de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble,
Però no he de seguir mai el meu somni,
i em quedaré aquí fins a la mort,
car sóc també molt covard i salvatge,
i estimo a més amb un desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
Com ocell que deixa el niu...
4 comentaris:
Compartiré amb vosaltres un poema de Salvador Espriu que diu moltes de veritats. Moltes vegades m’he sentit estrangera a la meva terra, però no se m’ha ocorregut mai partir a un altre lloc. Poema impressionant, espectacular, d’aquells que han fet història, esper que vos agradi.
Ja coneixia el poema, em sembla que algú l'ha musicat i cantat. És un plaer tornar a llegir-lo.
Me n'alegr idò, germanet!
Aquest és el poema més famós, més llegit i més recitat de Salvador Espriu. Contínuament és citat en articles i conferències. És aquell poema que es va fer en uns moments en què es creia que Europa acabava en els Pirineus. I que després començava Àfrica, el salvatgisme, un lloc al que no havia arribat encara la civilització. És un moment en el qual encara es creia que Europa podria ser la nostra solució. No sé si avui Salvador Espriu escriuria aquest poema, ja que Europa ens ha desenganyat bastant.
Publica un comentari a l'entrada