dissabte, 3 d’abril del 2010

Poema al meu fill Oriol...

No sé si té qualitat literària, segurament no, però té tota la meva sinceritat i tots els meus sentiments... Per a tu Oriol, l'estrella que il·lumina la meva vida...


                       
 AL MEU FILL ORIOL

    T'estim, carona dolça, t'estim.
  Encens la meva ànima
i la converteixes en el llumeneret blau
que seguiràs la resta de la teva vida.
Vull ser la teva guia, per ajudar-te a encarar
el món amb alegria i tastar-ne tots els fruits,
conèixer-ne tots els colors, acceptar-ne les diferències
i estimar sense límit.
Ets innocència blanca,
una baldufa rondinaire.
Ets la meva nit i el meu dia,
la frescor de gener que em desperta cada dia.
T'agrada conèixer, trescar, investigar...
Et menges el món amb una mirada
i mai no et perds en la tristesa,
vius la vida amb fermesa.
Quan no hi ets, t'enyor.
Quan estam junts, et menj a besades 
i tu et deixes estimar,
com el moixet que cerca escalfor, 
com la flor que acaba de néixer,
com el sol quan fa fred 
i com la papallona cercant el vol.
Feliç vull que siguis.
T'ensenyaré a encertar el camí,
i quan t'equivoquis o caiguis
hi seré, fent-te costat.
T'estim, carona dolça, t'estim.

Ta mare

26 comentaris:

Antònia ha dit...

M'he atrevit i m'ha sortit això...

Anònim ha dit...

Quan sigui gran i el llegeixi segurament s'emocionara, perquè hi has impres tant d'amor com de sinceritat quantitats immenses...

No deixis mai d'escriure poesiA Antonia, sobretot si son d'amor: l'amor sempre s'ha d'agrair.

Enhorabona pel teu poema, ets una marassa!

1 abraçada!

Joan Miquel

Antònia ha dit...

Moltes gràcies pel teu comentari Joan Miquel, té molt de valor tenint en compte que ets tot un poeta. Em queda molt per llegir abans d'escriure alguna cosa potable, però seguiré endinsant-me en aquest món que m'agrada tant.

Besades

Joan Lladonet ha dit...

És un poema carregat de sentiments, és un poema d'algú que que ha escrit i ha pensat que era un atreviment, és un poema d'algú que n'escriurà més, és un poema d'una mare que estima son fill, és un poema que expressa un sentiment molt antic. Sí, mare, és un poema...

Anònim ha dit...

A l'alba com els ulls i una mirada de foc...

Novembres que mai cauran de les mans al meu brancam d'existir com un pou i tu l'aigua que m'abeura...

Tots els colors dels garroverars de Campos als ulls i una mirada que em fitora el ventre de creure en tu a cos total...

Oriol Oriol com un terros al cor que mai s'esfondra i el caliu dels anys, de la mar de fons a tant per abraçar els teus enyors que es estimar com ho fa un fill, sense esperar anyades ni oratges...

Noms sense revellars ni marors ni ventades ni silencis... voldre per aquesta terra madonassa antiga de carn i ossos; ni viure sense tu i un poc de pa als anys de sobreviure el vent, la pols i els abismes...

I som aquell pou de llogaret que plora el poema d'una mare quan fa cinquanta anys o vuitanta d'alens i aimies, quan mor de carn i ossos o el corc de la veu en un fill quan vesteix les paraules al cos de la mare i li renta amb esperança les rues, les fites dels records, i plora...com aquest pou de llogaret que som jo i quatre cabrits a lloure i calla amb llobades tot l'amor
amb molts de macs
pero sense arada...

A Campos campanera de cor fort com tu i les teves ventades, ja vell i amb les rues pansides d'enyorar com un silenci corcat, tornare a ser pou de llogaret quan ressuciti; i em tornare a demanar si se ben be perquè t'enyor o perquè escric poesia i quan ho faig, com una set a tant per tu, sempre hi ets...

Antònia ha dit...

Mon paret, gràcies pel teu comentari, com que sé que sempre ets sincer veig que el poema no està tan malament, ehehe. També veig que m'animes a seguir escrivint a la teva manera, també en forma de poema! Idò, ja veurem si em torna a sortir alguna cosa que estigui més o manco bé. Besadetes

Antònia ha dit...

Joan Miquel, això sí que és un poema i és el que em fa adonar que el meu és fluixet... Moltes gràcies!

Anònim ha dit...

Antonia, jo no he escrit aquest poema...

Ja m'agradaria...

Besades x tu i n'Oriolet hehehe!

jmch*

Carolina Ibac ha dit...

Ep, Antònia! Braaaaaaaaaaavo!

Jo encara no sé què és un poema i què no... De vegades he vist cares com poemes... però no sé si això té a veure. Una cosa sí sé, per alguna estranya raó, algunes persones tenim la necessitat d'escriure perquè és una forma que tenim d'exterioritzar el què duem a dins. Tu ho has fet d'una manera increïble i tan se val si als experts filòlegs els encaixa o no en les mètriques asimètriques surrealistes d'un passat que ja ha passat. El més important de tot, és que transmets d'una manera molt tendra, que eriça la pell de tots els pares i mares... com a mínim, l'amor que sents pel teu barrufet. Això no té preu, Antònia!

F E L I C I T A T S

Pensa que el sentiment que tens tu sobre l'escriure, l'he tingut jo molts cops... és com si no fóssim aptes per fer-ho... Doncs no! Ens queda un camí molt llarg fins arribar a Ítaca! Jo t'encoratjo a que reprenguis el camí i no deixis mai d'escriure.

Un petó ben gros!

Antònia ha dit...

Carolina, has de saber que esperava el teu comentari com aigua de maig! Tu ets de les que sempre animes la gent a escriure, i em vaig animar...
Has de saber que les teves paraules m'han animat molt, i és que pugen els ànims a qualsevol!!!

De totes maneres, jo no som poetessa, tu sí! I aquest sentiment que tu tens és perquè t'autoexigeixes massa...

Moltes gràcies amiga! Muàsssssssssssssss

eternity ha dit...

Impecable..No podria millorar un poema tant sentit de dins del cor d'una gran mare. Ningú no podria, només tu, tu mare divina, que has sentit el cor bategar de tan aprop teu, de dins el melic vares sentir per primera vegada un batec calent i alhora fred, i ara realment el batec a diari del meu fillol és enorme, com una baldufeta riallera, somrient, i molt llest, tant llest com vulgui arribar a ser. Gràcies per dur una vida tan dolça i tendra a la vegada, i amb una veueta tan i tan petiteta i a l'hora tan boniqueta.

Antònia ha dit...

Germaneta, encara em faràs plorar... Gràcies...

Pere ha dit...

Els sentiments desordenats que brollen salvatges poden formar part d'un diari personal o anecdotari, però quan aquests mateixos sentiments i/o pensaments són ordenats i treballats tenint com a motlle l'escriptura, són autèntica poesia. Vull dir que es nota que està treballada sense perdre l'essència dels sentiments purs que, com a purs, desprenen l'emoció que et cala de dalt a baix.

Antònia ha dit...

Germanet, moltes gràcies pel teu comentari ple de literatura...

Unknown ha dit...

Un poema ple d'amor. No és això el que vol la poesia? Expressar un sentiment total. Idò tu ho has aconseguit i, per tant, és perfecte! Besades preciosa!

Fil al punt ha dit...

Bé cadi,jo sempre el darrer, pero més val tard que mai, com diuen!

Què he de dir de tu i del teu poema escrit al nostre fill.... Si ets la persona que més feliç ha sabut fer-me... El nostre fill més encara.

Una besada

Jaume Sastre ha dit...

Precios es teu poema Antònia,
Jo m'agrada molt sa poesia, inclus n'he escrita alguna.

Ja te la mostrare i enhorabona per sa poesia.
Segueix aixi.

Antònia ha dit...

Cati, moltes gràcies guapa! I què m'ha de dir la meva millor amiga, ehhehehehe...

Antònia ha dit...

Cadi, i a tu què t'he de dir jo? Ets el pare de la criatura a qui va dirigit el poema... Moltes gràcies per les teves paraules, quina sort té n'Oriol de tenir-te com a pare...

Antònia ha dit...

Jaume, moltes gràcies pel teu comentari! Amb la poesia podràs aprendre moltes coses, o sigui que ja va bé que t'agradi. Normalment als nois de la teva edat no els sol agradar perquè ni tan sols s'hi han acostat o ningú no els hi ha acostat.

miryam ha dit...

Hola! com va?? aqust poema m'ha agredar molt!! més de un pic m'he aturar a pensar tot el que significaria ser una mare, la veritat no anava per mal camí! Trop que ser mare es una de ses millors coses que et poden passar en aquest món! Are et tocara fer un poema per les teves "pinyetes" que tens i tendràs aquí devora tu. moltes bessades! adeu cuide't!

Anna L.A. ha dit...

Preciosa poesía, m´ha arribat al cor.L´amor a un fill no hi ha res que pugui superar-lo

antonia maria bover ha dit...

sense voler he llegit aquest poema i m' ja encantat... arriba al cor a tots els que hem estat pares o a aquells que els agraden els infants,,, enhorabona,,,

antonia maria bover ha dit...

sense voler he llegit aquest poema i m' ja encantat... arriba al cor a tots els que hem estat pares o a aquells que els agraden els infants,,, enhorabona,,,

antonia maria bover ha dit...

sense voler he llegit aquest poema i m' ja encantat... arriba al cor a tots els que hem estat pares o a aquells que els agraden els infants,,, enhorabona,,,

Antònia ha dit...

Moltes gràcies Antònia Maria bover! Fins ara no he trobat el teu comentari, s' agraeix!