Aquí teniu un poema preciós de Daniel Ferrer. M'ha agradat molt per la tendresa que desperten els seus versos i perquè parla d'amor d'una manera diferent, sense caure en els tòpics habituals. La imatge és una pintura de Dalí anomenada Els rellotges dalinians. Esper que passeu un poc de gust!
Passaran les hores, tu mai
Passaran, lentes o ràpides, les hores,
però mai no et veuré, mai passaràs.
Passaran, tristos, els anhels, els desitjos,
i malgrat tot, no, tu no, no passaràs, mai.
No he volgut veure el món com un cau, sol,
vaig preferir somniar-te per veure't morir.
Per patir l'absència de l'amor que mor, sí,
així, sembrant el camí, de la flama d'ahir.
I ara tot es vertebra a la velocitat de la nit,
d'aquella llum que duus endins del cos,
empresonada dins dels teus pits,
la llum de la llet del matí.
Així alimentes el somni,
així em creix l'amor, fort,
dins la llum de la flor.
Passen les hores,
el carrer a la mirada,
passen els jardins,
els contes d'infants,
passen les fades,
passa el món,
i no t'atures,
tampoc t'apartes,
després de tot això
ja no calen paraules,
tot s'escampa, dolça,
dolça mirada,
somniada,
dins la calma,
que s'ho mira,
després de ser engendrada.
-Ara tot és joc, somriures i mirades,
després del passat de les hores,
ara aquest desig present es fa futur,
com futurs són els gests de la tarda-
La meva nit és a la teva dolça veu càlida.
Daniel Eduard Ferrer i Esteban, 20 de març del 2010
3 comentaris:
Un poema d'amor en tota regla...
No ho sé, no ho veig clar, no li he dedicat el temps que correspondria, però em sembla que és un poema dedicat a la nit, o a un amor que creix durant la nit. Crec que la nit és molt important en aquest poema. I no he acabat de veure-hi la persona.
És un poema que ralla sobre un amor que mor, però que perdura, al mateix temps. És a dir, passant les hores, els dies, els segons, ella m'espera a fora, allà, a la nit de l'ànima, empresonada, pel cant, pel crit, per l'enyor i el neguit.
Desitjo que sigui ella, ara, qui ho demani a mi, perquè, malgrat tot, he fet dreceres i camins, des d'aquí a allí, i, bé, parla de la nit, sí, del que sentim quan la llum s'apaga i neix un nou vol, el nostre, ella i jo, jo i ella, esperant-nos eternament.
Publica un comentari a l'entrada