Des d'abans d'estar embarassada ja sabia que voldria donar pit al meu nadó, era una opció que tenia claríssima. Durant l'embaraç, i amb els sentiments que neixen cap a la criatura, encara ho vaig tenir més clar, i així ho vaig fer. Tot i que, al llarg d'aquests nou mesos, la gent et conta de tot: Que donar el pit és molt sacrificat, que no es pot compaginar amb la feina perquè perds la llet per l'estrés, que et poden sortir ferides, fins i tot et conten la història d'aquella mare a qui, el seu nadó, li va arrencar el mugró quan ja li havien sortit les dents... Sentint aquestes peripècies, a qualsevol no se li lleven les ganes de donar pit, però no va ser el meu cas, ja que els efectes positius que dóna al petit són suficients per intentar-ho, i sobretot, perquè en tenia moltes de ganes pel vincle que es crea entre mare i fill.
En el moment just de donar a llum vaig demanar a la infermera a veure si me'l podia col·locar damunt el pit, i, a partir de llavors, no he tengut cap problema amb la lactància materna, al contrari, tot han estat beneficis. Ni se m'ha fet pesat, ni ho he trobat un sacrifici, ni m'ha causat dolor al pit, etc...
El petit està a punt de fer els 20 mesos i encara li don pit a les nits abans d'anar a dormir. És un moment íntim per als dos, i fa que la nostra relació sigui encara més especial. El millor de tot això és que, quan el nin ha tengut malament la panxeta, no hem hagut d'anar a comprar llets especials, sense sucre ni res de tot això, perquè la materna era ideal i això, ens ha donat molta de tranquil·litat perquè sabies que s'alimentava bé, tot i no poder menjar gairebé res. A més, aquest fet no li afecta en absolut la seva alimentació normal, ja que menja molt bé i li agrada tot. A casa, sempre ho hem viscut com un fet ben natural, sense complicacions i, ni tan sols quan li han sortit les dentetes al petit m'ha fet mal, sap perfectament com ho ha de fer. La naturalesa és sàvia...
El que sí he de dir és que, moltes vegades, la societat no entén que donis de mamar durant tant de temps, la gent et sol dir: -Encara li dónes pit? I et miren amb cara estranya com si estassis fent un pecat o alguna cosa poc normal. Encara que això sí que m'és igual, l'important és el petit i el que et recomana la sanitat pública és que es doni de mamar fins als 24 mesos, fins i tot ho diu la definició al Viquipèdia: "La lactància materna és l'alimentació amb la llet de la mare. L'OMS recomana com a imprescindible la lactància materna exclusiva durant els sis primers mesos de vida. Es mantindrà, introduint alimentació complementària (beikost) lenta i progressivament des dels sis mesos. L'Acadèmia Americana de Pediatria(AAP) recomana mantenir la lactància com a mínim durant el primer any. Segons l'OMS, hauria de mantenir-se la lactància materna com a mínim els dos primers anys de vida, i continuar a partir d'aquesta edat, fins que el nen o la mare vulguin, sense que hi hagi un temps límit. S'han descrit casos en els quals s'ha mantingut la lactància fins els nou anys. En alguns casos, quan s'ha deixat el nen provar altres aliments quan ell vol, s'han descrit lactàncies exclusives durant més d'un any, sense que s'hagin observat trastorns en la salut de la mare ni del lactant. De fet, els últims estudis sobre la llet materna demostren que a partir de l'any aquesta es torna més rica en greixos i altres nutrients, complementant així de manera òptima la dieta cada vegada més diversificada dels nens a partir d'aquesta edat".
En cap moment he parlat del pare de la criatura, que també hi té un paper important amb tot això, ja que pot ajudar, d'altres maneres, que aquest procés no s'arribi a fer pesat i perquè és vital que ho accepti i que n'estigui content d'aquesta opció, ja que és la tercera part del trencaclosques i la seva actuació és definitiva.
I, respecte la pregunta del títol de l'escrit, puc dir que ningú no pot decidir fins quan s'ha de donar el pit a l'infant, només els pares, i sobretot la mare, és qui ho ha de decidir. Totes les opcions són bones, fins i tot no donar pit, mentre siguin opcions triades lliurement pels pares que són els qui, vertaderament, saben el que és millor per al seu petit.
11 comentaris:
Bon cap de setmana!!!
Ho serà si els fats ho volen, bo, el cap de setmana, que per moltes raons és especial. Si la mare vol i el fill vol, no hi ha res més bonic que seguir donant de mamar. I si algú interroga sobre aquest fet, i és dona, i no va donar de mamar tant de temps és perquè se'n deu penedir d'haver-ho deixat abans d'hora. Endavant ses atxes!
Sí, ben especial i s'ha de gaudir al màxim!!! `
És curiós, he sentit a dir moltes vegades, fins i tot d'algun metge, que la llet a partir de l'any és magre, i ara resulta que està comprovat amb estudis recents que és al contrari, a partir de l'any té més nutrients i greixos, idò...perfecte..............
Gràcies pel comentari papi, m'ha agradat molt.
Antònia, tens raó, la lactància és indescriptible.
Penso que si fos home, envejaria de la dona el procés de la maternitat i sobretot el període de la lactància.
El començament, per a mi, va ser durillo, però després, ha estat una de les experiències més gratificants de la meva vida. Poder amamantar al teu fill és ...uff, magnífic. Rebre les seves carícies, les seves mirades, el seu reclam...
En Biel ha mamat fins als 13 mesos. Ell va decidir que no volia més, em deia que no amb el cap. Em va fer molta pena, però va ser una desició que ell va pendre, o sigui que gens traumàtica, va descobrir els trossos i va dir que no volia més " teta " buaaa buaaaa.
També he de dir, que encara recordo quan mamava cada hora i mitja i com buscava contacte i com volia dormir amb nosaltres. La lactància implica moltes coses, una d´elles és el " Colecho " i per això en Biel encara està ficat al nostre llit, i és una " GOZADA" JEJEJEJ
Ànims i a veure fins quan mama n´Oriol. Ho deixarà quan ell vulgui, o fins que tu li permetis.
Crec que mai li hagués tret voluntariament, quina pena els destetes forçats. En Biel m´ho va posar fàcil.
Petonets
Jo crec fins i tot que som els mateixos professionals els que posam pals a les rodes, i és que hi ha una doble moral sobre aquest tema. Per una banda l'OMS (sí, l'organisme que va rebatejar el terme pandèmia!) i l'AAP, recomanen la lactància materna, i per altra banda, que si mètode Estivill, que si farinetes de cereals perquè aguantin la nit, tot perquè separem al petit del llit on dorm la mare, i que no dóni la llauna per la nit, però perquè no s'agafi el pit. Una professional del Masnou infermera ens va dir que portéssim el Biel a la seva habitació a les 6 setmanes. Quina mena de professional pot recomanar d'aquesta manera la promoció de la llet materna, i a la vegada separar el nen i la mare d'aquesta manera tan brutal? Respecte al paper dels pares, en el fons és bastant secundari, la força de les mares és la que mou el món; els pares si hi estam d'acord, perfecte, però si no hi estam, només provocarem malestar. Què vull dir amb això? Que és responsabilitat del pare no només donar suport a la lactància materna (s'ha de donar per suposat), sinó respectar tot el que necessiti la mare perquè això es porti a bon terme. Per finalitzar el comentari d'aquest tema que tant ens interessa als recent pares, dir que en la nostra societat les poques setmanes que dónen de baixa maternal i la difícil conciliació laboral i familiar em fan entendre que aquí en aquest país els que ho aconsegueixen són uns privilegiats, i em fa entendre moltes mares que no poden també. També ens fa adonar que hi ha d'haver un retorn a la terra, al biològic, al natural,...
Pere i Carme, les vostres intervencions també m'han encantat perquè m'hi he sentit identificada i perquè vos entenc perfectament. Entenc a la perfecció els sentiments que descriu na Carme a l'hora de donar de mamar i el que significa per a la mare i per al nin...El que deis els dos, per separat, demostra una gran unió entre vosaltres com a parella, ja que deis el mateix però amb diferents paraules.
Carme, tens molta de raó que en Biel t'ho va posar molt fàcil, ja que va ser una decisió seva. A mi és l'única cosa que em preocupa un poc, el fet de pensar: Com ho faré per llevar-li el pit? Ara mateix en gaudeix més que el primer dia, a més, ha agafat una tècnica increïble! El temps dirà...
Pere, el fet de donar de mamar no és sacrificat però sí que és cansat, et ferma molt. En el meu cas, el paper d'en Tòfol ha estat vital perquè ha assumit amb tota regla el paper de, com que no don de mamar he de fer moltes altres coses perquè la mami pugui descansar, ja que no ho fa quan dón pit...
Amb el tema del collit he de dir que també n'hem gaudit molt, però va arribar un moment que era un poblema, ja que el petit necessitava més espai i es despertava cada hora. Ja sabeu que el vàrem haver de reeducar, en aquest sentit, i ara ens funciona molt bé. Encara que moltes nits es desperta plorant una o dues vegades i, fins que no hi vas, et veu i li dónes una besada, no es torna a dormir. Però és bo de dur, no ens representa cap problema, crec que és normal.
La pròxima feina que tenim és dur-lo a la seva habitació a dormir ja, però esperarem a ser Campos i que tots ens hàgim habituat a la nova casa, sobretot el petit, que no volem coincidir amb massa canvis seguits!!!
Besadetes per als tres!!!!!
Hola Antònia, soc en Jaume i saps que te de comentar diverses coses.
La primera de totes va per a tu personalment i t'he de dir que ets una atlota encantadora, que gaudeixis del teu fill i dels qui t'estimen i que sapgiues també que jo t'he agafat molta d'estima, ets amn s'unica de tot s'Institut en sa que puc xerrar i no me possen els altres professros pegues per tot.
Esper que t'agradi el meu comentari, gràcies per tot i ja mos vorem per l'Institut.
Ah! Ja li he entregat es treball d'educació física a na Maria i el vaig fer el més complet que vaig saber i el vaig mirar per damunt i va dir qu esteia molt bé.
Bueno una abraçada i un beso.
Adeu Antònia ja mos vorem Dilluns. I si no ja xerrarem Dijous.
Jaume, m'ha agradat molt el teu comentari, encara que aquestes coses em fan un poc de vergonya, vull dir les alabances. Però sempre s'agraeixen, tu també ets un al·lot molt agut i em fas una bona companyia a la biblioteca i sempre ajudes amb el tema dels ordinadors! Però t'he de dir que estic segura que no som l'única que t'escolta a l'institut!
M'alegra que el treball t'hagi sortit bé, a veure si aquesta avaluació tens sort i et va millor.
Ja ho saps, compta amb la meva ajuda sempre que vulguis.
Salut i gràcies!!
Derres Antònia.
Gracies a tu.
Òbviament, per al pare és un gust veure com el seu nadó i la seva dona gaudeixen tant d'aquest moment. Donar-li pit tant de temps és una decisió en la qual jo no m'he ficat mai ja que l'esforç més gran el fa la mare. Un esforç que s'ha de valorar i molt, perquè hi ha moltes mares que ho deixen per la feinada que representa, tot i saber que és molt beneficiós per a la criatura.
Publica un comentari a l'entrada