dissabte, 23 de gener del 2010

Poema espectacular de Carolina Ibac "La papallona vola dolça"

Quin poema més preciós i impressionant per la forma! El contingut, que diu tantes de coses, també és excepcional. No sé com ho fa per fer-ho quadrar, però m’ha agradat molt. Amb el títol, La papallona vola dolça, pareix que el poema ha de dir una cosa i després en diu una altra. Enhorabona!

La papallona vola dolça



Les àligues sobrevolen tranquil·les les esferes pensants.
Elles planegen mentre ningú s’assabenta del seu pla.
Tots caminen per terra ferma, amb el cap ben baix.
Amb les presses de les passes ràpides vinc i vaig.
Els reptes designen el camí i enllà tot és difós.
Són cel·les buides de segons intemporals.
Són espermes morts després de l’O dos.
Són espelmes amb una flema feble.
Mirades tendres, meves, teves.
Les sortides són ara tacades.
Esperarem les bones noves.
La complicitat del temps,
de les errades fetes,
sense cap, ment.

Un a un, vivim tots els moments menjant-nos el temps poc a poc,
ràpidament, efervescentment, diabòlicament, inconscientment, immens.
Les acrobàcies obligades, inesperades, mal pensades, s’enreden sense avisar, toc a toc.
De tres en tres, saltem ben decidits, tots sense torn, amb un sol cop, a cop.
La densitat de la palla de l’esverament ens fa esclaus i ben vius en mort.

Tot, res té sentit.
Un oasi inexistent.
Ben embolicats estem.
Cerquem allò que no tenim.
Ambiciosos robots sols eterns.
Tenim allò que no cerquem enlloc.
Farem constantment el millor per ser.
La ignorància ens envolta de ben a prop.
Sota la branca del sol dolç, som ombra, fosca .
Seguint òrbites ovalades rodejant els estels atents.
Conducció induïda per la incertesa estudiada i assolida.
Atrets per la terra no caiem a l’univers, gravetat persistent.
Més enllà de les músiques romàntiques somniades i presents.
Trobem la nostra caverna quan la nit ens cau a sobre, sense mentides.

                                                                                                     
                                                                  Carolina Ibac

7 comentaris:

Carolina Ibac ha dit...

Gràcies Antònia per tenir-me present tan sovint. És tot un honor.

Joan Lladonet ha dit...

La forma és molt difícil d'aconseguir i el contingut em sembla un poema existencialista. Un ser i i no ser, un viure i no viure, cercar i no trobar, voler i no esperar, etc. Endavant les atxes!

Antònia ha dit...

De res Carolina, i tant que te tenc present! Amb els teus poemes ens tens a tots encandilats!

Antònia ha dit...

Ja ho pots ben dir això de la forma!

Carolina Ibac ha dit...

Gràcies, Antònia per les teves paraules sempre carregades de tendresa :) Saps una cosa? Tens un pare que les sap llargues, eh?

Una abraçada per tots dos.

Antònia ha dit...

I tant Carolina, aquest homenet sap de tot i molt!!!!!!!!Moltes gràcies!

Antònia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.