diumenge, 3 de gener de 2010

Mima'm...Un poema d'amor de Carolina Ibac

       Aquí teniu un altre poema de Carolina Ibac. Destaca per la forma, no habitual en la seva poesia i per la dolçor en què es descriu l'amor que sent cap al ser estimat. Toca temes habituals de la poesia de tots els temps, com el pas del temps i la necessitat d'aturar-lo, l'amor correspost...És un poema vitalista que significa la troballa d'allò cercat i desitjat durant molt de temps.  A mi m'ha entusiasmat, una vegada més.


          



         MIMA’M


Pujo les escales, esglaó a esglaó, tot mirant l’alçada de les meves ànimes múltiples i somniades. De vegades amb peu ferm, d’altres trontollant el pas que sembla insegur però de cop i volta encerta l’espai a trepitjar. I quan sóc a punt de caure, m’ofereixes la mà tornant-me l’equilibri per a seguir continuant, escalant i escalant.
És interminable l’escala, els esglaons que es perden més enllà de l’infinit però no em desespero car l’esperança de la possibilitat del món millorable, del meu món millorable, del nostre món millorable, em carrega de raons per a seguir avançant, esglaó a esglaó. Raons que em duen a la bogeria màgica del sentir.
Esglaó a esglaó, et veig a cada pas, pujant cada cop més alt, abraçant la felicitat d’infinites cares que fan de la meva vida una vida per viure plena i a càmara lenta. El temps no s’escapa, l’atrapo a cada esglaó, pas a pas, amb compàs fet realitat.
Tic-tac, tic-tac, el rellotge del nostre temps coordina les nostres esferes d’essència única, indivisible, insubstituïble, eterna. Som dos en un mateix rellotge, coetanis sincronitzats a la míl·lèssima de segon. Pas a pas, esglaó a esglaó, ja no pujo sola l’escala, les teves passes m’acompanyen. Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou i volta a començar. Tots dos agafats de la mà vivim la lluita del viure sense limitacions absurdes i cercant la bellesa de l’estimar amb llibertat.
Mima’m, si us plau, mima’m sense pensar. Mima’m sense parar de mimar-me, amb tendresa i estima, amb amor i dolçor. Mima’m tot el què havia hagut d’haver estat mimada, recupera’m el temps perdut i regala-me’l mim a mim, sota la lluna estesa cada nit que ens espera. Mima’m el cor, l’ànima i el meu jo, mima’m els meus pensaments, les meves creences i conviccions. Mima’m el caràcter i l’ego sense mai deixar de fer-ho.
Ring-ring, sona el timbre de les meves necessitats, amagades durant anys i panys. Obres la porta i et veig allà, mimant-me des del més profund del teu ser amb petons mai sentits, exempts de foscor. Mima’m l’egoisme de tenir-te sempre al meu costat, de necessitar sentir el teu respirar dia a dia amb mi.
L’escala és plena al teu costat, els esglaons ens esperen.


Daniel, mimem-nos tota la vida
 Carolina Ibac


3 comentaris:

eternity ha dit...

ELs pèls de punta, i els ulls com a plats...gràcies per deleitar-nos el cervell amb tant boniques paraules creades.

Antònia ha dit...

Hi estic d'acord, a més, és el que volem trobar en una parella...

Carolina ha dit...

Gràcies per les vostres paraules plenes de sensibilitat. Us convido a que trepitgeu de tant en tant SOMNI TURQUESA i deslliureu els versos que dueu a dins: http://somniturquesa.wordpress.com/tu-tambe-amagues-versos-dins/

Petonets a totes dues!!!
Carolina