dissabte, 2 de gener de 2010

Carta a un fill quan està a punt de néixer...


 Benvolguts blocaires, compartesc amb vosaltres la carta que vaig escriure al meu petit quan faltava poquet per la seva arribada al món. 


             Estimat granet de vida,

        Falta un mes, o no se sap exactament, per conèixer-te i no et pots imaginar les ganes que en tenim, el teu pare i jo. Estam ansiosos per veure't la careta, per tocar-te i per sentir-te ben apropet.
       Dur-te a dins aquests nou mesos ha estat i és meravellós, increïble, la millor experiència de la meva vida, juntamen t amb la boda amb el teu pare. Les teves potadetes són una passada. Notar els teus moviments em fa feliç i em fa oblidar qualsevol problema, ja t'estim...
       Esperam fer-te molt feliç, t'hem preparat l'habitació millor del món i ens estam preparant a consciència per a ser bons pares.
       Quan sàpigues llegir, podràs gaudir d'aquestes paraules escrites des del fons del meu cor (ara mateix m'estàs fent un seguit de les teves adorables potadetes...).
       Vols saber què va dir el teu pare un dia que em tocava la panxa? "Ai, com t'estim i encara no has arribat" referint-se a tu, petit.
         Aquí la teva mare, que t'espera amb moltíssima d' il·lusió.
         Jo també, ja t'estim...

                                     Mamà

              

        

8 comentaris:

eternity ha dit...

Guauuuuuuuu q tendres moments de tendresa com diu el teu blog, per cert segueix fent potadetes jajajajajjajajaja i ja no el dus a la panxa a què si?

Joan Lladonet ha dit...

El prenadó ja és aquí i és un bigalot de quasi 18 mesos. Creix amb la total estimació dels seus pares, padrins vells i joves i la resta de la família. Ara haurà d'aprendre que estimar no vol dir que a tot se li ha de dir que sí. Això costa d'aprendre...

Cati ha dit...

Una carta preciosa,segur que quan el nin pugui llegir-la s'emocionarà moltíssim. Quin moment més bell degué ser quan vos vàreu veure per primera vegada. Els millors pares per a un nin preciós, estaveu predestinats!

Antònia ha dit...

Germaneta, ara les potadetes encara fan més mal, sobretot quan duu sabanes, ehehehhehe, però vaja, no ens en pega en excés, ehehehhe

Antònia ha dit...

Mon pare, sí que costa d'aprendre això, però tant pels fills, com pels pares. L'estimació és tan gran que li concediries tots els desitjos, però s'ha de tenir la ment clara i saber quan dir NO perquè, en realitat, és pel seu bé.

Antònia ha dit...

Cati, encantada que apareguis per aquí! Síii, tenc una gran il·lusió quan arribi el dia que n'Oriol pugui llegir la carta, serà un d'aquells moments emotius, a més, ja sé com ho faré per ensenyar-li! Moltes gràciesssssss guapa!

Pere ha dit...

Quanta tendresa es destil·la en aquesta carta. Quanta emoció deixada anar! Ja li agradarà llegir-ho ja! En format blocaire? Hehehe

Antònia ha dit...

Germanet, no veig arribar el dia que n'Oriol la pugui llegir, i no serà en format blocaire, no...La carta la vaig escriure en el seu moment al llibre que em va fer de guia durant l'embaraç!