diumenge, 17 de gener de 2010

Nou poema de Carolina Ibac "Engrunes de tendresa"! Vos agradarà!

 Aquesta vegada  la poetessa ens regala un poema que té un fort significat crític de la societat i, com sempre, ho ha mesclat amb la tendresa i amb l’amor, això fa que els seus poemes mai no perdin la dolçor. Per mi la seva poesia té ritme, alguns poemes més que d’altres, i moltes vegades aquest ritme va acompanyat d’una melodia suau…Llegiu-lo, vos agradarà! 





Engrunes de tendresa

Engrunes de tendresa

Quan has vist el món despullat de tots els valors;
quan les ànimes es mostren humanes i terrenals;
quan la ceguera de l’ambició i l’enveja ballen un vals;
quan t’envolten persones que van a la seva, sense cors;



… agraeixo tenir-te al meu costat.

Quan els carrers són plens de gent, ben muts;
quan els ruscos de la ciutat, plens de llum, se senten sols;
quan els veïns, desconeguts de molts anys, són ben lluny;
quan els botiguers són grans superfícies que cerquen el consum;


… agraeixo tenir-te al meu costat.

Quan passeges pels camins de la gentada i mires les cares, agres;
quan les salutacions ja no són cordialitats sinó un malbaratament de saliva;
quan les passes ja no són tranquil·les i el temps s’escapa a batzegades;
Quan les mirades ja no es creuen i mor la telepatia, ja no és viva;

… agraeixo tenir-te al meu costat.


Quan les notícies que reps són surrealistes, macabres, mentideres;
quan els safarejos ja no es fan tot rentant la roba sinó a l’alta societat;
quan les masses són controlades per l’electricitat, plenes de llum, so i virtualitat;
quan els xais ja no respiren perquè són robots que no pensen, sense vida eterna;

… agraeixo tenir-te al meu costat.

Quan parles a la gent, sembla que ho facis al vent i l’eco de la teva veu s’estén;
quan els moments de pausa són a les fàbriques i els cafès perden les seves tertúlies;
quan les xerrades ja no s’alimenten de diversitat i s’atipen d’un únic pensament;
Quan la pobresa, l’atur, la fam són cosa dels altres, no n’hem de fer res de les penúries;
… agraeixo tenir-te al meu costat.

Quan critiques el què no t’agrada, lliure d’expressar-te, et jutgen i t’assenyalen;
quan t’allunyes del capital, cerques la generositat i beneficis col·lectius, canvi radical;
quan et veus esclau del temps comprat per grans empreses, que no el ben paguen;
quan les corbates bigotudes poderoses seuen dretes veient el poble com a pèssim rival;

… agraeixo tenir-te al meu costat.

Quan la natura recorda que som en Patufet i el bou se’ns en qualsevol moment;
quan els beneïts amb la panxa plena són majoria democràtica, desbordats d’ignorància;
quan tot fa pudor a podrit i els polítics xerraires es dediquen a vomitar paraules ràncies;
quan les promeses són enganys i els enganys són promeses de la fam, futur i present;

… agraeixo tenir-te al meu costat.

L’oasi de la teva existència compensa qualsevol impotència, dolor, decepció,
La màgia dels teus sentits m’ajuden a oblidar la desgràcia del món, de l’entorn.
La tendresa pura clavada a les nostres ànimes per sempre esborra el malson.
L’optimisme del teu somriure, net i blanc, contagia el meu ànim, torrat al sol.
Les carícies dels teus dits recorren la columna de principi a fi, sense dol.
La música dels teus cabells presents i absents crida al destí, amagat sota la col.

I mentre plou i neva…
Els xàfecs no renten la merda…
Les vides arriben i se’n van…
L’amnèsia existencial ens enreda…

El caos -origen i bressol dels primers déus- se’m cruspeix sense avisar.
Però no em preocupa perquè et tinc al meu costat.


Som dos i tres, i quatre i cinc, potser.
Passa-ho, a veure si arribem a ser més.
Carolina Ibac

4 comentaris:

Joan Lladonet ha dit...

És un poema apassionat dedicat a la parella. La poetessa es troba desencantada del món, però reforçada pel seu amor, que sempre el té al seu costat.

Antònia ha dit...

Papito, que no faltin els teus comentaris al meu blog! Ets el millor seguidor, eheheh

Carolina ha dit...

Gràcies, Joan. Les teves interpretacions sempre són a la fusta. Però deixa'm dir-te que la persona que és al meu costat no és únicament la meva parella, sinó també la meva filla, els meus amics i amigues, la família! I està dedicat a tots aquells que encara tenen inquietuds i "perden el temps" en llegir el què diuen altres en comptes de quedar hipnotitzats davant la televisió...

Antònia ha dit...

Carolina, que tampoc no faltin els teus comentaris, guapaaaa!!!