Nou poema de Daniel Ferrer "L'engany és el parany més gran", fantàstic!

Poema preciós que amb una sola llegida no basta per entendre’l, per saber quins temes està tractant. Pens que parla de l’avui, del moment, del demà incert, de la falsedat que et vas trobant pel camí de la vida. M’ha agradat molt, però encara l’he de llegir un parell de vegades més per entendre el que l'autor ens vol dir.

                                                    L’engany és el parany més gran

Any rere any i enguany, no és excepció,

l’engany, el parany, de creure’s el que no és.

Any rere any i enguany, el parany és el dany,

d’alt a baix absorbim els somnis desmemoriats.

Ballen mil dimonis que mostren el món sol,

mentre a les festes blanques, aquelarres molls.

Vibren les danses, la llavor i l’or de dins la flor,

ara que encara és d’hora i la mà és ben ampla.

Encetarem el somni de la veritat nua i nocturna,

serem, amb la veritat oculta, la certa veritat.

I s’ha acabat, i tot just comença, tot és nat,

el tarannà del arribar, del sorgir, és aquí.

I queden quatre perdre mal dissoltes

a les voreres dels rius, vora la llar.

El riu de lava que transita sol,

a les portes del nou món.

Broten miratges nus, sols,

broten, dissoltes, les llums.

Fermes i clares, rares,

les formes de les barques.

Volten i troben, tot ja és nat.

S’estimben i no ploren, minerals.

No tristes, les ales lliures,

no mudes, les llunes diürnes.

Quan s’atrapen a un vers

tot creix, és, ja neix.

Simbiosi i màgia negra,

sincronies subalternes.

Rares misses, estrelles,

rares imatges, totes belles.

Vetllen els balls les velles que,

lliures i tendres, s’estimen soles.

El nou juliol és tendre i franc,

mai més engany, pany a pany.

Clau a clau, el frau més gran,

el grau ardent, el sol amant.

Amatòries, les mans, són diamants,

diafragmes a les onades fragmentades.

I sóc aquí, i visc, i escric, somric,

qui sap si demà tot tornarà a brotar.

I neix una flor, una bella flor,

al jardí de la promiscuïtat.

D’adolescent anava saltant,

de branca en branca

i de poblat en poblat.

De cor en cor i de cos en cos,

ara ja ningú entén la raó del vol.

Passen imatges, tendres tornades,

tornen i tomben, s’estimben, les muses.

Muses i musaranyes, rimes estranyes,

vertebren les danses sincopades, rares.

Impecable, la trama, ja no és estranya,

i rimen les abelles i les aranyes,

ja saps com es tornen: Diafragmes.

S’escull i s’extrau, un nou vers, nova nau,

una aventura poètica de xarxes velles, teves.

S’ha esborrat completament de la teva vida,

i cerca un somriure, a l’entrar a casa,

la resta, només a les notícies.

Mai sabràs d’ell, mai el coneixeràs,

ara ja està, només ets a un pas.

A un sol pas, tot torna, és desengany,

desenllaç, entre tram i tram.

Sento l’olor, el perfum, la por,

sento el cor, batega pres, i sol.

I ja és mort, és ben mort,

la mà tremolosa engola forta.

I et dono un somriure,

abans de partir, salpar.

I som miratges, on ahir mar,

i som places empedrades,

i som un sol somriure nu i pur.

De les mans que teníem abans

ara només queda desengany.

Entre guany i plany, tot torna,

tot canvia, ara ja és l’hora.

Tornem a embolicar-la,

troca i armes, mai estranyes.

La lluita i la raó, el somni, germà,

germànic, gal, saviesa onírica.

Ets la mirada i el somriure,

tots formem el camí a Ítaca.
 Daniel Ferrer