On vas?
Atura’t!
No fas més que donar voltes,
per tornar al mateix punt de partida.
No és el que esperes de la vida.
Només rumia, rumia.
Tan sols una mica.
Revel•lat contra l’esclavitud,
que t’empresona dins la garjola
dels diners
mentiders,
putes
i més putes,
que et fan vendre
a preu de vida,
a preu de temps,
i la roda continua.
No para de donar voltes
i tu t’exclames de l’hipoteca,
et queixes dels impostos,
t’amoïnes quan l’IPC puja,
i quan arribes a final de mes,
respires content,
ben atent al pròxim mes,
incertesa i patiment.
Tot és un lament.
Però no fem res.
El nostre pensament
ens ha estat pres.
Seguim un únic camí
donat i preestablert.
Pensem que no podem decidir,
però no és així.
Tenim la força.
Som el poder.
Sense nosaltres
el món s’aturaria.
i què fem? No res…
Només nosaltres podem
Només el poble pot canviar el nostre destí.
Podem revolucionar l’organització mundial.
Podem trencar amb la tradició jeràrquica.
Podem anivellar les diferències de classe.
Podem fer que tothom pugui menjar.
Podem fer que tothom pugui treballar.
Tots per tots, fent pinya.
Generositat i solidaritat.
Valors essencials.
Que s’estan extingint.
I si no fem res.
Els oblidarem.
Encara som a temps.
Només cal que recomencem.
Que ho desitgem.
Destruïm per tornar a construir.
No hem de fugir.
Les bases no són sòlides.
Massa gòtiques.
L’edifici s’està caient a trossos.
L’hem d’enderrocar.
Recomencem.
Reconfigurem, reorganitzem, reinventem.
La nostra societat
ens reclama.
És un clam.
A tots.
A totes.
Tenim la clau.
Que obre les portes
als nostres somnis.
Un bell futur de pau.
Són sentiments obvis
Que haurien de ser
Sent sense retret
Fluint
Sí,
El nostre somni és possible
Carolina Ibac
6 comentaris:
Un cop més, Antònia, volia agrair-te el suport que dones als meus poemes.
Et volia proposar una cosa: si vols podem treballar juntes a projectes de cara a l'ensenyament tot usant la poesia. Se m'acut que podria fer poemes per a cada dia internacional en el què es volen recordar un certs valors com la pau, la dona treballadora, el treballador, la sida, etc. Si vols, sobre la pau, em fas cinc cèntims de l'alumnat que tens i quin és l'aspecte central que hi vols reflectir. D'aquí jo et faig una poesia. Què et sembla?
Em sembla molt bé. Bona idea. Idò el meu alumnat és de 2n de PQPI, un grup de vuit l'edat dels quals oscil·la entre els 17 i els 18 anys. Estan llegint molta de poesia, fins i tot n'han arribat a escriure, un dia penjaré alguns dels poemes elaborats. L'aspecte que m'agradaria que reflectissis és la pau amb la gent que els envolta i la pau amb ells mateixos, cosa que els costa trobar. M'agradaria fugir del típic poema que diu NO A LA GUERRA, amb el que es poguessin sentir més identificats. Una pau que eviti els petits conflictes diaris. No sé si m'he explicat bé, ja em diràs cosetes. Quin luxe, un poema a la carta, no s'ho creuran, ehehehhehehehe!!!
A n'aquest grupet li estic agafant molt d'afecte, pensa que estic amb ells 15 hores setmanals!!! Moltes besadesss guapaaaa
He llegit el poema pensant que havia de ser per a l'alumnat i l'havia trobat massa llarg i massa complicat, és a dir, que estava adreçat a persones adultes i no a estudiants, però ara he vist que no era per a a l'alumnat. M'ha agradat el poema com sempre. Si he d'apuntar un defecte sobre aquest i d'altres de na Carolina, és que els trob massa llargs, i quan arribes al final, a vegades has oblidat el principi. Pot ser sigui jo que vaig perdent facultats amb l'edat...
Antònia, compta amb el poema. Seguiré el consell del teu pare i el faré curt, però tampoc massa curt... jejeje que tinc uns que són vist i no vist. A veure si aquesta nit m'hi puc posar i te'l penjo a SOMNI TURQUESA. Ja et donaré més detalls per aquí i pel teu mur.
Aquí tens el poema, Antònia!!!! Desitjo que t'agradi! http://somniturquesa.wordpress.com/somnis/la-pau-ens-espera/
Publica un comentari a l'entrada