En el món de l'educació secundària sentim molt a dir que les coses van malament i que l'alumnat cada vegada és més maleducat i desinteressat. I tot i que, a vegades, podem tenir la sensació que la nostra labor no serveix per res i que tenim un alumnat impertinent i desagraït, he de dir que sempre s'han de veure les coses pel costat positiu i, d'un moment crític, treure'n el màxim de profit possible. Després d'algunes experiències viscudes aquest any al meu institut, volia reflexionar sobre el fet que la comunicació és la base de tota bona relació alumnat-professorat. Ja sé que això és una cosa lògica que tothom sap, però poca gent la posa en pràctica. De fet, la manca de comunicació és la causa de la ruptura de les diferents relacions personals que podem establir amb les personesal llarg de la nostra vida.
Som tutora d'un grup de PQPI2, això significa que estic moltíssimes hores amb ells, la qual cosa fa que ens coneguem molt bé. En aquest grup hi ha un alumne especialment conflictiu de caràcter, tot i que sigui molt bona persona, algunes vegades s'ha exaltat i m'ha faltat al respecte perquè li costa controlar el geni. La darrera vegada que vàrem tenir una disputa vaig estar a punt de posar-li una amonestació greu i enviar-lo tres dies a ca seva, pensava que això no podia ser i que ja era hora que patís les conseqüències de la seva mala actitud. Però al dia següent, és bo que no es prenguin decisions en calent, vaig decidir parlar amb ell per fer-li entedre que la seva manera d'actuar, a vegades, no era normal. Volia saber si tenia algun problema, fora de l'institut, que li creava angoixa i nervis.
Vàrem parlar uns quaranta minuts i va reconèixer la seva mala conducta i va mostra les seves febleses, tot i ser un nin molt tancat i reservat. Va agrair que em preocupàs per ell i em va dir que necessitava ajuda per aprendre a controlar els seus impulsos. També va compartir amb mi una de les seves preocupacions, tot i que li va costar molt. Va assumir aspectes del seu caràcter que havia de canviar.
Quan va acabar la conversa, evidentment també el vaig avisar que si tornava a passar el mateix seria expulsat automàticament, els dos ens sentíem millor i jo vaig entendre aquelles actituds que tenia, i enlloc de veure'l com un alumne xulet, cregut i agressiu, el vaig veure com una persona necessitada de comprensió i d'afecte.
Parlar de les coses és la solució i fa que coneguem més les persones que tenim al voltant. Els càstigs sempre han de ser la darrera opció.
5 comentaris:
Molt bona reflexió! Tant de bo la majoria del professorat actuàs d'aquesta manera abans de prendre deteminacions. Aquest ha de ser l'esperit de l'educació i no la competitivitat que tot ho fa malbé.
Moltes gràcies! La veritat és que aquestes reflexions és difícil fer-les en calent, i és molt fàcil agafar mania a l'alumnat que et va molestant, requereix un treball interior que és important fer, perquè els resultats són molt positius i la pau regna a les aules. A més, representa un aprenentatge actitudinal per a l'alumnat molt interessant. L'exemple també n'és la millor opció.
Totalment d'acord amb el que comentes. Ja m'havies explicat el cas i la veritat crec que vares actuar de la manera més adequada pedagògicament. El nostre alumnat necessita aprendre a reflexionar. Lés normes dins l'escola són necessàries i els alumnes ho saben. Ells les coneixen i les entenen; però les trenquen perquè són irreflexius i impulsius(per l'edat, problemes amb els companys, amb la família...). Els professors i les professores han d'intentar ensenyar-los a pensar abans d'actuar; els hem d'ajudar a ser més reflexius. El que passa és que és més fàcil posar l'amonestació i dir que tal alumnes és "un poca vergonya". És ben necessari que els professors agafem el camí de la comunicació per a l'educació, tenint en compte com està la societat tant mancada d'ella.
Cati, ja ho saps, m'encanten les teves intervencions! I sí, hem de ser més humans ja que estam educant. BEsadetes guapaaaaaa
oleeeeeeeeee molt bo
Publica un comentari a l'entrada