Nou poema de Carolina Ibac, com sempre m’ha agradat molt el títol, ajuda a crear la capacitat d’empatia, una capacitat que costa molt tenir, en general, ho dic perquè, si tothom en tengués, molts de problemes s’evitarien. Si sempre ens posàssim en la pell de l’altre, evitaríem la crítica fàcil i la ràbia, perquè entendríem molt millor la manera d’actuar de la gent. Moltes gràcies, dilluns el treballarem amb els nins…També m’ha agradat això d’incidir en la diferència i no en la desigualtat, està molt bé!
Tu podries ser jo
Sóc nouvingut.
La meva pàtria estrangera.
La meva pell ben negra.
La meva religió l’ Islam.
Sóc aquí per la fam.
La cultura meva és diferent.
Els meus costums i tradicions també.
Em costa força trobar el meu racó.
Sembla que hagi de demanar perdó.
Els ulls em miren de vegades amb menyspreu.
Jo vull sobreviure, però no a qualsevol preu.
Vull una vida digna, amb feina i un llit on dormir.
Conec les mancances de tot, fins ara només he patit.
Diuen que abans tots érem la mateixa raça.
Tots veníem de l’Àfrica, ben torrats pel sol.
La manca de llum emblanquí la pell
dels qui nedaren al nord.
No vull la mort, només la sort.
No vull la desigualtat, accepto les diferències.
No vull l’odi, només vull l’amor.
No vull els judicis ni tampoc les sentències.
Per desgràcia no tots són com jo,
Ni d’aquest ni del meu món.
Sóc negre de mena.
Tu ets blanc de naturalesa.
Ell xinès i l’altre qui sap el què és.
Fujo de les etiquetes,
Tan se val l’envàs
Tan se val el cabàs.
Si el que portem endins
Són els valors purs i sentits
Som éssers humans
Tots tenim cervell
No importa la pell
Cal donar-nos les mans.
No hi ha ningú igual al món
No formem grups separats
Tots arribem ben despullats
I un cop morts, anem al mateix forat.
Tots fills de la natura
De vegades dura, ben pura.
No caiguem en la ignorància,
No ens deixem endur per la por rància
Que només ens cega davant l’evidència
De totes les mancances
Que arrosseguem amb nosaltres.
Carolina Ibac
4 comentaris:
Excel·lent poema de la poetessa Carolina. Ha encertat en el títol, en el contingut, en la rima, en la llargària i el missatge profund de la igualtat, que tots som iguals. Aquest poema, Antònia, és un que es pot fer aprendre de memòria,tot o part. Endavant i bona feina! Podria molt bé ser la lletra d'una cançó.
Sí, a mi també m'ha agradat molt. El títol encertadíssim! Si sabés compondre, la podria convertir en cançó!
Gràcies, Joan i Antònia! No estava segura de que agradés, no m'acabava de fer el pes... I ara quan el rellegeixo m'agrada més... Són coses que passen...
No s'agraeixxxxxx!!!! És així com ens ha arribat! i com et dirien alguns del meus nins: Besades daurades...
Publica un comentari a l'entrada