L’última paraula de la natura
Colònia d’aroma africà, ben negra.
La perla de les Antilles, francesa.
Fàbrica de cafè i sucre, tot esclaus.
Els europeus n’eren els amos, amb clau.
Presoners farts d’estar tancats.
La rebel·lió posà punt i final
a l’explotació humana, deshumana.
La independència aflorà.
Per fi trobaven la llibertat.
Els colonialistes racistes
bloquejaren el país.
No acceptaren pas
una terra negra lliure.
Els ianquis de la mar
amarraren la seva flota
a terres haitianes,
a la seva costa.
Pobres haitians,
Els robaren el capital
Mentre els estats units blancs,
S’enriquien com uns bons cristians.
La riquesa haitiana provocava ambicions alienes.
Els imperialistes no deixaven anar la corda.
Els ianquis controlaven la zona,
amb dictadors, cops d’estats, penes.
Vint anys llargs, els últims.
Disset presidents rifats,
fent un bon posat
seguint normes occidentals.
El sucre com a monoproducte
i la farina il·legal i corrupta
dominen el comerç actual
d’un Haití dessagnat.
I la monarquia no s’ha estat quieta.
Un dotze de gener del dos mil deu,
el port del príncep tremola.
La terra es trenca
amb tota la força.
En només uns segons,
Set mil persones persones
quedaren sepultades, totes,
La terra movia el seu món.
No som res, res de res.
Només éssers que neixen i moren.
Ni presidents, ni dictadors, ni sacerdots
dominen el què som.
L’última paraula sempre la té la natura,
que ens dóna sepultura.
El poder es frega les mans,
veient un Haití devastat.
Ara no només són pobres,
ara són runes dissoltes.
Cal ajudar les víctimes,
Siguin d’allà on siguin,
Ben lluny o al costat,
Sempre hi haurà algú per ajudar.
No gireu mai el cap,
Guaiteu les desgràcies,
Avui els passa a ells.
Demà ens passarà a nosaltres.
Fem pinya, ben units,
Sento els crits des d’aquí
Haití s’ha quedat sense la tí.
Carolina Ibac
2 comentaris:
El poema està molt bé. Desenvolupa la història de la colònia, la seva independència, l'explotació europea i americana, per arribar al terratrèmol i la destrucció. Avui, dilluns, 8 de febrer, ja es parla de 250.000 morts. És terrible. El planeta terra és ben defectuós. Però el que m'ha fet gràcia ha estat el fet que ja només queda la Hai, sense la tí. Ja que només se senten gemecs: Ai! Ai! Ai! Molt bo. Enhorabona poetessa Carolina!
Hehehehehe, molt bona reflexió la teva, papi!
Publica un comentari a l'entrada