dimarts, 23 de febrer del 2010

Aquí teniu el poema que es va llegir el dia de les meves noces!!! Marit meu, va per tu...

           Un poema preciós que és una adaptació que va fer mon pare, especialment per a nosaltres, de Violant de Bru (2003) i que fou llegit pel meu germà durant la cerimònia civil. Parla sobre el fet d'emprendre un camí plegats, les coses bones i dolentes que ens podem trobar i sobretot, és una felicitació, sense més, per a un dia important. Per al meu marit i per a mi és molt especial...
Només em queda dedicar aquest poema al meu marit i dir-li que som molt feliç al seu costat.


                                                Ja ha arribat l'hora
                                               d'emprendre el camí
                                               ple de roses daurades
                                                i pedres glaonades.
                                                 Procurau no caure,
                                                 deixau-vos anar
                                               com a bons viatgers
                                               ajudau-vos a sortejar
                                               els possibles obstacles
                                            que vos puguin sorprendre
                                                durant el creuer.
                                            No hi ha vehicle més grat
                                               per fer aquest viatge
                                             que l'amor engendrat
                                               entre vosaltres.
                                             Els vostres camins
                                            conflueixen a un pont
                                               d'un sol sentit,
                                              el destí del qual
                                              és aquí el paradís.
                                            On anau no hi valen penes,
                                            ni dolor, ni desesperança.
                                            Només es permet la felicitat,
                                                  la fe i la confiança.
                                            Permeteu que aquest poema
                                                 sigui per felicitar-vos,
                                            que la unió sigui de pau,
                                             en aquesta hora baixa
                                             que mil promeses omplin l'aire
                                             d'aquest pacífic jardí
                                            perquè totes es compleixin,
                                            continuau el vostre camí.
                                              

6 comentaris:

Fil al punt ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Fil al punt ha dit...

Ohhhh, quins records més macos!! Pareix que,d'ençà d'aquest moment només han passat un parell de mesos i, si t'atures a pensar-ho, ens ha passat de tot...Fins i tot hem creat una vida!

Joan Lladonet ha dit...

Record aquell horabaixa (hora baixa del poema) de pluja, l'aigua de la qual no va aconseguir eliminar les emocions que vosaltres sentíeu especialment, però també altres persones properes. Que aquest record es pugui mantenir viu i sigui agradable sempre.

Joan Lladonet ha dit...

Antònia, torna la n que has robat a emprendre, perquè l'has deixat en un incomprensible "empredre".

Antònia ha dit...

Cadi, tens raó...Aquest poema dóna un bon rotllo que no vegis...I sí, no fa tant que ens vàrem casar i ja tenim la cosa de més valor que hi ha a n'aquest món...

Antònia ha dit...

Mon paret, així ho esperam...Passi el que passi, el record d'aquell dia s'ha de mantenir intacte!!!Bona nit!!!