dimarts, 29 de desembre de 2009

Poema preciós de Daniel Ferrer i Esteban, no vos el perdeu!

Aquí teniu un poema amb una força magistral. M’ha posat la pell de gallina, preciós…És profund, intens i càlid a la vegada. Les repeticions i els signes de puntuació creen un ritme que fa que no puguis aturar de llegir fins al final, i que, quan has acabat, el rellegeixis…Som dona, i com a dona vos puc dir que diu tot el que voldríem escoltar…



T'ESTIMO, TENDRESA
Ets la meva deessa,
la fada dolça i eterna,
ets la font allà on bec,
ets el camí que segueixo,
vers concís, instant preciós,
t’estimo, tendresa mai sentida,
t’estimo i et desitjo, sempre,
i ara com mai, ets la llum,
la força i l’enginy, mim a mim,
cossos fosos per passió i desig,
sortint de tots els límits, endins,
alliberant-nos de totes les nits,
de tots els dies, de tot, tothom,
de cadascú, u a u, tots amb tots,
un sol amor, un sol cor, una lluna,
un desig, un univers, intens, endins.
T’estimo, tendresa, mars i coralls,
les paraules mai no ens diran,
tot allò que sentim i vivim,
seran pinzellades on escriure,
on descriure, on creure i ser.
Tantes albades deslliurades,
el nostre moment etern de pau,
el dolç embruix de llum intensa.
Seguiré escrivint sense pensar,
només sentint-ho tot endins,
del teu cor, del meu cor, així,
sense premeditar, vull el teu vers,
ben encès, el bes, les teves paraules,
que siguin de traç veloç, només sentits,
com ho fa el vent i els llençols al volar,
voleiant deslliurats i purs, tant dolços,
com les cortines fines i blanques,
que s’inflen com les veles lliures,
transportant tot el sentiment.
T’estimo, tendresa, corall pur, encanteri,
Carolina, ma bella flor, nom del meu món.
 Daniel Ferrer i Esteban

                              

3 comentaris:

Joan Lladonet ha dit...

Senzillament increïble. Està molt ben escrit i sense faltes. El contingut és molt correcte, però la forma no sé com es pot aconseguir. La forma del poema, poema objecte, és extraordinària.

Carolina ha dit...

Un món màgic que mai falti.
Una màgia tendra que ens acaroni.
Una lluna tímida que il·lumini les nostres nits subtils sota els llençols del llit.
Un sol enlluernador que ens faci sentir la nostra pell torrada, els nostres porus suosos de passió.
Versos passats que recorden el futur, esperant a la guait els somnis més desitjats.
Trobarem de nou el dia D, 13 potser.
Trobarem la fita, guia del nostre saber que mai arribarem a conèixer.
I quan els ossos, cossos, ments i cors siguin fosos del tot, respirarem tranquils el millor món.
La deessa no té poders, els va perdre quan trepitjà la terra.
La humilitat és la seva essència.
I ara els seus peus nus rellisquen sobre la gespa gèlida, saltant i cantant al ritme d'una oda a la llibertat eterna, al teu costat, Daniel.

Antònia ha dit...

M'han agradat molt tot el que heu dit referent a n'aquest poema! Gràcies!