dimecres, 30 de desembre de 2009

Poema impressionant de Carolina Reugradev, sobre el maltractament...


Estam davant d'un poema inquietant que a mi, particularment, m'ha deixat sense paraules. La seva autora l'ha escrit fa un parell de dies. La seva intenció és despullar la seva ànima i explicar el seu dolor a través dels versos. Comença exposant uns sentiments tan profunds d'amor cap a la seva filla i, a la vegada, tan temerosos pel  possible patiment d'aquesta nina innocent, que et deixa sense alè només començar a llegir-lo. Tema d'actualitat duit al món literari. Quina manera tan bella de d'explicar una angoixa. 

LA BARRUFETA


NO MARXIS
Abans de marxar, ja et trobo a faltar.
Et miro i el cor se’m desfà.
No puc deixar de pensar, no.
Em domina la por, el dolor.
El dia s’apropa i no ho puc evitar.
Vull ser forta però m’esgarrifo.
No deixo de dir-te que t’estimo.
Vida meva, no sóc res sense tenir-te.
Les llàgrimes se m’escapen
però amb un somriure baden.
Com puc salvar-te de la fera?
Què puc fer per protegir-te?
Conec molt bé la bèstia.
I temo pel perill, fill.
T’esperaré com l’Hèstia,
a casa teva, meva, nostra.
Les dues, víctimes som del monstre.
On és la llei que et protegeix a tu de les ferides?
Només néixer ja tenies unes experiències vestides.
La sentència civil ens obliga a patir sense pietat.
La sentència penal ens dóna 1000 metres de llibertat.
Víctimes en tota regla, per tots els cantons.
Haig de mirar enrere, no em surti amb una destral.
No sabem quan durarà aquest malson.
És una tortura psicològica que no s’acaba mai.
Els maltractaments físics quedaren al passat.
Ara segueixen els psíquics sense poder-los solucionar.
“Només -diuen els què saben- s’ha de saber acceptar”.
Així és el nostre destí, tot de pedres per esmicolar.
Esmicolaré, doncs, la vida fins poder-me-la menjar.
I quan me l’hagi ben empassada, cridaré al vent:
Barrufeta sempre et tinc present!
Sense tu no sóc res.
Te m’han pres.
Per un moment.
T’esperaré impacient.
El trencaclosques el guarirà el temps.
Ben pacient, sent.
                        Carolina Reugradev






NO MARXIS

Abans de marxar, ja et trobo a faltar.
Et miro i el cor se’m desfà.
No puc deixar de pensar, no.
Em domina la por, el dolor.
El dia s’apropa i no ho puc evitar.
Vull ser forta però m’esgarrifo.
No deixo de dir-te que t’estimo.
Vida meva, no sóc res sense tenir-te.
Les llàgrimes se m’escapen
però amb un somriure baden.
Com puc salvar-te de la fera?
Què puc fer per protegir-te?
Conec molt bé la bèstia.
I temo pel perill, fill.
T’esperaré com l’Hèstia,
a casa teva, meva, nostra.
Les dues, víctimes som del monstre.
On és la llei que et protegeix a tu de les ferides?
Només néixer ja tenies unes experiències vestides.
La sentència civil ens obliga a patir sense pietat.
La sentència penal ens dóna 1000 metres de llibertat.
Víctimes en tota regla, per tots els cantons.
Haig de mirar enrere, no em surti amb una destral.
No sabem quan durarà aquest malson.
És una tortura psicològica que no s’acaba mai.
Els maltractaments físics quedaren al passat.
Ara segueixen els psíquics sense poder-los solucionar.
“Només -diuen els què saben- s’ha de saber acceptar”.
Així és el nostre destí, tot de pedres per esmicolar.
Esmicolaré, doncs, la vida fins poder-me-la menjar.
I quan me l’hagi ben empassada, cridaré al vent:
Barrufeta sempre et tinc present!
Sense tu no sóc res.
Te m’han pres.
Per un moment.
T’esperaré impacient.
El trencaclosques el guarirà el temps.
Ben pacient, sent.


8 comentaris:

Joan Lladonet ha dit...

Sí, és vertaderament impressionant, la violència de gènere és el que ens queda d'una societat brutalment masclista que es nega a deixar de ser-ho. El que no m'ha quedat clar és que li diu barrufeta, i m'ha fet pensar en una filla, però després li diu fill, així que no m'ha quedat clar o si és que en té dos, però el poema es diu La barrufeta, o no?

Antònia ha dit...

Esperarem que ens contesti ella, crec que només té una filla. Ja ens ho explicarà! A veure si tenim aquesta sort!!!

eternity ha dit...

NO a la violència de gènere, ja està bé, el maltractament animal dels éssers covards, que usen la violència perquè son masclistes i uns éssers ignorants i despreciables dins aquesta humanitat, ànims no defallim, denunciau a qui us maltracti, la vida és de qui la vol per ella, sana, sense retrecs, ànims, lluitem per ser feliços dins la nostra vida, la nostra llum i la nostra llar.

Carolina ha dit...

Joan, gràcies per les teves paraules. D'on sóc jo, s'anomena fill ja sigui mascle o femella. Tot i que en d'altres contextos fem servir el femení també.
És cert que la societat duu la càrrega a sobre d'una herència masclista i sexista. Les lleis s'han d'anar modificant per adaptar-les a les necessitats, morals i realitats actuals. Però ja sabem com va la justícia i la legislació... més lentes que les tortugues i quan hagin canviat, serà massa tard perquè la societat haurà tornat a canviar (al pas que anem). Una abraçada ben forta.
Carolina Ibac Verdaguer

Carolina ha dit...

Antònia, tens tota la raó: tinc una nena de 2 anys i mig, nascuda un 1 de maig, el dia del treballador/a.

Carolina ha dit...

Eternity,
Tot el suport des d'aquí a les teves paraules. Jo, personalment, he après de la meva experiència com a dona maltractada durant 10 anys que aquests sub-éssers maltracten en la "intimitat" perquè saben molt bé que el que fan no està bé. Després de cara a la galeria són encantadors de serps. I per què tenen la necessitat de maltractar? És una manera que tenen de sotmetre a la força (perquè no tenen arguments) a aquella persona que consideren que els fa sentir inferiors. És pura ràbia egocentrista. I per molt que es miren al mirall, mai poden veure res, perquè estan carregats de carències i inseguretats. La seva vida és una mentida, perquè s'han d'amagar de si mateixos.
Una abraçada ben forta,
Carolina Ibac Verdaguer

Antònia ha dit...

Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris, especialment a na Carolina, que ens ha obert el seu cor i ha contestat als nostres comentaris. Salut!

Antònia ha dit...

Per cert Carolina, impressionant la descripció que has fet de l'home agressor en parella!