dijous, 3 de maig de 2012

No ens queda més que la revolució pacífica




   Hi ha certs drets humans que haurien de ser intocables perquè si se'ls vulnera, s'atempta directament contra la dignitat de les persones. Quina ment humana és capaç de tancar dos hospitals que funcionaven bé, per estalviar uns doblers, que tal vegada es podrien estalviar per una altra banda? La ment del govern actual ho és.

  Una de les coses que més m'estranya de tot això és veure gent que resta impassible davant desastres com aquests perquè no els afecta directament. Deu ser un tipus de persona que només pensa en el present, perquè en el futur ningú sap què li passarà, i que només pensa individualment. Evidentment, tots tenim una part d'individualisme i d'egoisme però, en els temps que estam vivint, s'ha de tenir molta de sang freda per no patir, encara que sigui un poquet, per les injustícies que s'estan fent. La inconsciència fa viure aquestes persones tranquil·lament, preocupant-se pel propi benestar, però haurien de pensar que potser algun dia necessitaran ajudes que no tendran, i elles mateixes n'hauran estat testimonis passius, com qui mira passar el temporal des del llit, per tant, corresponsables d'aquesta calamitat.

   Amb tot això em deman: Si aquest govern no pateix per les persones, com ha demostrat en reiterades ocasions, com volem que en respecti la seva cultura i la seva llengua? Això ja és impensable... Ens volen prendre el cos i l'ànima, ens volen prendre el que més estimam. Una educació pública de qualitat, la igualtat entre les persones,  l'ajuda als joves, l'ajuda a la gent gran, l'ajuda als malalts, la mort digna, la nostra llengua i la nostra cultura...No respecten el poble, per tant, no es respecten ells mateixos, ja que formen part del poble. És curiós veure com ataquen els valors que hem predicat a l'escola tota la vida.

  De totes maneres, una part considerable d'aquest poble oprimit s'ha aixecat, i està cansat de veure com l'intenten trepitjar, i disposat a lluitar, a resistir. Vull alabar des d'aquí totes les persones que dediquen part del seu temps personal a combatre els diferentes fronts, i a més ho fan des de la pau i del respecte, demostrant els valors que defensen. No ens queda més que la revolució pacífica.
   

3 comentaris:

Antònia ha dit...

Resistència

Carme ha dit...

Revolució pacífica.
Tant de bo la sabéssim dur a terme!

Clar que tot és començar i fer pinya... a veure...

Jo també admiro molt a totes les persones que dediquen el seu temps a combatre pacíficament les injustícies.

Joan Lladonet ha dit...

Sempre queden moltes sortides, sempre queda l'esperança del canvi, sempre la vida canvia i pot millorar, especialment des de la resistència no violenta, o com tu dius, la revolució pacífica. Acceptar els problemes i les inconveniències és la primera passa per a millorar la nostra existència.