dilluns, 28 de juny del 2010

Educar no ha de ser sinònim de prohibir, ha de ser sinònim d'ensenyar responsabilitat







Moltes vegades associam la paraulaeducació a prohibició  i, tot i que els infants quan són petits, necessiten d'aquestes prohibicions per la seva integritat física, quan creixen, funcionen molt millor amb el raonament que no pas amb una prohibició.

Amb això no vull dir que no se'ls hagin de prohibir coses, és clar que sí, però és important basar la nostra tasca educativa en ensenyar-los a ser responsables i  a saber quan una cosa no s'ha de fer, no perquè estigui prohibida, sinó perquè el seu coneixement els diu que no s'ha de fer, per tal cosa o per tal altra.

La paraula 
prohibició  crida els subjectes que estan en procés de creixement a les ganes de rebel·lió,  a uns més que a uns altres, però normalment, sobretot a l'etapa de l'adolescència, a les ganes de dur a terme la transgressió d'aquestes normes. Per què? Perquè és divertit, perquè és una manera d'autoreafirmar-se com a persones, de cridar l'atenció, de sentir-se diferents, de sentir-se majors, de rebutjar el món adult...

La millor opció és la comunicació, com sempre, a través de la qual es podran transmetre valors importants per a la vida d'una persona que viu en societat.

Un exemple que explica el que vull dir amb tot això:
Un professor o una professora de secundària es troba davant un grup d'alumnes. El professor o professora ha de sortir un moment de classe. Quan torna, la classe està desbaratada, alguna taula pel terra, etc... El professor o professora decideix no castigar el grup, sinó fer-lo reflexionar. Els diu que ja són grans i que els vol tractar segons l'edat que tenen, però que l'actitud mostrada no equival a la maduresa que haurien de tenir. Els diu que se'ls ha de poder donar llibertat, sense que es converteixi en llibertinatge i els explica que, si veu que no els pot deixar sols perquè fan desastres, sempre hauran d'estar vigilats pel professorat, i no podran gaudir de moments sense la figura de l'adult.

Com que tot això els ho diu amb bones paraules, l'alumnat escolta amb atenció. S'adona que si la pròxima vegada que el professorat el deixa sol es porta malament, sempre estarà sota vigilància, per tant, sap el que ha de fer la propera vegada. El professor o professora tot això ho té molt clar i sap que, després della xerrada, han après alguna cosa, la responsabilitat de portar-se bé, encara que no hi hagi cap adult.

Això és educar... És lògic no poder deixar un grup d'adolescents sol durant un determinat temps? Un grup d'alumnes demostra la seva educació, precisament, quan està sol. Clar que és molt més fàcil el càstig ràpid i efectiu de tot el grup i dir-los que no estaran sols mai més, però l'alumant no aprèn, sinó que encara li augmenten les ganes de rebel·lar-se.

Explicar-se, donar-se a entendre, parlar de les coses i no únicament prohibir... són les claus per a una bona comunicació entre l'educador i l'educand i per a una bona educació, com a resultat.
 

3 comentaris:

onatge ha dit...

"Educar no ha de ser sinònim de prohibir, ha de ser sinònim d'ensenyar responsabilitat"

Aquesta premisa que sembla tan senzilla, hauria d'estar a la porta de moltes classes, i també a la porta de molt directors, també de rectors d'universitat...
Com tu dius crec més en una motivació que no en una prohibició...
Hi ha mestres que no saben "educar", i després la família hi juga en contra, i els mitjans de comunicació, i des de ben petits, tota la gama de pel·lícules de dibuixos animats, que no són res més que una mala eïna, una mala llavor que se sembra a la ment de l'infant, que va creixent juntament amb la mala llavor. Què en farem si aprenen molt i no aprenen a ser persones...?

Una abraçada des del far.
onatge

Antònia ha dit...

Com sempre, m'ha agradat molt la teva opinió. També m'agrada molt que segueixis el meu blog. Vaig a pegar una ullada al teu. Bona nit...

onatge ha dit...

Hola Antònia, gràcies per les teves paraules. Quan vaig descobrir el teu blog -que ho vaig fer escrivint al cercador "tendresa"- em va resultar molt interessant, i no em faig mai seguidor d'un blog, si veritablement no m'interessa. Que n'hi ha que ho fan...

Una abraçada des del far.
onatge